Un poble que mai no es cansa (crònica de l’Onze de Setembre)

Oi tant si calia anar-hi. Oi tant si caldrà anar a més manifestacions encara. Diguin el que diguin ex-consellers ofesos, hiperventilats diversos i desencantats pel que està passant. Només el record de la repressió patida els darrers vint-i-quatre mesos, sense cap rastre de rectificació o voluntat de contemporització, era ja suficient per fer l’enoooorme esforç de dedicar unes hores de la nostra vida (en el meu cas exactament set, de dues a nou del vespre) per dir al món que hi ha un problema que cal resoldre, i que cal resoldre’l bé, a gust de tothom.

  • L’autobús de l’ANC ens deixa a la quinta forca, Còrsega amb Muntaner, més amunt del mercat del Ninot. Anem baixant carrers de l’esquerra de l’Eixample fins arribar al tram de la Gran Via que corresponia al Tarragonès. Pel camí es va afegint molta més gent amb samarretes blaves (d’un color ben bonic, en contra del que han pontificat enguany molts mestretites) i les estelades de rigor. En una atapeïda cantonada ens trobem a una colla d’amics de la Jove de Tarragona. La seva rival, els Xiquets, faran un pilar de quatre just davant on ens plantem, a la cantonada de la Gran Via amb Urgell.
  • A l’altra banda d’avinguda, ma cunyada albira els gegants del seu poble (l’Espluga de Francolí) i li falta temps per travessar tota la Gran Via, atapeïda de gent sense ser agobiant, per anar a saludar-hi parentela. Jo desisteixo d’intentar obrir-me pas i em quedo on érem observant el paisatge humà, similar a altres anys: molta teresina, molta parella amb nens petits… Al meu costat, un xiquet de pocs anys, a coll-i-be del seu pare comença a cridar “Catalunya, llibertat!”. Abans hem deixat enrere unes delicioses àvies amb les quatre barres pintades a les galtes. Després passarà l’inevitable friqui amb cartells i una botzina intentant obrir-se pas, crec que amb una bicicleta, entre la gernació.
  • Els manifestants observen una actitud similar a la d’anys anteriors, la que ha acabat donant pedigrí a l’Onze de Setembre: gent serena, il·lusionada (malgrat tot), sense aparença d’enuig o de disgust, tampoc d’avorriment… Ni un paper a terra, per esmentar el tòpic. El canvi que sí que observo és l’escassa referència a la política i als polítics: no se’ls esmenta, tampoc se’ls blasma, ni tan sols se’ls exigeix l’esperada unitat d’acció. Únicament encerto a veure una foto del president Puigdemont (persistim i guanyarem!).
  • També és palpable la falta d’entusiasme en els crits o les consignes. Fora d’alguns “in-de-pen-dèn-ci-a”, es diria que el que concita més reacció del públic és l’aparició d’un helicòpter de la policia (la ñorda?, no se sap), que rep una esperable i càlida salutació.
  • Primera víctima de la tarda: una noia és evacuada, inconscient, a un lateral del carrer. Una probable lipotímia en una tarda de temperatura agradable, on el sol, que no molesta, s’ha decidit a sortir després d’un matí francament desagradable.
  • El temps passa volant perquè, sense assabentar-nos, ja són més de les 17,14 hores (calia fer alguna cosa en aquell precís moment?, em sembla que no), moment en què una gegantesca estelada és conduïda amb celeritat cap a la plaça d’Espanya (a veure si és veritat…) i la gent comença a desfilar cap a altres destinacions. Aprofito per acostar-me a la zona dels gegants de l’Espluga i fer cap després cap a uns enormes altaveus on els nostres estimats líders adrecen els inevitables (i, reconeguem-ho, prescindibles) discursos. Just al costat hi ha instal·lada una paradeta de la sectorial LGTB de l’Assemblea. Hi compro una xapa amb els colors de l’arc de Sant Martí (un euro) i em regalen un vano molt xulo.
  • Es fa tard i cal tornar a pujar amunt amunt cap a l’autobús de tornada. Ma cunyada i les seves dues amigues estan completament missing (la sobrecàrrega de línies dificulta l’intercanvi de missatges per saber on és cadascú). Entro en una petita cafeteria per fer un cafè i també unes necessitats personals: deu minuts de cua per fer-les.
  • Un altre Onze de Setembre a la memòria personal i també en aquest bloc (podeu buscar les cròniques anteriors). Em pregunto en quants més caldrà mobilitzar-se, entre la il·lusió i la resignació, entre l’esperança i la paciència, entre la dignitat i l’esforç. Impossible escrutar el futur, i menys l’envitricollat cabdell del procés sobiranista. La desorientació és gran, la feina a fer, ingent, les sortides al laberint, ignotes. Potser tot és més planer del que ens pensem si ens ho proposem. Un senzill cartró a la manifestació ens recorda quin és, en definitiva i concisament, el full de ruta pel qual lluitar: “absolució, retorn exiliats, unitat i independència”. Tal qual. Qui s’hagi de posar d’acord, que s’hi posi. Mentre, el poble mai no es cansa.

[Imatge: apnews.com]