Records d’un dia històric

Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix sense entendre com aquell coet va poder sortir de l’atmosfera per dirigir-se al satèl·lit, com aquell petit artefacte metàl·lic, semblant a una aranya, va poder posar-se suaument a la superfície lunar i tornar a ascendir, acoblar-se al coet… Bé, m’imagino que un veritable exèrcit de físics, astrònoms, informàtics. metges i psicòlegs van analitzar i supervisar fil per randa el que segur que va ser una complexíssima operació que va acabar amb èxit.

Recordo els dies anteriors, quan els noticiaris no paraven de parlar-ne. Ens vam aprendre de memòria, i de per vida, els cognoms dels tres herois, Armstrong, Aldrin i Collins. Trobo que, amb els anys, el primer dels tres tenia nom d’astronauta. Fou el que deixà les famoses petjades al sòl lunar, que l’absència de vent farà que romanguin eternament (llevat d’un meteorit, com ens han recordat aquests dies els cunyats de torn). També va deixar anar aquella frase de l’home i de la Humanitat, de ben segur meditada dies i dies: no fou improvisada, és clar. Avui rebria retrets de la correcció política més conspícua a causa del lleuger to masclista que les ments recargolades podrien trobar-hi. La glòria d’Aldrin, el segon, vingué per un altre cantó: a part de trepitjar també la nostra estimada Selene, és el que surt a totes les fotos, ja que era Armstrong qui portava la càmera i no estava l’època ni els avenços científics com per fer-se una selfie. 

El gran oblidat segueix sent Collins. És el que es va quedar donant voltes al voltant del satèl·lit mentre els altres dos instal·laven diversos aparells tècnics, prenien mostres del terra i plantaven la bandera USA. Recordo el meu pare fent un comentari en relació al peculiar rol que li tocà a Collins en la missió; va dir, més o menys: “donar voltes tot sol al mig de l’espai: és com per tenir-ho molt ben assumit, tindrà temps de meditar molt”, en una implícita admiració per aquell astronauta a punt de fer una cosa que, reconeguem-ho, no seríem capaços de superar.

El dia, millor dit, la nit (hora europea) en què es va trepitjar la Lluna, van retransmetre-ho per televisió. Crec que a casa vam anar a dormir tranquil·lament; jo segur, cosa que ara lamento. De matinada, l’inefable Jesús Hermida (se dice… se cuenta… se rumorea, amb cops de cap), corresponsal a Nova York relatà per la petita pantalla els detalls d’aquell històric moment. Les setmanes següents els mitjans seguirien oferint novetats: els astronautes caient feliçment a l’oceà frenats per tres paracaigudes, després confinats en una altra càpsula protegits i protegint-se de qualsevol virus, inclòs els que dues a sobre el president Nixon, que acudí a saludar-los per rendibilitzar políticament l’epopeia, i finalment desfilant triomfants per la Cinquena Avinguda com només els ianquis saben fer, amb serpentines i confeti a dojo.

Què n’ha quedat de tot allò? A part dels paranoics que afirmen que tot va ser un muntatge (hi ha gent per a tot), les missions lunars (se’n van fer unes quantes més) no sembla que donessin massa fruits des del punt de vista científic i tècnic, sinó més aviat polític en el context de la Guerra Freda. Ser els primers, ser els més grans, arribar més lluny… l’orgull nord-americà necessitava superar-se i, ¿què millor que anar a ocupar simbòlicament la Lluna quan els Estats Units ja havien assentat els seus reials a tota la Terra, d’una manera o d’una altra, econòmicament o culturalment?

La meva contribució personal a aquella fita històrica revela molt bé quina mena de personatge sóc. Em vaig entretenir a dibuixar les dues cares de la lluna, amb tots els seus “mars” i muntanyes, indicant-hi els topònims i tota mena de detalls. Jo, amb dotze anys, ja era molt de mapes i de geografia.

[Imatges: la petjada famosa (blogs.sapiens.cat); els tres astronautes (ara.cat); Tintín hi arribà abans (tintin.cat)]