Adéu festival

Sembla segur que el Festival Doctor Músic no es podrà celebrar aquest estiu a Escalarre, al Pallars, sinó que ho haurà de fer en un lloc alternatiu que tot apunta que serà el circuit de Montmeló. La causa? No s’han obtingut els permisos necessaris perquè la zona d’actuacions i d’acampada era potencialment inundable i per tant no prou segura per als participants.

Eh que és senzill d’entendre i lògic d’acceptar? Doncs els marrameus de la zona mercantilment interessada en l’esdeveniment (i políticament també, a les portes d’unes eleccions municipals) no s’han fet esperar. En part comprensibles, si practiquem el sempre gratificant exercici de l’empatia: la programació d’un espectacle de quatre dies amb la visita de mils i mils de persones que això comporta generava unes expectatives de bons auguris pel que fa allotjament, restauració, visites turístiques, comerços, serveis de tot ordre, en un territori llastrat per les mancances econòmiques i les deficiències en infraestructures. Unes perspectives, pel que s’ha vist, que s’havien concebut com una mena de conte de lletera, com tantes vegades passa. Potser la vaca del cartell hi té relació. Quan ja tothom ho tenia ben lligat i cadascú havia fet els seus càlculs particulars, resulta que una decisió administrativa esguerra tots els plans. La decepció és, en aquest sentit, comprensible.

Però el verdaderament interessant són les reaccions i raonaments que ha generat tot l’assumpte. Han relativitzat la perillositat d’una hipotètica inundació de la vall amb aquell tan gastat “això no ha passat mai aquí”. Però, com s’han ben encarregat de recordar-nos opinadors i experts, a no massa quilòmetres d’allí hi va haver una tragèdia, concretament a Biescas, un lloc on no hi havia hagut mai una inundació com la que es va patir llavors. Com diu aquella bertranada, les coses no passen fins que passen. Escalarre “no és probable” (en quin percentatge?) que s’inundi, i com a tota explicació científica s’addueix què la gent d’allí es coneix el territori, el seu clima, les seves característiques geogràfiques i geològiques i, el gran argument, ¿per què ha de venir gent de fora a dir-nos el que hem de fer i el que no i el que és perillós i el que no? Ah, amic! Ja hem arribat on havíem d’arribar! L’eterna pugna camp-ciutat.

Fem un exercici de futurologia. Suposem que es deixa fer el festival al lloc d’origen, arriba una tempesta d’aquelles de muntanya tan imprevistes i el vent i l’aigua s’enduen tot el que troben per davant, incloses persones, tendes de campanya, guitarres acústiques, focus i amplificadors de so. Quantes veus no haguessin sortit queixant-se de que les administracions responsables no van preveure les mesures adequades, de que no es fa res, de que ens tenen abandonats, de que no ens estimen, i bla, bla, bla. Les “administracions responsables” serien, són, aquests “buròcrates de Can Fanga” que “no coneixen el territori” i que es permeten “decidir què ens convé i què no” (per cursives que no quedi). Sempre aquest recel contra la gran ciutat, els seus habitants, la seva cultura i la seva manera d’entendre la vida. Per cert, d’on procedirien la immensa majoria dels espectadors àvids de música canyera i contundent? On viuen habitualment els que sojornarien, menjarien o comprarien a l’oferta turística de la zona? Una hoteleria, una restauració i un comerç, per cert, cada vegada més impersonals i globalitzats, també allí, embadalits per la visita de forans, és igual d’on procedeixin, i que imperceptiblement van arraconant formes de vida tradicionals o singulars, quan figura que haurien de ser una de les bases del seu model turístic.

Després de queixes i laments, potser que administracions i sectors econòmics i socials d’aquelles comarques s’arromanguessin i comencessin a treballar i a buscar solucions econòmicament i tècnicament viables per superar al problema plantejat enguany. Tothom hi sortiria guanyant.

Ara en trec una, ara en poso una altra (i 2)

Intentava explicar ahir que la confusió entre la defensa dels drets civils i les llibertats polítiques i la construcció de la República està en l’origen de la desorientació en què va entrar el procés sobiranista català des d’aquell 27 d’octubre d’alegries i emocions però també d’incògnites i paradoxes. Treia també a col·lació l’editorial de Vicent Partal (“Farts”) com a exemple d’aquesta falta de delimitació clara entre aquells dos grans reptes que tenim plantejats com a poble, detectable en tota mena d’informacions, anàlisis, fòrums, articles d’opinió, tertúlies, etc. Partal també diu no entendre moltes coses, però les barreja totes: investidures, batalles de partit, vagues de fam, el Consell de la República… Si no comencem per encasellar cada cosa-que-no-entén-Partal (ni jo, ni molts altres), no serem capaços d’avançar amb decisió en cap dels dos objectius.

La lluita contra la deriva repressiva de l’estat, concretada, però no només, en l’esplet d’accions judicials disparades contra els nostres polítics, representants, alcaldes i contra qualsevol que es signifiqués, d’alguna manera, en la consecució del referèndum de l’1 d’octubre, ha de ser objectiu central i immediat de tothom, per radicalitat democràtica, per dignitat com a poble, perquè una gran majoria de la societat així ho sent i perquè apel·la també la resta de l’estat. Aquesta lluita té molts fronts oberts, i tots han de ser eficaços i compatibles. Idees no en falten. I si no són eficaços, respectem-los perquè tota pedra fa paret. Ja n’hi ha prou d’acusacions de “llirisme” contra totes les manifestacions que, amb tota la bona voluntat del món, expressen la seva solidaritat cap els que estan patint les urpes de l’estat. Des de concentracions, sopars grocs o xerrades a convençuts fins a guarniment de balcons o bufandes grogues. El sol fet de que, un any després de l’inici de l’etapa més dura, continuïn amb persistència tantes i tantes mostres de solidaritat ajuda molt més del que es pugui pensar. La comèdia de l’altre dia al balcó de la Generalitat no té res a veure amb tot això, és clar.

L’altra front que tenim obert, el de construcció de la República, va per llarg, mal que pesi al sector que, de forma desconsiderada, és conegut com “independentisme màgic”. Cal seguir jugant les cartes amb la lliçó ben apresa l’octubre de 2017. Sabem què es pot fer i què no, de moment. Cadascú té el seu paper assignat i convindria que, amb la màxima coordinació possible (estratègia comuna, on ets?), tothom es dediqués al que li toca. El govern del president Torra és un govern, al cap i a la fi, autonòmic i hauria de limitar-se a un paper més de gestió. Si no està en condicions de sortir-se del guió (i no ho està, la prova és el sainet de la pancarta), millor que es dediqui a administrar les escorrialles autonòmiques, que no deixen de ser una parcel·la de poder (que bé prou que vam trobar a faltar durant el 155, per cert): hi ha molt camp per córrer. Els esforços per construir la República han d’anar a càrrec de l’exili (magnífica política d’internacionalització, per cert) i el Consell per la República, un organisme que amb el temps haurà d’anar donant fruits, però cada cosa al seu temps. Ara ja no tenim tanta pressa, vist el panorama.

Acabo aquesta llarga perorata, redactada una mica a raig, amb dues aportacions de dos intel·lectuals d’ideologies ben allunyades però que sempre dona bo de llegir o escoltar, com ho han fet a les darreres hores:

Salvador Cardús: “Menys tertúlies i més experts. Menys safareig i més fets. Menys opinió i més informació. Menys demagògia i més arguments. Menys adhesions i més autocrítica. Menys propaganda i més veritat.

L’altre, Antonio Baños: “Ara ens cal més organització, en tots els fronts, també l’institucional, i una certa cordialitat entre nosaltres”.

Ara en trec una, ara en poso una altra (1)

El director d’aquesta casa, Vicent Partal, es despatxava ben a gust a l’editorial del passat dijous a compte dels darrers moviments político-jurídico-fàctics sobre pancartes i llaços grocs en edificis de la Generalitat. A partir d’aquest sainet (perquè, comptat i debatut, això ha acabat esdevenint un lamentable sainet), i sense ser lògicament coneixedor del que passaria encara la resta de dijous i divendres, Partal donava via lliure a la seva ira periodística emmarcant la conducta erràtica del govern Torra en aquest afer en el conjunt de mostres de desorientació, falta d’unitat i estratègies diferents que han caracteritzat el sobiranisme català en els darrers quinze mesos, percebudes per una part de la societat amb preocupació, incomprensió o fins i tot estupor, però també inevitablement acceptades atès el peculiar moment que estem vivint (judici, eleccions…) i com una mostra, una altra vegada, del pragmatisme que caracteritza els catalans per a bé o per a mal.

L’esbravada de Partal, titulada significativament “Farts” (en plural, que ell justifica i molts lectors ratifiquen amb els seus comentaris), és perfectament comprensible i la subscric en part. Però el plantejament de conjunt coixeja perquè parteix d’una confusió que s’ha instal·lat en l’opinió pública i que si féssim l’esforç d’analitzar i extreure’n conclusions, clarificaríem una mica el panorama que tenim per davant i que ocasiona episodis tan lamentables com el de la pancarta al balcó de Palau. Intentaré explicar-me.

A Catalunya tenim no un sinó dos processos oberts: un és el de fer front a la repressió política, policial i judicial que l’estat espanyol ha intensificat darrerament, i la conseqüent lluita pels drets humans i llibertats polítiques i socials limitats o amenaçats; l’altre és el de construcció de la República, complir el mandat de l’1 d’octubre i fer efectiva la independència (en realitat, tres conceptes no del tot equivalents, però no entrarem ara en més disquisicions). Son dos processos diferents, molt lligats l’un a l’altre com és evident, però diferents. El primer és compartit per una gran majoria (seria el famós 80%) i, en tot cas, apel·la al 100% dels ciutadans del país com a subjectes naturals de fruir de drets i llibertats, vulguin o no, i no apel·la només als catalans sinó a tots els ciutadans de l’estat, víctimes igualment encara que ni ho sospitin. El segon procés és compartit per un percentatge inferior de la població catalana, i ja no diguem de l’estat: el 47 % només és indicatiu, però a mi no em serveix; precisament l’obtenció fiable i amb garanties d’aquests percentatges a favor o en contra de la independència és el cabdell a deslligar. Més enllà d’enquestes més o menys fidedignes, eleccions en clau plebiscitària o referèndums sense garanties a ulls internacionals, necessitem una dada cent per cent fidedigna i arribar a establir les bases per aconseguir-la. Hem de començar, doncs, per tenir clara aquesta distinció a l’hora de marcar estratègies i decidir passes endavant.

De la confusió entre la lluita contra la repressió i a favor de bastir una república independent ens en servim tant nosaltres com ells a l’hora de generar discurs. Quan Ada Colau penja un llaç groc a favor dels presos polítics a l’Ajuntament de Barcelona, per ells és una “independentista”, quan el treu seguint ordres de la Junta Electoral, per nosaltres renuncia a la defensa de drets i llibertats que, com a progressista, se li suposa. L’afer de la pancarta va per aquí: el que s’hi proclama(va) no té a veure amb cap república sinó que era una mostra de solidaritat amb els presos i exigència de la seva llibertat, uns desitjos que subscriuríem, a ulls clucs, la gran majoria de catalans. Tampoc és una pancarta partidista, com afirma la Junta Electoral i l’opinió pública espanyolitzant. En tot cas és una pancarta de contingut polític amb què uns partits hi estan més d’acord que uns altres. Però fem la prova canviant els colors: si el llaç fos morat, a favor de les reivindicacions feministes, tot seria igual en essència, la pancarta feminista és política (tot és polític, en realitat) però no partidista. Tindrien nassos de fer retirar una pancarta d’aquest tipus? Aquest és el plantejament d’inici que hagués hagut de fer el govern Torra.

Si Torra hagués començat per aquí, és a dir, a considerar la pancarta com a no partidista potser hagués estat més fàcil prendre la difícil decisió que se li plantejava. No nego el dilema i l’entenc perfectament, el que em molesta a mi, a Partal, i a molta més gent és la gestió de poca volada que ha presidit la resolució de l’assumpte. Si s’hagués estat plenament convençut de la viabilitat de la pancarta, amb totes les seves conseqüències, calia mantenir el tipus fins on calgués, però no fer primer el gallet, després començar a fer giragonses, i acabar claudicant mitjançant la passada de patata calenta al Síndic, per tal de dissimular. Si no es volia o no es podia mantenir la pancarta (concreteu aquí al vostre gust les raons: discrepàncies entre partits, por, realpolitik, retirada tàctica, alguna raó inconfessable…), haver-ho fet des del primer moment. No tindríem dret a retreure’ls res. Desobediència és una paraula que queda molt bé en discursos i cartells electorals (l’alcaldessa de Berga ens en podria il·lustrar) però el camí pres pel conjunt del sobiranisme no sembla que hagi anat fins ara per aquí. I d’això és del que se’n dol Partal.

(continuarà)

‘Cante uno chato de Prouvènço’

Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Per exemple, aquesta:

Cante uno chato de Prouvènço.                                                                                   Dins lis amour de sa jouvènço,                                                                                         A travès de la Crau, vers la mar, dins li blad,                                                            Umble escoulan dóu grand Oumèro,                                                                              Iéu la vole segui. Coume èro                                                                                         Rèn qu’uno chato de la terro,                                                                                          En foro de la Crau se n’es gaire parla.                                                                        Emai soun front noun lusiguèsse                                                                                  Que de jouinesso; emai n’aguèsse                                                                                  Ni diadèmo d’or ni mantèu de Damas,                                                                         Vole qu’en glòri fugue aussado                                                                                 Coume uno rèino, e caressado                                                                                      Pèr nosto lengo mespresado,                                                                                        Car cantan que pèr vautre, o pastre e gènt di mas!                                                       Tu, Segnour Diéu de ma patrìo,                                                                                    Que nasquères dins la pastriho,                                                                                Enfioco mi paraulo e douno-me d’alen!                                                                         Lou sabes: entre la verduro                                                                                            Au soulèu em’ i bagnaduro                                                                                        Quand li figo se fan maduro,                                                                                         Vèn l’ome aloubati desfrucha l’aubre en plen.

Frederic Mistral:  Mirèio, inici del primer cant

[Text occità en grafia felibrenca]

 

Les minories socials (presentació de llibre)

Dijous passat es va presentar al Seminari de Tarragona Les minories socials i la justícia. Època medieval i moderna, recull de les aportacions presentades a les Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila, celebrades a Tarragona el 2017. La presentació, a càrrec de Mn. Manuel Fuentes (director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà), el Dr. Antoni Maria Jordà (catedràtic de la URV) i Manuel Rivera (editor), es va fer al Saló d’Actes. Tot hi haver estudiat tres anys al Seminari, no recordo haver entrat mai al Saló d’Actes, una gran estança de decoració un punt carrinclona i poc acollidor per celebrar segons què.

A la fredor de l’escenari hi contribuí dijous l’escassa presència de públic, tot i l’interès que sens dubte desperten les temàtiques tractades al llibre des de l’òptica històrica i jurídica, però ben actuals si ho traduïm als nostres dies: les minories socials i religioses, jueus i moriscos, heretgies, tribunals inquisitorials, sodomia, bruixes… La dissertació va anar a càrrec del professor Jordà, que es va esplaiar amb detalls de cada un dels capítols del llibre, d’autors com Valentí Gual o Dolors Bramon, dedicats en la seva major part a l’àmbit de la Catalunya Nova. Posà de relleu la varietat de jurisdiccions que simultaniejaven a l’Edat Mitjana (Jordà és catedràtic d’Història del Dret) i la importància dels factors que intervenen en qualsevol judici quan es tracta de laminar una minoria (denúncies, obtenció de proves, testimonis, possibilitats de defensa…). De nou, la més rabiosa actualitat.

Es tracta d’un llibre assequible (10 eurets) i ben editat, com és de rigor a Silva, l’editorial de Manuel Rivera. A la sortida de l’acte, Rivera em recorda que és lector ocasional d’aquest bloc i m’anima a continuar, a publicar més apunts i a donar més canya. No en falten ni ganes, ni raons, Manuel. Només temps.

Dones lliures en una societat també lliure

Torna el 8 de març, el dia internacional de les dones. No serà que ens vingui de nou perquè la data, les mobilitzacions previstes i la causa que ho justifica han estat al centre de l’actualitat des de fa setmanes i setmanes. Les reivindicacions de les dones, la lluita de les dones, els problemes de les dones, què fan les dones, on no estan (encara) les dones, dones en la història, en la política, en l’empresa, els micromasclismes, les manades i altres macromasclismes, els sostres de vidre, la bretxa salarial, “jo sí que et crec”, “ara ens sentiran”…

Mira si en surten de temes de reflexió o de conscienciació entorn de la condició femenina! Excés? Saturació? Se’n fa un gra massa? Ve’t aquí un dels debats suscitats pels volts del 8 de març, i m’afegeixo al convenciment no de que no se n’hagi de parlar o de que la causa de la igualtat de sexes no sigui prou important (només faltaria!), sinó de que de vegades la qüestió sigui presentada per les pròpies interessades (i pels interessats: caldrà ser paritari aquí, no?) com el problema més important de la Humanitat, l’únic filtre a través del qual cal analitzar la realitat social, sense més consideracions.

No sé si m’explico. La setmana passada ja abordava la qüestió parlant de les conseqüències del desgraciat tuit del gran Toni Albà: ja sabeu, va ser apartat del programa Polònia. La probable perspectiva d’impacte negatiu en les audiències del programa va aconseguir el que no han aconseguit les continuades pressions de lobis de tota mena que deu patir Polònia i que ben segur tenen més força que el que pugui tenir un hipotètic lobi violeta: l’autocensura al programa de TV3 que tots teníem per modèlic pel que fa a la seva llibertat en tractar tot tipus de temes i personatges. Vull creure que en la decisió de Toni Soler i el seu equip va ser determinant aquesta de vegades (recalco de vegades) omnipresent i fins i tot aclaparadora idea que senyoreja decisions i comportaments sota l’epígraf “perspectiva de gènere”. Un concepte que en la meva opinió no s’ha entès del tot bé, i on s’hi aixopluguen “on són les dones?” , “primer les dones”, “sobretot les dones” o, en els casos més extrems, “només les dones”. Els exemples en el dia a dia de la política, la cultura, l’esport o la publicitat, són continuats.

Em pregunto si aquesta manera de veure les coses és realment eficaç per l’objectiu final que tots els homes i dones perseguim, la igualtat de sexes en totes les seves facetes. Enfront del que podríem etiquetar com “monotema” (amb permís del procés sobiranista) comencen a sorgir veus no que en qüestionin civilitzadament determinats aspectes com estic fent jo ara en aquest apunt, sinó que s’hi oposen de forma oberta i desvergonyida. El feixisme llastimosament puixant i els seus adlàters i aliats, en les seves diferents variants (partits, associacions, mitjans de comunicació i xarxes socials) han sabut recollir aquest plantejament, donar-li la volta, rebutjar-lo i retornar-lo a la societat com només ells saben fer, és a dir exhibint intolerància, provocació i grolleria. Potser encara és pitjor el fet de que aquesta alternativa a un feminisme central o omnipresent és presentada amb l’equívoca denominació de “feminisme liberal”, quan de liberal no en té res perquè ni persegueix realment l’alliberament de les dones en tant que tals ni lluita per una societat on els drets i les llibertats siguin plenament respectats i protegits. Estan embrutant els dos mots i els seus conceptes, el feminisme i el liberalisme.

Dones lliures en una societat també lliure. Aquest és el meu lema particular per al 8 de març.

[Imatge: Femke Halsema és l’alcaldessa d’Amsterdam; lindanieuws.nl]

Talleu, no és bona

No anem bé quan els responsables de Polònia, un dels programes televisius de més audiència del país, el buc-insígnia de TV3 pel que fa a llibertat i tolerància a l’hora de tractar en clau d’humor l’actualitat política, hagi decidit prescindir d’un dels seus còmics més populars, contradient així la raó bàsica que justifica la seva emissió i justificava fins ara el seu èxit entre el públic.

En un rampell molt poc propi de mi, jo també vaig decidir fer boicot (paraula i pràctica que no m’entusiasmen) al Polònia de dijous passat, engrescat per multitud de piulades i comentaris a la xarxa que instaven a fer-ho amb tots els matisos a l’ús, des del raonament i l’educació fins a la frase concisa o l’insult. Em vaig guardar prou d’haver de penedir-me’n, tot aclarint en xarxes que aquella negativa al visionat del programa era “de moment”, facilitant la tornada a una volguda normalitat. I, efectivament, el protagonista central del conflicte, el gran Toni Albà, ben aviat va demanar que es tornés a veure Polònia, malgrat els perjudicis personals que està patint, amb un incontestable argument: deixar de veure el ja veterà programa televisiu i, per tant, la programació de TV3 afavoreix les intencions de la caverna del 155, que s’ha proposat com un dels seus principals objectius arrasar la cadena catalana, amb tot el què això comporta. Seguiré gaudint setmanalment per tant, i espero que molts més també, de les caracteritzacions i els enginyosos gags i números musicals, rient-nos sanament de tot l’arc parlamentari i de les diferents maneres de defensar idees, governar societats i sentir territoris diversos.

Deixo pel final l’origen de tot l’enrenou: el famós tuit d’Albà sobre el viatge-llampec d’Arrimadas a Waterloo a fer el numeret de rigor, en el qual el còmic de Vilanova efectuava un molt desafortunat comentari sobre unes insospitades i alternatives laborals per a la líder de Ciutadans. Quatre idees sobre la qüestió. Primerament, com sempre he fet en casos com aquests (i en van molts), cal defensar la llibertat d’expressió. Sempre. Còmics, cantants, artistes de tota mena, polítics, intel·lectuals, tertulians, es passen la vida dient-ne de l’alçada d’un campanar disparant contra tothom, desqualificant altres polítics, ridiculitzant la monarquia, burlant-se de les religions, agredint verbalment tota mena de col·lectius socials. Ningú queda a cobert. Agradarà o no, estarà o no justificat, tindran raó o no, però cal inevitablement assumir-ho i aquesta tolerància és una sana mostra del termòmetre democràtic d’una societat, una tolerància que, malauradament, molts països no en poden gaudir prou o ni tan sols la coneixen.

En segon lloc, la relació establerta entre la política de Jerez i el que es dedueix del tuit en qüestió és una mostra de masclisme, mal gust i un insult, per molt que el seu autor ho hagi volgut disfressar. No, Albà, en aquest cas no hi ha “manca de comprensió lectora”: quan algú parla d’una professió tradicionalment femenina i exercida a Amsterdam, tothom té clar a què ens estem referint i, per tant, l’intent del còmic de treure ferro a l’assumpte (més enllà del suat “perdó si algú s’ha sentit ofès”) no ha reeixit.

Tercerament, fan molta gràcia certs comentaris sobre el perillós exercici de relacionar conceptes que practica Albà. Hi ha qui s’ha indignat perquè el tuit és, en realitat, un insult a les prostitutes al relacionar-les amb la política catalano-espanyola (ben aviat només això segon), fent una engrescadora revisió de la consideració ètica de les diferents professions, cosa que em recorda allò del periodista que dissimulava la seva activitat dient que, en  realitat, era un pianista en un club d’alterne. Si tothom té dret a picar-se amb aquest tuit, dic jo que també el tindran els ciutadans d’Amsterdam, amb el seu alcalde (o alcaldessa, ep!) al capdavant, per ser alegrement relacionats no sabem si amb la dirigent d’un partit polític espanyol demagog i cada vegada més dretà o bé amb la professió, diuen, més antiga del món.

Quart, i acabo. Encara que la piulada d’Albà sigui del tot lamentable, parlo específicament del seu to masclista, no acabo de compartir els desaforats esgarips dels sectors progressistes (o no tant progressistes) de la nostra societat. Hem tocat pel que sembla la fibra més sensible de totes, el sector més inqüestionable de la societat: les dones. Toni Albà ha gosat fer un desagradable comentari contra una política que representa un partit (i un conjunt de partits) que no ha parat de menystenir i insultar els catalans, que menysprea les nostres institucions muntant pollos, com es diu ara, que espera en candeletes la victòria electoral per anorrear la ja minsa autonomia de què disposem… Segueixo? Arrimadas l’ofesa contra els soferts catalans. Posats a la balança, guanya la primera i perden els segons. De debò importa més un insult aïllat a una dona que les desqualificacions permanents a tot un col·lectiu nacional com perque justifiquin la presa de posició de certs sectors de la nostra societat? La pluriubiqua  perspectiva de gènere ha entrat també en el debat social i nacional imposant les seves regles i considerant la causa de la igualtat de sexes (molt noble i desitjable, d’altra banda) com la més important, i de vegades l’única, causa a tenir en compte. I això no. Talleu, que aquesta no és bona.

[Imatges: Viquipèdia, elnacional.cat, deia.eus; * la solució de l’enigma, aquí]