Silenci, que reflexiono!

Per si algú no ho sabia, aquesta ha estat la Setmana contra el Soroll, una d’aquelles benemèrites i benitencionades iniciatives públiques periòdiques amb resultat més que discutible. Que aquesta setmana hagi coincidit amb els darrers dies d’una de les campanyes electorals més sorolloses i controvertides dels darrers anys no deixa de tenir la seva gràcia. I és que si una cosa ha caracteritzat les setmanes prèvies als comicis espanyols (no generals, si us plau!) del 28-A és la proliferació de crits, baralles, desqualificacions, sortides de to i escandaleres diverses a les xarxes socials, marc definitivament instal·lat com el centre del “debat” que qualsevol elecció política necessita. Llàstima que ja fa massa temps que aquest “debat” (continuen les cometes) hagi derivat en baralles de Corral de la Pacheca no només per la intensitat en decibels (reals o digitals), sinó també en el fons del que es pretén discutir.

Així és impossible reflexionar, una activitat a la que, figura, avui ens hauríem de lliurar. I malgrat tot, alguna cosa caldrà dir sobre el que pot passar demà. A jutjar per les notícies certes, fakes, memes i comentaris diversos que han envaït els nostres ulls i les nostres oïdes en la Setmana del Soroll, demà hi haurà un cataclisme de proporcions còsmiques en la governabilitat de l’estat que encara patim. Jo sóc dels que creuen que el partit innombrable de tres lletres actuarà més com espantall que com una altra cosa. Si és correcte que la seva funció és convertir-se en l’home del sac, volguda pels qui remenen les cireres en última instancia, cal convenir en què ja s’ha assolit aquest objectiu. Es volia que els dels cavalls i les pistoles marquessin el pas del debat i ben bé que ho han aconseguit, des de confirmar l’ítem “Catalunya” com a monotema de debat fins a desviar l’atenció d’altres motius d’interès ciutadà, i mira que n’hi ha: habitatge, infraestructures, serveis socials, radicalitat democrática o, fins i tot, el mateix model territorial de l’estat, abordat amb correcció. Però no cal patir. Malgrat el que puguin afirmar rumors de darrera hora sorgits com a conillets per art de màgia, les tres “extremes dretes extremes” no sumaran majoria absoluta i per tant no cal que agafin acríticament la papereta de PSOE o PSC tots aquells que no les tenen totes i que, honestament, preferirien altres opcions més acostades a la seva manera de pensar i més necessàries en els convulsos moments que vivim.

Parlo indistintament de l’estat i de Catalunya. Si ens cenyim a la nostra nació, és ben cert que el xivarri també ha estat ben considerable, a més de decebedor. Són coneguts els molts motius de controvèrsia que ens han martiritzat a la Setmana contra el Soroll: les trifulgues entre Junts per Catalunya i Esquerra, les acusacions mútues de rebaixes electorals de darrera hora davant la possibilitat d’una investidura de Mr. No és No, les palles mentals (amb perdó) sobre com hem de votar els candidats al Senat, aquella institució que sempre se’ns diu que no serveix per a res. Etcétera. Jo, per la meva part, em limito a desitjar els millors resultats per a les tres llistes de la nostra corda, amb l’esperança de que continuï la situació de bloqueig de l’anterior legislatura i que, de fet, va ser la que va provocar la seva dissolució. Seria la particular adaptació d’aquell axioma “com pitjor, millor” o, per dir-ho en termes més nostrats, “embolica que fa fort” i a veure què.

Demà ens trobarem amb unes paperetes encapçalades per presos polítics. Aquests presos están sent jutjats en un procés amb ribets kafkians. Altres compatriotes están sent processats i se’ls demana una fiança fora mida. Continuen les agressions, els atacs, els insults, les desqualificacions, les provocacions… Convertim el nostre vot en un clam incontestable contra tanta injustícia! Aquest hauria de ser l’únic crit lícit a la Setmana contra el Soroll!

 

 

‘Ananké’

Ara que la notícia de l’incendi a la catedral de Notre Dame de París comença a quedar enrere (anava a dir que s’ha apagat o extingit, però seria un pèl potiner), voldria dir-hi la meva. Mai no és tard i com que estem enmig de Setmana Santa parlar d’un tema més o menys relacionat amb la religió no estarà de més.

Com passa massa sovint en aquests casos, la gravetat dels fets va anar de més a menys. El primer scoop parlava de l’incendi de la catedral quan seria més propi parlar d’incendi a la catedral. Així he redactat el primer paràgraf. És un matís important. Efectivament, les imatges que vam poder contemplar suggerien una catàstrofe sense precedents. Certament, tots ens vam commoure veient com el pinacle central era devorat per les flames i es desplomava davant la impotència de tothom, uns fotogrames que ens remetien, salvant les moltes distàncies, a la caiguda de les Torres Bessones de Nova York. Sufocat l’incendi, fet el primer balanç de l’accident i vist l’estat en què va quedar l’edifici, és evident que la magnitud de la tragèdia era molt menor del que temíem de bon principi.

Aquesta relativització de la gravetat de l’incendi obre la porta a parlar del que passa quan es produeixen fets d’aquest tipus: les polèmiques que genera. Àmplia cobertura informativa en paper, a les ones i a les xarxes, exagerades mostres d’interès, dolor o solidaritat. N’hi havia per tant? Els polítics s’hi van llançar com aus de presa, apropiant-se del drama amb discursos i homenatges, elevant la reconstrucció de la catedral a la categoria de repte col·lectiu. L’orgull nacional francès en joc. Al president Macron li ha vingut bé aquest esdeveniment per distreure l’opinió pública, encara convulsa per les manifestacions setmanals dels anomenats gillets jaunes, ineficaços i contradictoris però potser necessaris com a senyal d’alerta davant de les autoritats d’aquell país.

També hi ha qui, des d’àmbits més conspiranoics suggereix que aquest incendi va ser intencionat i provocat per qui més podria sortir guanyant en termes de poder, negoci o distracció de la ciutadania. Alguns detalls fan olor de cremat, mai millor dit, i conviden a la suspicàcia: tot el que realment tenia valor (quadres, tresor…) es va salvar, algunes estàtues havien estat retirades uns dies abans… Ja és casual, pensaran alguns. Jo no combrego amb aquestes volades de colom, però si fossin veritat, s’acabaran sabent algun dia o altre.

Més polèmiques. Extingides les flames, els principals potentats francesos, dels sectors bancari, de la moda o del perfum, van prometre generoses quantitats de diners per ajudar a la reconstrucció del temple. No van tardar en sortir les inevitables respostes demagògiques contrastant-ho amb algun col·lectiu desafavorit. Va a modes, ara toca els refugiats, abans era la infància i més enrere fou la fam al món. Opino que tot és important i tots els problemes han de tenir l’atenció i l’ajuda que mereixen, però menysprear la reconstrucció d’un element tan important del patrimoni universal està fora de lloc. Una altra cosa és quina quantitat de diners s’ha de destinar a cada problemàtica, un debat que mai no acabaria. Parlant de polèmiques i de patrimoni. Fa gràcia veure tanta gent ben allunyada en tots sentits de París lamentant els danys de la Notre Dame quan tantes i tantes mostres de patrimoni arquitectònic de totes les èpoques cauen a trossos als nostres voltants, davant la ignorància ciutadana i el desinterès de l’administració.

I, naturalment, ja s’ha obert un altre front ben tradicional en aquests casos: com s’ha de reconstruir la part danyada? S’ha de deixar exactament igual com estava, s’ha de refer introduint-hi elements estilístics nous? O, Déu no ho vulgui, se n’ha de fer una “reinterpretació” segons el gust d’algun arquitecte neo-post? El que sembla segur és que no s’encomanarà la reconstrucció del sostre a Calatrava, ni la restauració dels detalls interiors a la senyora de l’Ecce Homo de Borja. Per aquest cantó, podem dormir tranquils.

[Ananké vol dir en grec fatalitat i és la paraula que Victor Hugo va descobrir inscrita en una de les torres de Notre Dame i que li inspirà per escriure la seva cèlebre novel·la; imatge: fitsnews.com] 

Mil alvernians

L’Agrupament Escolta Alverna, de Tarragona, celebra els seus 50 anys d’existència. El 4 d’octubre de 1969, diada de Sant Francesc d’Assís, naixia aquesta entitat aixoplugada per la Comunitat de Caputxins, que foren qui el batejaren amb el nom d'”Alverna”, també de ressonàncies franciscanes. Un servidor hi va ingressar just després de fundar-se l’Agrupament on, amb un llarg parèntesi degut als meus estudis universitaris a Barcelona i a la mili, vaig romandre-hi fins el 1988. Déu n’hi do.

El programa d’actes per commemorar el mig segle de vida comprèn des de la plantada d’un arbre, ja feta, davant de la seu de l’Agrupament, a la plaça Sant Fructuós (fa uns anys va haver de marxar de l’anterior seu) fins a una Festa Major, el proper maig, i un viatge a la muntanya d’Alverna, a Itàlia. I aquests dies encara es pot visitar l’exposició de fotografies de la història de l’entitat, al Pati Jaume I de l’Ajuntament. Entre la nostàlgia i la curiositat, vaig tenir ocasió l’altre dia d’anar observant amb detall cada una de les moltes imatges exposades, descobrir-hi cares i llocs coneguts a les més antigues o comprovar, fins a cert punt amb sorpresa, com l’Agrupament ha continuat les tres darreres dècades enfortint-se malgrat algun que altre contratemps.

Casualment vaig trobar-me a l’exposició dues de les persones amb qui més relació vaig tenir en el seu moment, els amics Joan i Màrius, membres actius de l’Associació Amics i Antics de l’Alverna, un grup que ha esdevingut determinant, amb la seva ajuda, per consolidar l’Agrupament quan més ho necessitava. Ara, l’Associació està embarcada en el projecte 1.000 alvernians, que es proposa registrar altres tants membres de l’Agrupament i establir-hi algun contacte.

Revisitant la història de l’Alverna descobreixo un dels punts febles de quan jo en formava part, en els convulsos (políticament i socialment parlant) anys 70 i 80, època també de grans transformacions en el món de l’escoltisme: l’arrelament a la ciutat. En un moment determinat l’entitat, que havia fet el seu trajecte una mica al marge de la societat tarragonina, va obrir-s’hi i va començar a ser partícip actiu de la seva vida ciutadana. Per exemple, celebrant la seva emblemàtica Fira de Xauxa (abans reclosa al pati dels Caputxins) a la via pública, participant al Carnaval o altres festes populars o, en fi, popularitzant la Cursa d’Andròmines que cada estiu es fa a la platja.

Al final de l’exposició es demana al visitant que anoti en un paper (a penjar amb una pinça de roba) algun comentari o reflexió en relació a l’esdeveniment. Jo hi vaig escriure, més o menys, “50 anys de records, 50 anys de vivències”. Vivències: és això.

[Imatges: membres de l’Agrupament a l’actualitat, logotip d’Antics i Amics i plantada d’arbre al 15è aniversari, 1984; fonts: aeigalverna.cat i diarimes.com, foto Joan Tarès; l’exposició sobre els 50 anys de l’A.E.Alverna pot visitar-se al Pati Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona fins el 23 d’abril]

Sequeres diverses

Sembla que hem tingut un hivern més aviat sec. S’han produït ben poques pluges, fet constatat tant pels professionals de la cosa meteorològica, amb els seus mètodes estadístics i científics, com pels simples mortals, amb el no menys efectiu sistema de sortir al carrer dia a dia i comprovar que les voreres estan seques. El Tomàs Molina donava la dada incontestable de que no-se-quants-dies seguits no havia caigut ni una gota a Tarragona, fet que constituïa tot un rècord en l’historial de fenòmens climàtics. Mira, ja hem sortit a TV3.

Amb aparent contradicció amb aquesta realitat, les estacions d’esquí han conegut una bona temporada i, fins i tot aquesta Setmana Santa, tant hotelers com afeccionats a aquesta cosa tan tonta de lliscar damunt la neu hores i hores (disculpeu, és la meva opinió) ja es freguen les mans davant la darrera oportunitat d’enguany per aprofitar-se del que dona sentit a les seves vides. Si hi ha neu és perquè hi ha hagut aigua, és això? O és que al Pirineu sí que ha plogut / nevat en abundància? Bé, és igual, al final és aigua passada, i mai millor dit.

On no ni ha gens de sequera és en l’actualitat política. El xàfec de notícies, esdeveniments, opinions i polèmiques és constant des de fa mesos i més mesos, anys i més anys, sense perspectiva de calma. En aquest context comencen dos períodes electorals d’incontestable importància, que van molt més enllà de simples distribucions per sectors ideològics dels diferents hemicicles. El procés sobiranista català, amb les seves divisions, dubtes i desorientacions (el nostre és un procés en 3D), les amenaces d’una nova recentralització (encara més), la irrupció de la nova extrema dreta (a afegir a les altres dues), el perill de grans fragmentacions que dificultin la formació de governs sòlids (que no farà altra cosa que donar arguments demagògics i populistes), la deriva de les institucions europees (un altre àmbit en 3D)… Problemes i reptes de gran calat que faran que cada vot ciutadà hagi (hauria) de ser molt meditat i que, més que un vot, pot arribar a ser una aposta a llarg termini.

La setmana que acaba ha estat intensa per a mi. Entre més ocupacions rutinàries o singulars, he hagut de passar per un notari, per dos tallers mecànics i per una extracció de sang. No sé si està bé fer-ho públic perquè és una cosa que hauria de ser habitual i anònima, però em fa gràcia comentar que l’altre dia em vaig convertir en donant de sang. I ho explico aquí per dos motius. Primer, perquè a l’edat que tinc dono molt de valor a les coses que faig per primera vegada a la vida i bé n’ha de quedar constància. I segon, perquè si algú llegeix aquest apunt potser l’animaré a imitar la meva decisió. I així tornem de nou a la sequera: sempre hi ha sequera de sang i, en determinats moments de l’any, encara més, de manera que de tant en tant no costa massa arremangar-se (literalment) i sotmetre’s a aquest acte solidari, senzill, gratuït (et donen un entrepà i un suc) i sense més perjudicis per a la salut que, almenys en el meu cas, un cridaner morat al braç.

I ella va dir prou

No sóc d’emocionar-me, però aquesta setmana una notícia televisiva ha aconseguit descol·locar-me i tocar-me la fibra sensible. Em refereixo a l’emissió de la gravació en què un home ajuda a morir la seva dona, afectada durant 30 anys d’esclerosi múltiple, després de que aquesta ho acceptés de forma expressa. La fermesa i dignitat amb que aquesta parella han portat uns fets tant dramàtics com inevitables són més que suficients perquè les conseqüències posteriors (detenció i possible processament d’ell) mereixin la nostra (o almenys la meva) reprovació.

Com se sol dir, la notícia ha reobert el debat sobre un tema sempre espinós i delicat, l’eutanàsia i com abordar-la èticament i legalment. Al costat de ponderades reflexions (per exemple, la del president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós), ens hem assabentat del tractament que del cas n’ha fet un conegut programa-escombraria televisiu, deixant el pobre protagonista (vidu i sortit de la presó en vint-i-quatre hores) a mercè d’uns tertulians del programa que rivalitzaven entre ells per dir-la més grossa sense cap consideració ni pel drama concret d’aquell senyor ni per la gravetat del tema en general.

Crec ser plenament coherent amb les meves idees quan afirmo que estic completament d’acord amb que s’ha d’ajudar a posar fi a la vida (matar en dirien els intolerants i els carronyaires) de qualsevol persona sempre que hi hagi un motiu justificat i sempre que l’afectat ho hagi fet constar de forma expressa i amb ple ús de les seves facultats. Les lleis s’haurien de limitar a garantir això.

Al final sempre anem a petar al mateix: la llibertat humana. Ni el conjunt de la societat, ni cap ideologia, ni cap església, ni cap corrent de pensament, ni cap creença ha d’interposar-se (i molt menys castigar) en les decisions de les persones, preses lliurement i sempre que no afectin la llibertat de tercers. Parlant de creences, no sé si l’Església catòlica, tan preocupada com està per “sanar” gais a la no tan remota Alcalá de Henares, ho està també per la dignitat de malalts terminals que, per dolor, sofriment o incapacitat, decideixen cabalment posar fi a la seva vida després de reflexionada i valenta decisió. Em temo que el capteniment de la sotanada és, però, un altre. Però ja importa poc. Importa molt més que el poder civil solucioni de manera definitiva les inseguretats jurídiques de l’eutanàsia i en doni sortida legal, per tal de no afegir drama i dolor al que ja crea, de manera inevitable, cada situació concreta.

[Imatge: el cas de Ramón Sampedro, un clar precedent]