28 d’abril: com ho tenim

El 28 d’abril, dia de la Divina Misericòrdia segons el Calendari dels Pagesos, els soferts súbdits de l’estat espanyol estan (i, ai las, estem) convocats novament a les urnes per decisió constitucionalment personalíssima de Pedro Sánchez. Els motius per tan arriscada decisió? Molts, i se suposa que valorats i apamats per la tupida xarxa d’assessors, consellers, corifeus i tiralevites del mandatari socialista. Molts motius, però un de sol es farà circular per terra, mar i aire comunicacional: els catalans, dolentíssims i desagraïts, hem fet tombar uns pressupostos estatals que eren, sembla, el novamás de la progressia i de la sensibilitat social, a més d’uns bon milionets per arranjar línies fèrries deixades de la mà de Déu i evitar que es tornin a produir  luctuosíssims episodis recents. No res, que els diputats catalans (bé, no tots però ja ens entenem) han decidit no escoltar alguns cants de sirena ni deixar-se ensarronar novament per qui, en definitiva, només va ser decisiu en l’aplicació de l’article 155, per qui no ha mogut ni un dit, ni un, perquè la fiscalia variés criteris en relació als nostres presos polítics i per qui s’ha espantat no ja per parlar de solucions polítiques o d’autodeterminació sinó simplement d’un “relator”, enigmàtica paraula o concepte que amagava un innocent secretari d’actes. El govern espanyol no ha mogut peça en aquestes minúcies i, oh sorpresa, els compatriotes “esquis” i “pediquis” (els hem de dir així?) han fet santament de dir naranques de la Xina, també per sorpresa d’alguns, tot s’ha de dir.

La campanya dels comicis anunciats ahir mateix per Sánchez coincidirà, fum-li fort, amb el carregadíssim judici tot just iniciat aquesta setmana, amb Sant Jordi i amb Setmana Santa. Ja es comença a fer broma de la quantitat de roses que els candidats regalaran durant la nostra festa més cívica, i de la incidència que puguin tenir en la intenció de vot les desfilades processionals, que pot ser de “penitència” o de “dolor”, depèn. El resultat final? Inquietantment obert i amb moltes combinacions post-electorals que poden ser bones o dolentes per Catalunya depèn del color del cristall amb què ens ho mirem. Els partidaris del “quan pitjor, millor” (que no és una tàctica dolenta si sabem analitzar-la bé) somien amb una victòria dels trifachitos, amb la suposició de que pugui despertar d’una vegada per totes el catalanet mitjà, ja no emprenyat però sí encara grogui i desorientat per tot el que ha sofert el darrer any, i prengui consciència de la necessitat de comprometre’s amb un encara inconcret momentum. Hi haurà un 155 intens i extens, és clar, però caldran més condicions que de ben segur es donaran. Espanya no fallarà: les sentències del Suprem, noves prohibicions i limitacions als drets polítics, perbocades mediàtiques… En canvi, els partidaris de l’altra banda de l’escenari, els de l'”anar-hi anant”, els d’eixamplar no se sap ben bé què, els de menjar poc i pair bé, signarien amb els ulls clucs uns resultats similars als del Congrés a punt de dissoldre’s. Una manera com una altra de passar dies i empènyer anys, respectable com la dels altres fins que ens novament ens adonem de que ens despertem en l’etern dia de la marmota.

Sense que ambdues maneres de veure la realitat política coincideixin punt per punt amb els dos partits, el cert és que el PDCAT (o ens substitutori) i ERC caldria que oferissin des d’ara una imatge de bona relació, que aquesta fos real (la dona del Cèsar… etc.) i que es posessin a parlar de l’establiment d’uns mínims estratègics comuns. Ja comença de nou el rau-rau de les llistes úniques. Quin avorriment! Res de llistes úniques: cadascú que arreplegui tot el que pugui del seu segment ideològic, que així s’aprofiten més vots, uns vots que van cars en l’enganyós sistema electoral espanyol. Potser candidatures úniques al Senat (tipus Entesa dels nostres temps vintage) tindrien més sentit, en tot cas el desitjable és que els homes i dones que es presentin al maig lluint la nostra representació tinguin clar, sense distinció de color polític, què hi han d’anar a fer i què no. I això val tant per la investidura de qui sigui, com pels pressupostos o pels possibles grans consensos estatals (si convenen a Catalunya, és clar) i també per la decisió, no descartable, d’absentar-se permanentment de l’hemicicle el temps que faci falta fins que l’altra part del conflicte polític entri mínimament en raó.

Han aconseguit de nou, i aquest apunt també n’és una prova, situar-nos en el marc mental estatal  Encara que, vist el panorama resultant des d’octubre de 2017 i les pupes sofertes fins ara, quin remei ens queda. I això que figurava que ja havíem desconnectat del tot. Recordeu?

[Imatges: Sánchez anuncia eleccions (eldiario.es), el Congrés espanyol (teinteresa.es), el trio ‘els panxos’ (elperiodico.com) i Míriam Nogueras on fire (eldiario.es)]

Una República per evitar això, també (de nou)

No fa ni tres mesos del darrer accident de tren a Catalunya i ahir un altre de ben similar colpejà les nostres oïdes. L’apunt que en aquella ocasió vaig publicar és perfectament reproduïble avui perquè res no ha canviat: a més d’expressar la solidaritat amb totes les víctimes, cal denunciar una vegada més tant l’enganyós traspàs de competències en Regionals i Rodalies com la manca d’inversions o manteniment en les línies i, finalment, expressar l’anhel (la necessitat, més aviat) de culminar la llibertat nacional del nostre país, única solució que ens queda per aconseguir que els trens no descarrilin o que arribin a l’hora.

I com ho tenim, això de “culminar la llibertat nacional” o sigui, esdevenir un estat normal, democràtic, pròsper i europeu? El got és mig ple o mig buit, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, però també de les ziga-zagues que experimenta cada hora que passa el denominat procés. Més enllà de baralles i baralletes entre partits o entitats, més enllà de lliris repetitius i eixorcs, més enllà d’hiperventilacions verbals, el cert és que, com aquella pel·lícula de Fellini, la nave va. Tres iniciatives han iniciat el seu camí pensades per resoldre els errors i el trencaclosques resultants dels fets d’octubre de 2017 i per superar el seu principal responsable, el sistema polític del moment: em refereixo a la institució del Consell de la República, la constitució de la Crida Nacional i el fenomen de les primàries a molts municipis de Catalunya. Tres fórmules imaginatives i de futur que ja han rebut, bon senyal, el menyspreu d’alguns i el silenci o indiferència de molts altres. Personalment, tot el que sigui deixar de banda capelletes, marmotes, lliris i caputxes comptarà amb la meva simpatia.

Però aquestes mogudes són més a mig termini i l’actualitat marca centrar l’atenció en l’apartat “repressió”. Entrem en una fase potser decisiva d’aquesta història. Dimarts començarà el judici de la vergonya, un judici que ha de servir per treure els colors a l’estat. Cal confiar tant en la fermesa dels encausats i en l’habilitat de les seves defenses com en la ineptitud del sistema judicial espanyol, almenys a la seva cúspide, presoner de la lògica política a qui deu el seu encimbellament. Espanya, de fet, no ens ha fallat mai i la farà tan grossa (i aquesta vegada, amb senyal televisiu pel mig) que cal aprofitar cada despropòsit de paraula, obra i omissió que surti d’aquella barroca sala madrilenya on tindrà lloc el judici polític més important en dècades.

Què cal fer? Ahir vaig assistir a l’assemblea de l’Òmnium Cultural del Tarragonès, on se’ns van explicar els detalls de la campanya #joacuso, pensada per posar en el centre del debat la injustícia que suposa l’empresonament, judici i tot fa preveure que condemna d’unes persones pel sol fet de donar veu al ciutadà, de forma pacífica i democràtica, atenent a uns compromisos electorals previs. Per molt que repetim aquesta realitat, mai no som prou conscients de la gravetat del que suposa. De moment, com a primeres accions de protesta, se’ns convoca a una manifestació a Barcelona i a una vaga general uns dies després. Aniria bé que ambdues fossin multitudinàries i pacífiques, que servissin per mantenir la tensió del moment. Res més desitja l’enemic, a part de la por i de la desunió, que el desànim o la rendició. No els donarem aquest gust. Mai.

[Imatges: Vilaweb i ccma.cat]

El dia que riu o plora, depèn

Avui és la Candelera, “La Presentació del Senyor, Purificació de la Mare de Déu” segons fixa l’imprescindible (malgrat els temps que corren) Calendari dels pagesos. Avui és aquell dia de l’any que determina la climatologia segons el seu estat anímic. L’inefable Tomàs Molina no ens va saber aclarir ahir, en el seu prime time estel·lar, si enguany la Candelera riurà o plorarà. En el moment en què escric això, Déu n’hi do el fred que fa, però tots estarem d’acord que són uns dies més de plorar que de riure, per motius extrametereològics de tots sabuts.

Com que són de tots sabuts, donarem a l’apunt d’avui un gir de 180º per parlar d’advocacions marianes i de les a vegades insospitades relacions entre algunes d’elles. La més evident és que les dues primeres referències del santoral que ens vénen al cap són la Candela de Valls (i les famoses Festes Decennals) i la Mare de Déu de la Candelaria, la patrona de les Canàries (esquerra, basílica a la població del mateix nom). Aquesta té, com tantes altres, una tradició de descobriment medieval. Es diu que a finals del segle XIV una imatge de la Candelera fou trobada a Tenerife per dos pastors guanxes. El culte s’inicià a finals del segle XV quan els conqueridors castellans van celebrar la primera festa de les candeles; poc després es construiria el primer temple a la cova on suposadament fou trobada la imatge. No falten veus més agosarades que parlen de que aquest culte marià fou el resultat d’un sincretisme entre una Mare de Déu cristiana i la deessa nativa Chaxiraxi (“la que sosté el firmament”), divinitat relacionada amb la lluna i la fertilitat o amb el sol i emparentada amb divinitats mediterrànies (Juno). L’historiador Juan Bethencourt Alfonso, estudiós de la mitologia guanxe, afirmava que la imatge de la Candelaria substituí un ídol anomenat Chayuga.

El lligam amb les nostres terres arriba quan ens hem de preguntar com és possible que es tinguessin informacions, ni que fos envoltades de llegenda, de l’existència d’una imatge cristiana en un moment (segle XIV) i una illa (Tenerife) en què les notícies de la presència europea són ben escasses. Com que les primeres missions (de franciscans) no van arribar-hi fins a meitats del segle XV, hom suposa que algun tipus de participació hi devien tenir els franciscans mallorquins que un segle abans ja havien arribat a Gran Canària. A aquesta conclusió arriba el primer cronista de la Candelaria, frai Alonso de Espinosa (1590): “como no iban a ser los piratas salteadores cántabro- andaluces (sic) los que depositasen la Virgen de Candelaria en la playa del Socorro, en las proximidades de Güímar, queda libre el campo para los abnegados misioneros mediterráneos”. A la mateixa conclusió arriba l’investigador modern Rumeu de Armas.

Hi ha més elucubracions en aquest sentit. Es creu que la imatge original de la Candelaria va ser feta prenent com a model la Mare de Déu de Lluc (dreta), descoberta al seu torn un segle i mig abans a Mallorca, d’on ara és patrona. La roba d’ambdues imatges és molt similar i el nen Jesús de la canària porta un ocell a les mans, igual que el portava antigament (sembla) el seu equivalent mallorquí (ara porta un llibre). I una semblança molt més cridanera: les dues marededéus són morenes, igual que Montserrat, que té el seu equivalent a La Palma (Monserrat) i de la qual ja en vam parlar en una ocasió. Les verges negres: un món enigmàtic i apassionant, sens dubte.

[Imatge de portada: Verge de Candelaria; font: Viquipèdia]