La ciutat que cau a trossos

Tarragona es disposa, amb la seva tradicional indolència, a passar per les urnes i escollir el nou consistori. Les diferents opcions no són per tirar coets, precisament. L’alcalde socialista actual, Josep Fèlix Ballesteros, que en el seu moment va prometre estar-s’hi vuit anys, es disposa a estar-n’hi setze (de moment…) i ho té tot de cara per aconseguir-ho. La resta d’opcions, siguin independentistes, esquerranoses o unionistes, amb caps de cartell desconeguts o sense carisma, fragmenten molt el panorama i a més atorguen a Ballesteros una posició de centralitat que li anirà molt bé per conformar una majoria que necessitarà segur. Nosaltres presentem tres llistes: Junts per Tarragona, encapçalada pel fill de l’infaust alcalde Nadal, situació que ja hauria de fer saltar les alarmes; no en té cap culpa, pobre xiquet i, de fet, me n’han parlat bé (“no s’assembla al seu pare”); Esquerra aposta de nou per Pau Ricomà: el seu treball a l’oposició i els vents que bufen darrerament li auguren augmentar els quatre regidors que ja tenia, però no veig jo que aconsegueixi ni quedar primera ni conformar una majoria; la CUP també presenta de nou la Laia Estrada, una altra filla del seu pare (el compañero Estrada, “íntim” de l’alcalde Nadal), i és de suposar que mantindran la seva representació i el seu acreditat tarannà, tan de la CUP, d’anar planxant i anar arrugant. De la resta no en puc parlar si no em documento una mica (no recordo el nom de la dels Comuns, les candidatures Ara Tarragona i Centrats semblen pensades per esgarrapar vot neoconvergent, i passo de parlar del trio de la dreta extrema dreta). Això és tot el que hi ha.

Aquest personal és el que haurà d’intervenir d’alguna manera en el govern de la ciutat els propers quatre anys. Una ciutat que rodola pendent avall. Si alguna cosa caracteritza la Tarragona dels darrers anys és, malauradament, que es tracta d’una ciutat que cau a trossos, literalment o simbòlica. La darrera mostra, literal: ahir hi va haver dos despreniments, a l’Antiga Audiència de Tarragona i a una façana del carrer Reial (amb sortida de bombers inclosa, que vaig tenir l’oportunitat de contemplar), afortunadament sense danys a les persones. Les caigudes de pedres i altres elements arquitectònics del riquíssim patrimoni tarragoní han estat notícia habitual, però no és només la caiguda de cascots puntuals, sinó la de tota una ciutat es miri pel cantó que es vulgui. Hi ha el tòpic abandonament, per falta d’idees, finançament o consens polític o institucional (sempre hi ha una excusa), d’emblemàtics edificis de la ciutat; la llista és llarga, la Tabacalera, el Banc d’Espanya, la Savinosa… Hi ha la gestió dels desgraciats Jocs del Mediterrani, una mala idea de bon principi que malgrat tot es podia haver salvat amb una mica de voluntat i que va naufragar entre penúries econòmiques, vergonyosos ajornaments, manipulacions polítiques, anècdotes d’organització altament significatives i el pobre Tarracvs venut a preu de saldo. Hi ha les coses del dia a dia, per exemple la neteja dels carrers i la recollida de la brossa, que s’ha convertit en tema estrella d’aquests comicis: sigui culpa de l’Ajuntament o dels ciutadans, les imatges que ofereixen els nostres carrers són les d’una ciutat que no s’agrada a ella mateixa i que s’enfonsa. Hi ha el capítol “transport”, inclosa la promesa gratuïtat (sic) dels autobusos i la pèrdua de llençols ferroviaris a cada bugada. Hi ha tantes coses…

M’hagués agradat que s’hagués arribat a aquestes eleccions amb una idea més il·lusionant de ciutat, de projectes de futur, d’implicació de la societat civil (n’hi ha o n’hi hauria d’haver) i em trobo amb les queixes de sempre, que si la culpa és dels altres, que si Barçalunya, que si Girona sí i nosaltres no, amb idees superades de capitalitat, amb manca d’esperit emprenedor. Una dada: al marge de que pugui generar polèmica, la iniciativa de Jordi Graupera (Primàries als ajuntaments) ha engrescat i tirat endavant en moltes ciutats catalans; a Tarragona, com era de témer, l’experiència va avortar perquè després d’insistents crides a la participació per part de l’ANC, només vuit persones, vuit, es van avenir a presentar la seva candidatura. Després tothom es queixa de falta de participació i bla, bla, bla.

És la Tarragona que cau, que es desploma, que potser es descompon i tot. Em pregunto què caldria fer, ja ara, sense dilació, perquè el 2023 el panorama canviï.

[Imatge: despreniments al Pretori, el gener passat, tarragonadigital.com, foto Gilbert F.O.]

 

Ara hem de ser cortesos?, au va!

L’excel·lentíssim Miquel Iceta, polític de professió (des que era un tendre adolescent, segons sembla) i ballarí per afició, està que no toca vores perquè el Ser Suprem, Pedro Sánchez, l’ha ungit com a possible proper president del Senat. Una respectable canongia molt ben remunerada i que no comporta excessives obligacions ni responsabilitats, a no ser que a les senyories senatorials els passi pel cap, de nou, aprovar l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, cosa mai descartable del tot. Per arribar a aital prerrogativa, però, a Iceta li falta un petit requisit: ser senador, òbviament. Com que no es va presentar a les darreres eleccions, no queda altre remei que fer-se elegir pel Parlament de Catalunya, prèvia renúncia del seu col·lega Montilla, que se suposa que no posarà obstacles. Els obstacles li arribaran per una altra banda: necessita els vots dels grups majoritaris de la Cambra, Junts per Catalunya i ERC.

Espero que no se’ls passi pel cap fer-li aquest favor. És cert que, tradicionalment, en l’elecció de senadors autonòmics hi havia un consens i una mena de fair play entre les formacions polítiques, a matadegolla en la resta d’assumptes, i aquest ha estat el gran argument esgrimit pel socialistes: home, indepes, feu com fins ara, considereu-ho com una cortesia parlamentària… Hoy por ti, mañana por mi. La mare que els va parir! Cortesia, diuen. Al meu poble d’això se’n diu tenir un morro que se’l trepitgen. Ja no és la “cortesia” d’Iceta i companys restant impertèrrits als seus escons quan la resta aplaudí càlidament els familiars dels presos polítics: allò no deixava de ser un detall anecdòtic, molt ben recuperat a les xarxes socials aquests dies, això sí. És que és el paquet sencer de “cortesies” que els socialistes, tant els d’aquí com els d’allà, han tingut amb Catalunya: l’aprovació del 155, la negativa a revisar les actuacions dels fiscals una vegada van substituir el PP, la vergonyosa marxa enrere en aquell afer del relator, els reiterats i tramposos esments a una suposada “falta de convivència” a Catalunya, rebaixant-se al nivell de C’s… Segueixo? Només un perceptible canvi en les formes i una innòcua decisió ministerial (l’Aeroport Tarradellas, ja veus tu) es poden apuntar a l’actiu de la solució al problema català, als quals ara s’hi vol afegir l’elecció d’un català a la presidència del Senat. Són aquelles polítiques de gestos tan del gust de la vella política. Si el Senat no ve a Barcelona, que sigui un barceloní que presideixi aquella Cambra, i tots contents i alegrets!

Insisteixo, espero que els nostres amics de Junts per Catalunya o d’Esquerra no cometin l’error de fer aquest pas a canvi de quatre bagatel·les. Les informacions que ens arriben en aquest sentit són preocupants: els de Junqueras “s’ho pensaran” si Iceta té el detall de visitar-lo a la presó. De veritat aquest simple gest humanitari és suficient per, a canvi, acontentar els nostres enemics (adversaris no: enemics) polítics? I la dignitat on queda? Un té la sospita de que si acaben donant aquest pas és perquè sí que hi ha algun altre tejemaneje inconfessable, inscrit en aquella teoria conspiranoica, que cada dia sembla més real, que parla d’un pacte PSOE-Podem-ERC que mataria molts pardals d’un tret, asseguraria majories parlamentàries i municipals (ja veuríem com reaccionaria l’electorat, però), dilataria en el temps el fastidiós plet català (no ens coneixen…) i asseguraria els cigrons a una bona colla de menjapans (quina vergonya). En política ho hem vist tot i, no obstant, cada dia ens reserva noves sorpreses.

Per tercera vegada: espero i desitjo que no passin per l’adreçador. Seria molt descoratjador i ja portem massa passes enrere del que havíem caminat fins aquell crític 27 d’octubre. L’enemic continua colpejant, imposant escandaloses fiances (encara sou a temps de ser generosos a caixadesolidaritat.cat), regatejant cada mínima petició dels presos polítics, tergiversant informativament la realitat tan com poden… Raons de pes a tenir en compte quan el proper 26 de maig ens acostem a les urnes i votem en conseqüència. No dic quina llista, però ja m’enteneu.

[Imatge: blocs.mesvilaweb.cat/jordipera]

Si es pensen que així el deixaran de votar…

Si finalment el president Puigdemont pot presentar-se a les eleccions al Parlament Europeu serà tota una pica en Flandes (mai millor dit), per fer servir una expressió típica de tots aquells que experimenten un horresco referens amb la sola idea de que un polític que detesten pugui ser centre d’atenció en tres àmbits diferents: el nacional, perquè molts ciutadans puguin votar-lo i plebiscitar, en certa manera, la seva gestió per internacionalitzar el conflicte català; l’estatal, perquè, ni fet exprés, la circumscripció electoral és única i, per tant, donarà l’oportunitat a molts ciutadans de l’estat (n’hi ha) per expressar el seu rebuig per la manera com s’ha portat, i es porta, el cas català, barroerament (partits del 155) o de puntetes i amb equilibris (els “amics” de Podem); i, per últim, l’àmbit internacional perquè posarà el focus no en Puigdemont sinó en el propi estat i les seves a vegades al·lucinants solucions al problema polític que té plantejat.

Dic al·lucinant perquè des de determinats fòrums europeus, siguin institucionals, mediàtics, universitaris o d’altres àmbits, ja deuen començar a al·lucinar ‘pepinillos’, com es deia popularment fa uns anys, amb les maneres de fer hispàniques. No em digueu que és estrambòtic intentar frenar la candidatura d’un rival polític amb argumentacions tan ridícules com que l’interessat no figura al cens electoral (que sí que hi figura o almenys disposa de la targeta censal). És una manera molt típica del funcionariat espanyol: evitar, obstaculitzar o endarrerir qualsevol cosa que els molesta o els perjudica, a base de guanyar temps imposant petits formalismes. Abans, quan anaves a una oficina pública, sempre faltava algun requisit, una pòlissa, una signatura, la fotocòpia d’algun DNI, algun certificat que certifiqués alguna obvietat… Ara, a un dels polítics més coneguts (i més prestigiosos conforme passin els anys) de l’escena europea se li està negant l’elegibilitat a la principal institució democràtica de la Unió Europea, una Unió que va néixer precisament amb la democràcia com el seu suprem valor. De manera que estan fora de lloc els potiners obstacles que està posant la Junta Electoral espanyola, que en els darrers anys s’està cobrint de glòria amb les seves decisions. Han anat tan lluny que no ens ha d’estranyar que fins i tot part dels seus membres, i ara els fiscals, discrepin d’aquest disbarat.

Potser quan es publiqui aquest apunt ja tindrem el resultat dels recursos presentats. Sembla que les sensacions són bones (Boye dixit) però en tot cas, es pugui o no votar directament el nostre president legítim (encara que sigui amb un simple dibuix al logotip de la papereta), l’episodi ens haurà servit, de nou, per comprovar quina mena d’enemic té la nostra nació, com les gasta i com de determinat està per anar a totes, fins al punt de fer el ridícul davant de l’Europa més democràtica. Per si ho havíem oblidat, que no.

Al país del sol neixent

Al Japó han canviat d’emperador. El que ara abdica, Akihito, va prendre possessió de la seva dignitat la vigília de la mort del meu pare. Sempre relaciono ambdós esdeveniments, que no tenen res a veure l’un amb l’altre. Si la memòria no em falla, en aquella ocasió van aparèixer, emperador i emperadriu, participant en una d’aquelles cerimònies tan japoneses, sòbries i encarcarades, plenes de símbols tant arcaics com fascinants pel que fa als gestos, protocol, roba o objectes. Ella, la filla d’un fabricant de fideus, de nom Michiko (cosa que feia molta gràcia al meu pare), va aparèixer coberta de no sé quants vestits, un sobre l’altre, com mana la tradició, avançant acompassadament enmig del respectuós silenci dels presents. L’abdicació ahir i l’acte del relleu avui a càrrec del nou emperador Naruhito (que aviat farà seixanta anys!) han seguit aquesta tònica, amb jaqués, vestits llargs, reverències i mirades abaixades, en la línia de l’educació i timidesa tòpicament japoneses. Quina enveja. Així sí que donaria gust ser monàrquic. Potser l’única nota discordant de les cerimònies, a ulls nostres, seria la discriminació que les dones pateixen encara. No tardarà el dia en què un país tan avançat en tants camps regularitzi aquests sorprenents anacronismes.

Malgrat tot, el Japó no és un país que m’atregui especialment. Me l’imagino molt densament poblat, asfixiant, com si no tingués pràcticament naturalesa ni paisatges rurals. No és cert, és clar, però les imatges que ens arriben d’aquelles illes invariablement remeten a multituds de persones atrafegades, poc comunicatives i bolcades en el seu treball i en les seves obligacions, cosa que tampoc em sembla gens malament. Hi ha un famós encreuament de carrers a Tòquio, amb multitud de passos zebra, que exemplifica a la perfecció aquesta manera de viure. L’únic estímul que em faria viatjar al país del sol naixent és desplaçar-me pel metro de Tòquio que, com se sap, també es caracteritza per uns combois perpètuament ocupats per mils de persones que pugnen per encabir-s’hi, amb la inestimable ajuda dels oshiya, nom que reben els empleats que, proveïts d’uns immaculats guants blancs, empenyen els viatgers fins que les portes poden tancar-se.

No és probable que el flamant Naruhito passi mai per l’experiència de passar pel tràngol que passen diàriament milers de toquiotes al subsòl de la ciutat, més si tenim present que encara el seu avi, Hirohito, va conservar la divinitat fins el 1945, any que es dignà parlar al poble per primera vegada, tal era el distanciament del poder imperial. I, malgrat tot, continua meravellant com aquella gent saben compatibilitzar hàbilment tradició i modernitat d’una manera que sembla que ningú en surti molest o perjudicat. Justament el contrari del que ens passa aquí.

[Imatge: destinoinfinito.com]