Al país del sol neixent

Al Japó han canviat d’emperador. El que ara abdica, Akihito, va prendre possessió de la seva dignitat la vigília de la mort del meu pare. Sempre relaciono ambdós esdeveniments, que no tenen res a veure l’un amb l’altre. Si la memòria no em falla, en aquella ocasió van aparèixer, emperador i emperadriu, participant en una d’aquelles cerimònies tan japoneses, sòbries i encarcarades, plenes de símbols tant arcaics com fascinants pel que fa als gestos, protocol, roba o objectes. Ella, la filla d’un fabricant de fideus, de nom Michiko (cosa que feia molta gràcia al meu pare), va aparèixer coberta de no sé quants vestits, un sobre l’altre, com mana la tradició, avançant acompassadament enmig del respectuós silenci dels presents. L’abdicació ahir i l’acte del relleu avui a càrrec del nou emperador Naruhito (que aviat farà seixanta anys!) han seguit aquesta tònica, amb jaqués, vestits llargs, reverències i mirades abaixades, en la línia de l’educació i timidesa tòpicament japoneses. Quina enveja. Així sí que donaria gust ser monàrquic. Potser l’única nota discordant de les cerimònies, a ulls nostres, seria la discriminació que les dones pateixen encara. No tardarà el dia en què un país tan avançat en tants camps regularitzi aquests sorprenents anacronismes.

Malgrat tot, el Japó no és un país que m’atregui especialment. Me l’imagino molt densament poblat, asfixiant, com si no tingués pràcticament naturalesa ni paisatges rurals. No és cert, és clar, però les imatges que ens arriben d’aquelles illes invariablement remeten a multituds de persones atrafegades, poc comunicatives i bolcades en el seu treball i en les seves obligacions, cosa que tampoc em sembla gens malament. Hi ha un famós encreuament de carrers a Tòquio, amb multitud de passos zebra, que exemplifica a la perfecció aquesta manera de viure. L’únic estímul que em faria viatjar al país del sol naixent és desplaçar-me pel metro de Tòquio que, com se sap, també es caracteritza per uns combois perpètuament ocupats per mils de persones que pugnen per encabir-s’hi, amb la inestimable ajuda dels oshiya, nom que reben els empleats que, proveïts d’uns immaculats guants blancs, empenyen els viatgers fins que les portes poden tancar-se.

No és probable que el flamant Naruhito passi mai per l’experiència de passar pel tràngol que passen diàriament milers de toquiotes al subsòl de la ciutat, més si tenim present que encara el seu avi, Hirohito, va conservar la divinitat fins el 1945, any que es dignà parlar al poble per primera vegada, tal era el distanciament del poder imperial. I, malgrat tot, continua meravellant com aquella gent saben compatibilitzar hàbilment tradició i modernitat d’una manera que sembla que ningú en surti molest o perjudicat. Justament el contrari del que ens passa aquí.

[Imatge: destinoinfinito.com]