Quan arribin els marcians (que no vindran)

L’altre dia van dir que s’havien desclassificat unes imatges que demostrarien que els ovnis sí que existeixen. Es van veure per la tele: unes llums borroses en la foscor (sempre és així) captades no sé si des d’un avió o des d’un observatori; de fons, els inevitables comentaris de sorpresa i d’expectació trufats d’expressions col·loquials com “what’s this f***?” i d’altres.

Semblava que la notícia tindria més impacte: la confirmació que els ovnis són veritat per boca de l’autoritat competent (no recordo si el Pentàgon, la NASA o qui). Però no, tot va quedar en un flaix informatiu encaixonat entre vergonyes polítiques hispàniques, nenes ecologistes conscienciades i comunicats mèdics del futbolista de torn. Però no ha de ser cap sorpresa: de tota la vida que els UFO o ovnis han existit, i l’explicació és ben senzilla, aquestes sigles signifiquen, simplement, “no identificat”, que és el calaix de mals endreços on han anat a parar tots els avistaments celestials de la història provisionalment sense explicació científica, és a dir, descartant cometes, meterorits, globus sonda, efectes atmosfèrics i mil possibilitats més. Una altra cosa és adjudicar-li una procedència extraterrestre i intel·ligent, cosa que vull creure que les autoritats científiques o militars nord-americanes no han fet, amb bon criteri. Qui sí que ho ha fet tota la vida són la legió de sonats i friquis de tota classe, seguidors més o menys incondicionals de teories estrambòtiques, des de contactes prehistòrics o incaics fins a hipnòtiques abduccions, passant per la cacera d’homenets verds, carn d’experiment en laboratoris supersecrets. La credulitat (i el negoci que genera) donen molt de si.

El tema ovni va tenir un gran predicament fa anys, curiosament coincidint amb la guerra freda: convenia tenir la societat atemorida, i hi ajudava l’amenaça d’uns suposats éssers provinents d’una altra galàxia, amb intencions invasives (també hi havia teories que els presentaven com a protectors del gènere humà). Caigut el mur de Berlín la cosa va davallar com la moda que, en el fons, era. És curiós que avui que tothom té un mòbil amb el qual es grava qualsevol cosa d’interès, no abundin imatges sobre platets voladors i llums nocturnes. En el cas que sí que hi hagi vida extraterrestre intel·ligent, potser és que ja no vénen com abans. I no m’estranya, si realment són intel·ligents. Em sembla que la Mafalda ja ho va afirmar en una ocasió.

[Imatge: taringa.net]

Ho sento molt, no tornarà a passar

El primer ministre de Canadà, Justin Trudeau, s’ha vist obligat a comparèixer davant de l’opinió pública i demanar perdó per haver-se pintat de negre en una festa estudiantil de fa no sé quants anys. Cal contextualitzar-ho: aquest fet puntual s’ha fet públic setmanes abans d’unes eleccions generals en aquell país nord-americà. La raó d’aquesta inversemblant decisió torna a ser, una vegada més, la pressió d’això que uns coneixen com “correcció política” i uns altres com “la internacional papanates”. Resulta que la petita facècia de Trudeau Jr., allunyada en el temps i oblidada per la lògica de les coses, s’ha brandat com a motiu d’escàndol preelectoral i pot ferir sensibilitats pel seu lleu deix racista.

No em pregunto si la societat (la d’aquí, les d’allà…) s’està passant amb això de defensar minories de qualsevol ordre amb aquests continus jocs del gat i la rata (jo dic, ell protesta, jo demano perdó) o amb aquest autoengany col·lectiu (nosaltres ens autocensurem, ells s’ho anoten com un fals triomf). No m’ho pregunto, si la societat s’està passant: ja fa molts anys que s’ha passat, i tot i així, sembla que aquesta implícita imposició del que és correcte gaudeix d’una excel·lent salut, mentre continua la miopia dels que no saben veure que aquestes actituds limiten les llibertats de les nostres ja de per sí deficients democràcies.

Abans s’intentava fer la guitza als governants (o aspirants a ser-ho) amb grans escàndols (reals o manipulats) d’ordre bàsicament econòmic, també personal (casi sempre sexual, però per motius greus i per denunciar un comportament hipòcrita). Ara no, pel que s’ha vist, ara es regira en el passat de la víctima (Google ofereix una ajuda inestimable en aquest sentit), es selecciona qualsevol nimiesa que pugui “ofendre” alguna minoria i es propaga als quatre vents amb gestos farisaics. El pitjor, però, és que la pressió al personatge, en aquest cas Trudeau, degut a la correcció política benpensant, l’ha obligat a sortir a la palestra i proclamar allò de “ho sento molt, no tornarà a passar” per un tema infinitament més banal (i venial) que les malifetes del caçador d’elefants.

 

Tot això et donaré

El funicular del Tibidabo es jubila. No ben bé, perquè tornarà renovat i rejovenit, per seguir donant servei a tots aquells que volen accedir al cim de l’emblemàtica muntanya barcelonina sense rendir-se a les servituds del cotxe. Una de les millores consistirà, precisament, en què la capacitat dels nous combois serà molt major que la dels antics i aquest canvi contribuirà en alguna mesura a baixar els fums (literalment parlant) a la meva estimada ciutat de naixement.

En la mateixa línia, l’Ajuntament acaba d’anunciar que a primers d’any començaran les restriccions a la circulació dels cotxes més antics, i per tant més contaminants, dins el perímetre de les rondes en dies i hores determinats, sota multa en cas d’incompliment. Ja han sortit els qui troben pèls als ous a tot, dient que això acabarà perjudicant als més pobres, com a posseïdors de vehicles més vells o de segona mà. Altres han dit que tot depèn de l’ús que se’n fa: un cotxe nou que circuli molt contamina més que un de vell que casi no es toqui. No res, ganes de tocar el voraviu. Els cotxes de benzina anteriors al 2000 (crec que aquesta és la barrera) han de passar a millor vida, com ja han passat, llastimosament, mils i mils de persones víctimes de la contaminació ambiental provocada pels cotxes, independentment de la seva antiguitat i de la posició social dels seus propietaris.

És d’esperar que les administracions continuïn les mesures en aquesta línia, complementant-ho amb la tan necessària promoció, en quantitat i qualitat, del transport públic: acabar les línies començades, incrementar les freqüències de pas, modernitzar els vehicles, continuar les millores en accessibilitat, senyalització, seguretat o comoditat, introduint noves modalitats de pagament que engresquin el ciutadà a fer servir més el metro, el tramvia o l’autobús, tot perquè vagi arraconant sempre que sigui possible els artefactes pol·luents privats, tinguin les rodes que tinguin.

Adéu, funicular! Recordo amb molta nostàlgia haver pujat en els teus vagons que a mi em semblaven (anys 60) el súmmum de la modernitat i que ara hem vist que han arribat a l’obsolescència, suposo que no programada en el moment de la construcció. Recordo els cartells amb la família Ulisses (del TBO) fixats a cada un dels pals que sostenen els fluorescents i la catenària de la instal·lació i que, òbviament, ens cridaven molt l’atenció. Algú sap què se’n va fer? Temo que en algun moment fossin retirats i “reciclats”, com passa amb tantes mostres d’aquest petit patrimoni de poc valor. També devia córrer la mateixa sort un curiós dibuix de la Torre Eiffel, situat just a la cota dels 300 metres de la muntanya, indicant per tant que el Tibidabo és molt més alt que la torre parisenca. Em produïa una mena de vertigen cada vegada que superàvem aquest punt.

Sembla ser que el nou funicular, a més de tenir molta més capacitat, es concebrà com una mena d’atracció més del parc. És d’esperar que aquesta nova innovació no segueixi desvirtuant-lo. L’encant del Tibidabo era, justament, el seu caràcter ingenu, infantil, demodé… La necessitat de reviscolar-lo (que no dic que no fos inevitable) va animar a “modernitzar” estèticament les instal·lacions i l’únic que s’aconseguí és desnaturalitzar-les i fer-li perdre l’encant. Veurem quin resultat donen aquestes noves transformacions. Donem-los el benefici del dubte.

[Així el recordo, sense decoracions absurdes ni grafitis; imatge: pinterest]

Un poble que mai no es cansa (crònica de l’Onze de Setembre)

Oi tant si calia anar-hi. Oi tant si caldrà anar a més manifestacions encara. Diguin el que diguin ex-consellers ofesos, hiperventilats diversos i desencantats pel que està passant. Només el record de la repressió patida els darrers vint-i-quatre mesos, sense cap rastre de rectificació o voluntat de contemporització, era ja suficient per fer l’enoooorme esforç de dedicar unes hores de la nostra vida (en el meu cas exactament set, de dues a nou del vespre) per dir al món que hi ha un problema que cal resoldre, i que cal resoldre’l bé, a gust de tothom.

  • L’autobús de l’ANC ens deixa a la quinta forca, Còrsega amb Muntaner, més amunt del mercat del Ninot. Anem baixant carrers de l’esquerra de l’Eixample fins arribar al tram de la Gran Via que corresponia al Tarragonès. Pel camí es va afegint molta més gent amb samarretes blaves (d’un color ben bonic, en contra del que han pontificat enguany molts mestretites) i les estelades de rigor. En una atapeïda cantonada ens trobem a una colla d’amics de la Jove de Tarragona. La seva rival, els Xiquets, faran un pilar de quatre just davant on ens plantem, a la cantonada de la Gran Via amb Urgell.
  • A l’altra banda d’avinguda, ma cunyada albira els gegants del seu poble (l’Espluga de Francolí) i li falta temps per travessar tota la Gran Via, atapeïda de gent sense ser agobiant, per anar a saludar-hi parentela. Jo desisteixo d’intentar obrir-me pas i em quedo on érem observant el paisatge humà, similar a altres anys: molta teresina, molta parella amb nens petits… Al meu costat, un xiquet de pocs anys, a coll-i-be del seu pare comença a cridar “Catalunya, llibertat!”. Abans hem deixat enrere unes delicioses àvies amb les quatre barres pintades a les galtes. Després passarà l’inevitable friqui amb cartells i una botzina intentant obrir-se pas, crec que amb una bicicleta, entre la gernació.
  • Els manifestants observen una actitud similar a la d’anys anteriors, la que ha acabat donant pedigrí a l’Onze de Setembre: gent serena, il·lusionada (malgrat tot), sense aparença d’enuig o de disgust, tampoc d’avorriment… Ni un paper a terra, per esmentar el tòpic. El canvi que sí que observo és l’escassa referència a la política i als polítics: no se’ls esmenta, tampoc se’ls blasma, ni tan sols se’ls exigeix l’esperada unitat d’acció. Únicament encerto a veure una foto del president Puigdemont (persistim i guanyarem!).
  • També és palpable la falta d’entusiasme en els crits o les consignes. Fora d’alguns “in-de-pen-dèn-ci-a”, es diria que el que concita més reacció del públic és l’aparició d’un helicòpter de la policia (la ñorda?, no se sap), que rep una esperable i càlida salutació.
  • Primera víctima de la tarda: una noia és evacuada, inconscient, a un lateral del carrer. Una probable lipotímia en una tarda de temperatura agradable, on el sol, que no molesta, s’ha decidit a sortir després d’un matí francament desagradable.
  • El temps passa volant perquè, sense assabentar-nos, ja són més de les 17,14 hores (calia fer alguna cosa en aquell precís moment?, em sembla que no), moment en què una gegantesca estelada és conduïda amb celeritat cap a la plaça d’Espanya (a veure si és veritat…) i la gent comença a desfilar cap a altres destinacions. Aprofito per acostar-me a la zona dels gegants de l’Espluga i fer cap després cap a uns enormes altaveus on els nostres estimats líders adrecen els inevitables (i, reconeguem-ho, prescindibles) discursos. Just al costat hi ha instal·lada una paradeta de la sectorial LGTB de l’Assemblea. Hi compro una xapa amb els colors de l’arc de Sant Martí (un euro) i em regalen un vano molt xulo.
  • Es fa tard i cal tornar a pujar amunt amunt cap a l’autobús de tornada. Ma cunyada i les seves dues amigues estan completament missing (la sobrecàrrega de línies dificulta l’intercanvi de missatges per saber on és cadascú). Entro en una petita cafeteria per fer un cafè i també unes necessitats personals: deu minuts de cua per fer-les.
  • Un altre Onze de Setembre a la memòria personal i també en aquest bloc (podeu buscar les cròniques anteriors). Em pregunto en quants més caldrà mobilitzar-se, entre la il·lusió i la resignació, entre l’esperança i la paciència, entre la dignitat i l’esforç. Impossible escrutar el futur, i menys l’envitricollat cabdell del procés sobiranista. La desorientació és gran, la feina a fer, ingent, les sortides al laberint, ignotes. Potser tot és més planer del que ens pensem si ens ho proposem. Un senzill cartró a la manifestació ens recorda quin és, en definitiva i concisament, el full de ruta pel qual lluitar: “absolució, retorn exiliats, unitat i independència”. Tal qual. Qui s’hagi de posar d’acord, que s’hi posi. Mentre, el poble mai no es cansa.

[Imatge: apnews.com]

Polèmiques gaudinianes

Torno d’una conferència a la biblioteca pública de Tarragona sobre aspectes poc coneguts d’Antoni Gaudí, a càrrec de l’investigador riudomenc Joan Torres Domènech, autor del llibre El Gaudí que no ens han explicat. Com ha recalcat el conferenciant, el Gaudí artista i creador, barceloní i universal, ha deixat en un segon lloc el Gaudí home del Camp de Tarragona. Torres s’ha entretingut a rebuscar en arxius i hemeroteques tot el que fes referència a l’arquitecte i intentar així posar llum sobre aspectes poc coneguts o polèmics de la seva vida abans d’esdevenir el gran artista que va acabar essent, des de la seva ascendència familiar fins al molt controvertit assumpte del lloc de naixement del geni, si Reus o Riudoms. La seva intenció ha estat igualment refutar teories estrambòtiques que en determinats moments ens han presentat un Gaudí maçó, espiritista, il·luminat o consumidor d’al·lucinògens (hi ha gent molt agosarada, i no només a l’Institut Nova Història de Catalunya).

La gran aportació de Torres a la biografia de Gaudí és la seva afirmació que el Teatre Metropol de Tarragona no és ben bé una obra de Josep Maria Jujol com sempre s’havia cregut, sinó que va comptar amb la participació directa de Gaudí, anant més enllà que un simple assessorament a Jujol, llavors un arquitecte encara inexpert i més preocupat per l’ornamentació del teatre que de les seves bases estructurals. Les tesis de Torres tenen una base documental, bé que discutible al meu entendre (una referència de la inauguració del teatre al diari La Cruz i poca cosa més). L’autoria del Teatre Metropol sembla cridada a unir-se al lloc de naixement de Gaudí com a temes susceptibles de provocar vives polèmiques. El col·loqui posterior a la conferència ha derivat en un seguit d’intervencions, a quina més apassionada, a càrrec d’historiadors i estudiosos que han defensat les seves posicions com si els anés la vida.

Curiosament, Torres, riudomenc, no es pronuncia sobre la qüestió del naixement, és més, ho considera intranscendent. No són de la mateixa opinió els seus convilatans, ja que encara està esperant poder presentar el seu llibre a Riudoms, després de molts mesos de demanar-ho, sense èxit; fins aquí arriben les petites misèries humanes disfressades de batalles de campanar. Molt típic del Camp de Tarragona, sigui dit de passada.

Alverna, Premi El Balcó 2019

L’Òmnium Cultural del Tarragonès ha concedit el seu Premi El Balcó d’enguany a l’Agrupament Escolta Alverna, en ocasió del 50è aniversari de la seva fundació, que s’esdevindrà el proper 4 d’octubre. Dues de les entitats tarragonines més representatives de la meva vida, on he tingut el goig d’implicar-m’hi molts anys, queden així enllaçades. És, doncs, un motiu de doble satisfacció.

Aquesta és la transcripció del veredicte del jurat:

“El dia 4 de setembre de 2019 es van reunir a Tarragona els components del jurat del Premi el Balcó:
– Rosa Maria Codines i Farré, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès
– Pau Ricomà i Vallhonrat, alcalde de la ciutat de Tarragona
– Joan Martí i Castell, guardonat amb el Premi el Balcó 2017
– M. Josepa Figueras i Serrano, sòcia d’Òmnium Cultural
– Júlia Cantons i Romero, secretària d’Òmnium Cultural del Tarragonès
Els reunits examinaren detalladament les propostes rebudes, considerant-ne els mèrits i acordaren concedir el PREMI EL BALCÓ 2019 a:
L’AEIG Alverna
L’Agrupament Escola i Guia Alverna és un espai voluntarista d’educació en el lleure que es dedica a l’organització d’activitats i sortides per la natura que tenen un rerefons pedagògic amb infants i joves. Enguany celebra els seus 50 anys d’història.
L’homenatge i el lliurament del guardó està previst que tingui lloc el dia 21 de setembre, a les 17.30h, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.”

Agraïments a l’Òmnium i felicitacions a l’Alverna!

Anuncis que em posen nerviós (55: el d’espetec de Casa Tarradellas)

L’escena.

Família mitjana-alta rep a la seva masia, no sabem si una segona residència, la parentela més propera. No se’ns ho explica, però tot dona a entendre que les elles són germanes i en conseqüència els respectius marits, cunyats. Hi ha fills d’ambdós aparellaments. Absència de gent gran, potser fet a posta. El fil argumental de l’escena és així d’apassionant: menjar-se o no l’espetec ofert en rodanxes com a aperitiu del dinar.

El missatge.

Les dues famílies i específicament els dos cunyats exemplifiquen dues maneres d’entendre la vida i l’anunciant pretén que els televidents ens hi veiem reflectits: el seny (el fuet no es toca fins que toqui, valgui el joc de paraules) i la rauxa (s’arreplega el que es pot fins que no en quedi, encara que siguis el convidat).

Per què em posa nerviós?

Òbviament, pel cunyat insolent, maleducat i sobrat, però també fan mèrits les dues filles del pare de família sòmines, versió casolana d’aquelles nenes d’El resplandor.

[Imatge: commons.wikimedia.org]

Els homeòpates de la historiografia catalana: el debat

Fa més d’un any que un apunt meu no rebia de cop quatre (quatre!) comentaris. La raó d’aquesta inesperada “pujada de tensió” és que fa referència a una de les polèmiques d’aquest estiu tan xafogós com el que més: fins a quin punt són rigoroses les maneres de fer del denominat Institut Nova Història de Catalunya a l’hora de presentar el passat peninsular com un gegantí exercici de censura i manipulació històriques contra la nostra realitat nacional.

Els quatre lectors s’han dividit dos a dos, amb matisos, posicionant-se a favor i en contra de la meva postura. D’aquests darrers, Enric ve a dir que sembli que em faci nosa que aquest Institut investigui i no, no em molesta en absolut, tot el contrari: vull que continuïn fent-se preguntes, buscant respostes, contrastant proves, elaborant teories, tot el que faci falta però que ho facin bé. No em fa nosa que investiguin, sinó que desprestigiïn la historiografia catalana, com ja han tingut l’ocasió de manifestar veus molt més autoritzades. Trianda (aquest és el nom que posa), al seu torn, ve a dir que tothom tergiversa la història i que, és clar, els catalans no hauríem de ser diferents. Doncs a mi em sembla que els catalans, i encara més els que tenen una vinculació directa amb la història (universitaris, investigadors, escriptors o aficionats, INH inclòs), no hauríem de tergiversar la realitat històrica, encara que això ens perjudiqui com a societat. El rigor acadèmic, la cerca de la veritat, la feina ben feta, han de ser uns valors que no admetin discussió. La República a construir també va d’això.

El Sergi ens remet a un article d’Iu Forn que, amb el seu to irònic, compara les volades de colom (deixem-ho així) de l’INH amb el darrer i comentat tuit del govern espanyol apropiant-se de la gesta dels primers alliberadors del París ocupat pels nazis, com una mostra de tergiversació dels fets històrics. La comparació no és del tot bona perquè la vergonyosa manipulació d’España Global té un origen estrictament político-governamental, mentre que les activitats i les discutibles conclusions a què arriba l’Institut es fan a partir d’una pretesa seriositat científica. En tot cas, insisteixo: les potineries espanyoles ens marquen el camí per on no hem de transitar.

Per últim, Francesc està d’acord amb l’apunt però em considera desacreditat pel meu esment final a l’homeopatia. És un altre dels ja tradicionals debats (del tot prescindibles, crec jo, però en fi, la gent és així). M’hi reafirmo: l’aixecada de camisa de l’homeopatia respecte de la ciència és una bona analogia del que representen els mètodes de treball de l’Institut Nova Història de Catalunya respecte a l’historiografia pura i dura.

[Imatge: future-sciences.com]