Silenci, que reflexiono!

Per si algú no ho sabia, aquesta ha estat la Setmana contra el Soroll, una d’aquelles benemèrites i benitencionades iniciatives públiques periòdiques amb resultat més que discutible. Que aquesta setmana hagi coincidit amb els darrers dies d’una de les campanyes electorals més sorolloses i controvertides dels darrers anys no deixa de tenir la seva gràcia. I és que si una cosa ha caracteritzat les setmanes prèvies als comicis espanyols (no generals, si us plau!) del 28-A és la proliferació de crits, baralles, desqualificacions, sortides de to i escandaleres diverses a les xarxes socials, marc definitivament instal·lat com el centre del “debat” que qualsevol elecció política necessita. Llàstima que ja fa massa temps que aquest “debat” (continuen les cometes) hagi derivat en baralles de Corral de la Pacheca no només per la intensitat en decibels (reals o digitals), sinó també en el fons del que es pretén discutir.

Així és impossible reflexionar, una activitat a la que, figura, avui ens hauríem de lliurar. I malgrat tot, alguna cosa caldrà dir sobre el que pot passar demà. A jutjar per les notícies certes, fakes, memes i comentaris diversos que han envaït els nostres ulls i les nostres oïdes en la Setmana del Soroll, demà hi haurà un cataclisme de proporcions còsmiques en la governabilitat de l’estat que encara patim. Jo sóc dels que creuen que el partit innombrable de tres lletres actuarà més com espantall que com una altra cosa. Si és correcte que la seva funció és convertir-se en l’home del sac, volguda pels qui remenen les cireres en última instancia, cal convenir en què ja s’ha assolit aquest objectiu. Es volia que els dels cavalls i les pistoles marquessin el pas del debat i ben bé que ho han aconseguit, des de confirmar l’ítem “Catalunya” com a monotema de debat fins a desviar l’atenció d’altres motius d’interès ciutadà, i mira que n’hi ha: habitatge, infraestructures, serveis socials, radicalitat democrática o, fins i tot, el mateix model territorial de l’estat, abordat amb correcció. Però no cal patir. Malgrat el que puguin afirmar rumors de darrera hora sorgits com a conillets per art de màgia, les tres “extremes dretes extremes” no sumaran majoria absoluta i per tant no cal que agafin acríticament la papereta de PSOE o PSC tots aquells que no les tenen totes i que, honestament, preferirien altres opcions més acostades a la seva manera de pensar i més necessàries en els convulsos moments que vivim.

Parlo indistintament de l’estat i de Catalunya. Si ens cenyim a la nostra nació, és ben cert que el xivarri també ha estat ben considerable, a més de decebedor. Són coneguts els molts motius de controvèrsia que ens han martiritzat a la Setmana contra el Soroll: les trifulgues entre Junts per Catalunya i Esquerra, les acusacions mútues de rebaixes electorals de darrera hora davant la possibilitat d’una investidura de Mr. No és No, les palles mentals (amb perdó) sobre com hem de votar els candidats al Senat, aquella institució que sempre se’ns diu que no serveix per a res. Etcétera. Jo, per la meva part, em limito a desitjar els millors resultats per a les tres llistes de la nostra corda, amb l’esperança de que continuï la situació de bloqueig de l’anterior legislatura i que, de fet, va ser la que va provocar la seva dissolució. Seria la particular adaptació d’aquell axioma “com pitjor, millor” o, per dir-ho en termes més nostrats, “embolica que fa fort” i a veure què.

Demà ens trobarem amb unes paperetes encapçalades per presos polítics. Aquests presos están sent jutjats en un procés amb ribets kafkians. Altres compatriotes están sent processats i se’ls demana una fiança fora mida. Continuen les agressions, els atacs, els insults, les desqualificacions, les provocacions… Convertim el nostre vot en un clam incontestable contra tanta injustícia! Aquest hauria de ser l’únic crit lícit a la Setmana contra el Soroll!