El dia que morí Judy Garland

Mig segle dels fets de Stonewell, a Nova York. Els piolins de l’època es disposaven, com solien fer-ho, a buscar les pessigolles administratives a locals que no tenien llicència per vendre begudes alcohòliques i, de pas, abusar de la seva autoritat. Tothom acceptava sempre aquella situació injusta i denigrant, entre la por i la resignació, però segons diu la llegenda (circulen diverses versions del que passà aquella nit), la clientela majoritàriament gai del Stonewell Inn, un d’aquells locals, es va plantar i va decidir no seguir acceptant més tractes degradants: acabava de morir Judy Garland, un mite entre la comunitat LGTBI (llavors no existien aquestes sigles, és clar) i ningú no estava disposat a que quatre garrulos uniformats interrompessin el dol en homenatge a la Dorothy, com és coneguda a l’ambient anglosaxó. El que va seguir (enfrontaments, ferits, detinguts) fou l’inici d’una lluita per la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones, en aquest cas per raó de la seva orientació sexual, una lluita que de mica en mica s’estengué a tot arreu, a tots els sectors de la societat i a tots els fronts. Una lluita que, ni de bon tros ha aconseguit els seus objectius finals.

A casa nostra, forçosament tot començà amb retard i amb molta discreció. Llegint avui les cròniques de l’època, es produïren situacions que avui ens poden arribar a semblar increïbles. L’impulsor del primer nucli d’activistes, l’Armand de Fluvià, havia de fer servir un pseudònim quan sortia als mitjans de comunicació (parlo de quan el dictador ja havia mort); la primera associació potent, el FAGC, assolí la seva legalització després d’innombrables obstacles i travetes legals: els defensors de l’ordre adduïen “escàndol públic” per barrar-li el pas a qui pretenia lluitar per normalitzar una situació fins llavors  prou penosa ocultant-se o patint agressions i insults. La història posterior, feta de clarobscurs, és prou coneguda: avenços legals, proliferació de grups i col·lectius, l’aparició de la lacra de la sida, l’eclosió de la “pesseta rosa” amb la seva mercantilització del fet gai, consecució del matrimoni igualitari, les interferències de la correcció política o les manifestacions multitudinàries que se celebren just quan arriba la data que avui compleix mig segle, amb l’etern debat entre el desitjat caràcter festiu i la necessària reivindicació.

Deia que la lluita per l’alliberament LGTBI (calen tantes sigles?) segueix tenint plena raó de ser i no cal anar ni gaire enrere ni gaire lluny per aconseguir-ne abundants proves. Les actituds homòfobes, crescudes als darrers temps a redós de determinats extremismes polítics, les agressions sembla que cada dia més habituals, el poc respecte i la desconsideració des de l’anonimat de les xarxes socials, els atemptats als locals…, i no parlem de la situació en altres latituds, són alhora motiu de preocupació i estímul per fer-los front com només sap fer una societat com la nostra: exercint amb llibertat i de forma pacífica els nostres drets, perquè això no va només de preferències personals, identitats sexuals o maneres de ser sinó de llibertat per a tothom, el tresor més valuós de la humanitat, contínuament amenaçat.

[Imatges: biography.com, nydailynews.com, rompearmarios.blogspot.com]

 

Consum(o agrado) responsable

Diuen que la venjança és un plat que es menja fred. En el meu cas, des dels oprobiosos fets d’octubre del 2017 (discurs reial, 155, exilis, empresonaments, repressió a tort i a dret) em vaig proposar respondre-hi personalment amb petites accions pautades en el temps, decidides amb el cap serè i executades discretament, sense fer-ne publicitat, allunyant-me de qualsevol actitud que pogués ser interpretada com una mostra d’adquirir notorietat, per mínima que fos, o de practicar un estèril victimisme.

Entre aquestes accions, una de les categories és la del canvi de serveis en favor d’aquelles ofertes d’empreses arrelades al territori, compromeses amb una sèrie de valors i no oposades al procés independentista. Aquesta setmana li ha tocat al sector de la llum i he decidit donar-me de baixa d’Endesa i d’alta de Som Energia. Una desconnexió en tota regla, literal. Som Energia és una cooperativa gironina que s’ha estès a moltes poblacions del país (i de fora, significativament) i que gestiona el subministrament d’electricitat amb criteris a tenir molt en compte: d’eficiència energètica, ambientals, de respecte a la nostra nació, de presa de decisions escrupolosament democràtica i, com que és una cooperativa, de reversió dels beneficis a la pròpia entitat i no a accionistes manifestament enemics de la nostra causa.

La decisió (ràpida i senzillíssima, deu minuts d’ordinador) ha coincidit amb la presentació de la campanya de l’ANC sobre consum responsable i la subsegüent posada en marxa d’una web que facilitarà la feina a tothom qui demani informació sobre quines empreses són cat-friendly i, conseqüentment, donar el pas en el sentit d’enfortir l’economia catalana, una autèntica estructura d’estat si realment tenim al costat del país una tupida xarxa d’empreses productives, innovadores, dinàmiques,  exportadores i doncs creadores d’ocupació i de riquesa.

La reacció de la gran patronal (que, si no m’equivoco, encara es fa dir Fomento a la façana de la seva seu) demostra l’encert de la iniciativa de l’ANC. Resulta revelador sentir el senyor Sánchez Llibre dir que la idea perjudica les empreses catalanes (en tot cas la seva, mentre no s’hi aculli), en una peculiar interpretació del concepte “liberalisme” en boca d’algú que hauria de defensar-lo obertament. Perquè el que proposa Consum Responsable, encara que no ho sembli a primera vista, és bàsicament un exercici de liberalisme ben entès: que el consumidor triï l’opció que més li plagui o que li convingui en un mercat lliure, i no el que proposa l’incestuós conglomerat político-empresarial de l’Íbex 35, al qual Foment encara no s’hi ha oposat, que sapiguem.

La sopa, ben freda. Propera cullerada, el gas.

[Imatge: lamossegada.cat]

 

Tot arriba en aquesta vida

Ha arribat el canvi a Tarragona. El que semblava impossible (que les quatre forces d’oposició sobiranista i progressista a Ballesteros assolissin la majoria absoluta i que es posessin d’acord entre elles) ha estat possible i des d’ahir Pau Ricomà (ERC) és el nou alcalde de Tarragona.

Estic content per diversos motius. No sé si ho havia dit en aquest bloc, en tot cas ho dic ara: vaig votar la llista d’ERC, malgrat que ideològicament i per estratègia nacional sóc d’uns altres, com és públic i notori. Potser hi té a veure que el candidat a alcalde Ricomà fos company meu d’estudis; potser la meva militància en el veterà partit en uns anys polítics ben diferents als actuals; potser perquè, en conseqüència, tinc bons amics, coneguts i saludats (les tres coses) a Esquerra; potser, en fi, perquè era l’oferta més atractiva i amb més possibilitats per ser una alternativa a dotze anys de govern socialista, sinònim d’ineficàcia, paràlisi, unionisme mal dissimulat i alguna corruptela (que sapiguem).

Tarragona té, vuitanta anys després, un alcalde i una majoria republicans. El darrer fou, fins l’ocupació franquista de la ciutat, Jaume Castelló Pena, un desconegut que potser caldria recuperar per a la memòria ciutadana. El nou govern municipal inicia el seu camí ple d’il·lusions, de reptes i de feina per fer. No faltaran els obstacles: el primer, l’heterogeneïtat dels components de la majoria. El segon, la inevitable interferència de la repressió de l’estat i del procés sobiranista en la vida municipal. Primer exemple: sembla que el nou alcalde no té previst instal·lar cap pancarta de suport als presos polítics a la façana de l’Ajuntament, amb el comprensible enuig de bona part de qui ahir mateix celebrava el gran canvi polític a la plaça de la Font. Opino, malgrat tot, que no deixa de ser un tema simbòlic que no mereix excessives discussions; en tot cas, agraeixo la sinceritat de Ricomà i el seu equip anunciant la seva decisió, enfront a episodis d’arrancada de cavall i frenada de somera d’altres latituds. Penso tant en la plaça Sant Jaume com en Berga.

Desitjo tota mena d’encerts a l’amic Ricomà i a la seva tropa. Feina no els en faltarà. Aquest és el meu brainstorming: la Tabacalera (amb més anys que vidres sencers), la neteja (el carrer Smith fa fàstic), el patrimoni (Ricomà és del ram de la història com jo, a veure si es nota) o la festa major (menys dies de saraus i més actes als barris de Ponent). Ah, i treure de l’oblit l’alcalde Castelló. Molta sort.

[Imatge: tarragonaradio.cat]

Quan la tele distreia

Un record per a Chicho Ibáñez Serrador, segurament el millor realitzador de la trista televisió de la nostra infància. És curiós, sempre havia pensat que era argentí, com el seu pare Ibáñez Menta, i resulta que van néixer a Montevideo i Astúries, respectivament. Crec que tenia algun avantpassat català. Bé, és igual. Desapareix el creador d’un programa que congregava setmanalment milions d’espectadors davant la petita (molt petita) pantalla i en blanc i negre (molt en blanc i negre). Parlo de l'”Un, dos, tres, responda otra vez”, és clar. Calia, però, empassar-se primer un mini-espai de cinc minuts, una xerrada religiosa a càrrec del bisbe ultra Guerra Campos, intercalada a traïdoria pel franquisme entre el “Telediario” i el programa d’entreteniment del Chicho. Sembla mentida que passés això i certament a les generacions que no ho van viure els costarà de creure.

Mirat en perspectiva aquell programa, amb les seves noies en minifaldilla, humor relaxat o xaró i nivell cultural mitjà tirant a baix, constituí una relativa alenada d’aire fresc en el resclosit ambient del tardofranquisme. Però si avui en dia es tornés a emetre seria objecte de les invectives de sectors ben diversos de la nostra societat. Els acudits masclistes de Kiko Ledgard, les sis secretàries d’ulleres vintage, ensenyant cuixa i perfectament col·locades a l’escenari a mode de decoració, les intervencions de la Bombi, els jocs de paraules dels Cicutas i les Tacañonas, el foment del consum de cotxes i apartaments… res no aguantaria els severs exàmens dels nous inquisidors. No se salvaria ni la carbassa. Però en aquells anys això no importava i, ben al contrari, la ciutadania premiava la professionalitat d’Ibáñez Serrador amb altíssimes audiències, tenint en compte fins i tot que només hi havia dues cadenes a l’estat.

Però Chicho va ser conegut per més programes. Va ser l’autor de “Historias para no dormir”, terror contingut i intel·ligent, precedit pels dos rombes que informaven de que es tractava d’un programa per a adults. En vaig parlar al bloc en una ocasió. L’altre fou “¿Es usted el asesino?”, algú que es dedicava a matar gent amb un paraigües; a cada capítol apareixien més sospitosos, cosa que enganxava l’audiència com no ho faria qualsevol de les sèries d’ara. Era la genialitat del mestre d’una televisió ben diferent a l’actual, que no hi ha per on mirar-la.

[Imatge: undostresweb.16mb.com]