Donant Voltas al de sempre

Entre la xafogor que fa i el fastigueig que ens han provocat les cuites polítiques dels darrers dies, no estic en condicions d’abocar opinions personals en aquest bloc. Per tant, “afusellaré” l’excel·lent article que Eduard Voltas publica avui a El Món amb el qual coincideixo en bona mesura i que, posant els llums llargs en la seva reflexió, ajuda a fer-se una composició de lloc necessària per a les convulsions del període post-estival, que no tardaran a arribar.

“Apunts processistes d’estiu (2019)

Eixamplar la base. Tinc un amic que diu que si a la CNT-FAI li dónes un 48% del vot, no només et fa la independència sinó que t’arriba a les portes de Moscou. La boutade té un fons molt cert: la força electoral és relativament important si estàs disposat a exercir un altre tipus de força, i la necessitat de legitimitat és inversament proporcional a la contundència que estiguis disposat a aplicar en els mètodes. La prova d’això és el mateix estat espanyol: que els independentistes siguin o no majoria li és indiferent, ja que per ell no es tracta d’un tema de legitimitat sinó de principis, i té la força per imposar-ho. Ara bé, l’independentisme català ja ha demostrat que ni vol ni sap ser la CNT-FAI, i tampoc disposa dels mecanismes coercitius d’un estat. Per tant, no té altra manera de fer complir la seva voluntat que no sigui acreditant majories democràtiques. N’hi ha prou, de superar clarament el 50% del vot en eleccions de tota mena? No, tal com és l’adversari, clarament no. Caldran altres coses per guanyar. Però en el context UE i amb les limitacions metodològiques que s’ha autoimposat l’independentisme català, acreditar majories clares és una condició necessària.

(Des)control del territori. Hi ha sectors de l’independentisme que prediquen una nova DUI seguida d’una operació, diuen, de “control del territori”. Confonen controlar el territori (prendre el control de les fronteres i les infrastructures bàsiques i, subratllat i en negreta, fer-les funcionar) amb descontrolar el territori (tall indefinit de les carreteres, ocupació d’infrastructures bàsiques, i impedir que funcionin). Vull pensar que són conscients de la impossibilitat de la primera opció, –a no ser que en els seus somnis humits imaginin el cos de mossos d’esquadra no com una policia judicial autonòmica espanyola, que és el que és, sinó com una milícia d’alliberament nacional disposada a tot–, i vull pensar també que són conscients de la dificultat de la segona opció.

Referèndum acordat. No hi ha independència si l’estat espanyol no es retira de Catalunya (forces de seguretat, exèrcit, etc), si els altres estats no et reconeixen i estableixen relacions diplomàtiques amb tu, i si la teva població no liquida els impostos a la teva Hisenda, no compleix les lleis del teu Parlament i no se sotmet a l’autoritat dels teus jutges. Resulta molt difícil d’imaginar que tot això pugui passar si no és conseqüència d’un procediment acceptat per totes les parts, és a dir un referèndum acordat. Una altra cosa ben diferent és intentar fer veure que l’estat espanyol accedirà al referèndum a base de posar-hi majories electorals clares i molta paciència: això també és independentisme màgic, hi ha coses que només passen a democràcies consolidades com Canadà o el Regne Unit. De la mateixa manera que no em sé imaginar una independència que no vingui d’un referèndum acordat, no em sé imaginar una referèndum acordat que no vingui d’una estratègia de desobediència civil sistemàtica i massiva que, si vol ser realista, ha d’assumir els costos d’una repressió molt més dura que no la patida fins ara.

Desobediència. La desobediència institucional té les cames molt curtes. I després dels fets d’octubre de 2017, encara més. Fa dos anys l’estat es va mirar entre estupefacte i incrèdul com el Govern de la Generalitat s’anava passant pel clatell totes les advertències i requeriments del poder judicial i del Tribunal Constitucional. Això ja no tornarà a passar, i la prova és que per allargar uns dies una pancarta en un balcó el President Torra ja afronta una inhabilitació. Una estratègia de desobediències institucionals és el camí més directe a la decapitació absoluta del moviment. Si ens volem quedar sense polítics, no hi ha millor camí que aquest. L’única desobediència políticament útil és la civil, i això vol dir un esquema en què els polítics no s’arrisquen personalment i en canvi els ciutadans sí. Sona dur i sona lleig, però al meu entendre és així. I només és possible que la base independentista ho assumeixi i ho practiqui si té una confiança absoluta en els seus polítics, cosa que ara no passa. Potser hi ajudaria que almenys els polítics de segon rang rotessin en els seus càrrecs i passessin temporades com a civils desobedients, assumint-ne les conseqüències al costat dels seus conciutadans. Però crec que els líders cal protegir-los. De líders n’hi ha ben pocs, i ja hem vist les conseqüències d’exposar-los a la repressió.

Unitat. No hi ha paraula més rebregada i prostituïda en el debat polític català. Uns l’han convertida en un mantra per amagar la seva debilitat interna i desgastar l’adversari, i els altres hi han afegit “d’acció” sense moure un dit per aconseguir-la. No sóc optimista, la naturalesa dels partits és la competició. Segurament si la societat civil fos capaç de tenir una agenda pròpia i potent al carrer, els partits s’ho pensarien molt abans de desmarcar-se’n. La meva sensació és que la unitat d’acció possible passa per la cel·la de Jordi Cuixart i no té per què tenir en compte els partits, almenys al començament.”

Eduard Voltas, El Món, 13/7/2019

[Imatge: Viquipèdia]