I ella va dir prou

No sóc d’emocionar-me, però aquesta setmana una notícia televisiva ha aconseguit descol·locar-me i tocar-me la fibra sensible. Em refereixo a l’emissió de la gravació en què un home ajuda a morir la seva dona, afectada durant 30 anys d’esclerosi múltiple, després de que aquesta ho acceptés de forma expressa. La fermesa i dignitat amb que aquesta parella han portat uns fets tant dramàtics com inevitables són més que suficients perquè les conseqüències posteriors (detenció i possible processament d’ell) mereixin la nostra (o almenys la meva) reprovació.

Com se sol dir, la notícia ha reobert el debat sobre un tema sempre espinós i delicat, l’eutanàsia i com abordar-la èticament i legalment. Al costat de ponderades reflexions (per exemple, la del president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós), ens hem assabentat del tractament que del cas n’ha fet un conegut programa-escombraria televisiu, deixant el pobre protagonista (vidu i sortit de la presó en vint-i-quatre hores) a mercè d’uns tertulians del programa que rivalitzaven entre ells per dir-la més grossa sense cap consideració ni pel drama concret d’aquell senyor ni per la gravetat del tema en general.

Crec ser plenament coherent amb les meves idees quan afirmo que estic completament d’acord amb que s’ha d’ajudar a posar fi a la vida (matar en dirien els intolerants i els carronyaires) de qualsevol persona sempre que hi hagi un motiu justificat i sempre que l’afectat ho hagi fet constar de forma expressa i amb ple ús de les seves facultats. Les lleis s’haurien de limitar a garantir això.

Al final sempre anem a petar al mateix: la llibertat humana. Ni el conjunt de la societat, ni cap ideologia, ni cap església, ni cap corrent de pensament, ni cap creença ha d’interposar-se (i molt menys castigar) en les decisions de les persones, preses lliurement i sempre que no afectin la llibertat de tercers. Parlant de creences, no sé si l’Església catòlica, tan preocupada com està per “sanar” gais a la no tan remota Alcalá de Henares, ho està també per la dignitat de malalts terminals que, per dolor, sofriment o incapacitat, decideixen cabalment posar fi a la seva vida després de reflexionada i valenta decisió. Em temo que el capteniment de la sotanada és, però, un altre. Però ja importa poc. Importa molt més que el poder civil solucioni de manera definitiva les inseguretats jurídiques de l’eutanàsia i en doni sortida legal, per tal de no afegir drama i dolor al que ja crea, de manera inevitable, cada situació concreta.

[Imatge: el cas de Ramón Sampedro, un clar precedent]