Crida Nacional o Convergència 3.0?

M’he fet fundador de la Crida Nacional per la República, en el que serà la meva quarta (i presumiblement darrera) militància política de la meva vida, i ahir vaig assistir al Congrés constituent de la nova formació, que no partit. Aquesta dicotomia, aquesta diferència semàntica separada per una finia i subtil línia, aquesta ambigüitat sobre la seva naturalesa i els seus objectius, són alhora la fortalesa i la debilitat de la Crida. No és un partit com els altres però ja ha estat inscrit en el registre corresponent. El programa polític parla de possibles participacions en eleccions. El nou flamant secretari general, Toni Morral, assegurà ahir, en el discurs de clausura, que la Crida no participarà a les properes eleccions municipals “perquè queda poc temps per preparar-les”.

No m’acaben d’agradar aquestes ambivalències i no m’agradaria tampoc passar al sector crític de la formació només vint-i-quatre hores després de néixer. Jo el concebo, i així creia que es desprenia de les presentacions prèvies que se n’havien fet, com una mena de “meta-partit” o “pre-partit”, un moviment completament transversal i amb vocació unitària que ajudés de forma decisiva a la consecució de la República efectiva, mitjançant una estratègia compartida que pogués ésser assumida pels diferents actors del procés sobiranista: institucions autonòmiques, món local, societat civil, presó i exili i, naturalment, els partits polítics pròpiament dits.

Distanciar-se d’aquesta idea de que la Crida és o serà, inevitablement, un partit com els altres no serà fàcil. Els enemics i els “amics” de la causa independentista no paren de repetir insistentment el mantra de que la Crida no és res més que una enèsima transformació de la Convergència de tota la vida, la Convergència 3.0, buscant desesperadament remuntar la representació institucional, una imatge que l’allunyi d’un passat a oblidar i una posició concreta en el sempre complicat triangle Barcelona-Lledoners-Waterloo. La idea és generosament alimentada per Esquerra, que ha menyspreat públicament la suggeridora aposta de la Crida i la seva aposta de màxima unitat en els difícils temps polítics que estem vivint. Em fa molta gràcia el raonament d’Esquerra: no vol que la seva militància s’integri a la Crida i, a continuació, l’acusa de ser un artefacte “convergent”; es tracta del mateix argumentari de l’unionisme quan rebutja anar a entrevistes i tertúlies de TV3 per, a continuació, queixar-se de que no apareix mai al canal televisiu acusant-lo, a sobre, de parcialitat. Jo crec que ERC s’està equivocant molt.

Una dada que demostra que l’aposta de la Crida per la unitat i per la transversalitat és nítida i sincera és la llarga llista de prestigioses figures de passat ben poc convergent que s’han integrat al nou moviment: Germà Bel, Marina Geli, Ferran Mascarell, la històrica Magda Oranich, Ramon Cotarelo o els mateixos Jordi Sánchez i Toni Morral, elegits ahir president i secretari general. Gent que, per cert, no són de la meva corda i que, precisament per això, m’han animat a integrar-m’hi, entre altres raons. Un cas ben especial és el de Pep Andreu, el carismàtic alcalde de Montblanc, que va rebre potser la més clamorosa ovació per part dels congressistes. Friso per saber què farà (o no) l’històric partit en el qual milita.

Per demés, l’acte d’ahir no es va diferenciar gaire d’altres congressos de partit-partit: retards en l’horari previst, votacions a mà alçada (amb resultat búlgar, comprensiblement), el friqui que reclama els seus cinc minuts de glòria microfònica (dient algunes coses plenes de sentit comú), les constants entrades i sortides dels assistents, per anar a fer un pipí o a fumar a l’exterior del mastodòntic (i lleig) edifici del Centre de Convencions Internacional de Barcelona.

Aquí no val desitjar llarga vida a la Crida, sinó curta. Una de les peculiaritats de la formació (juntament amb el fet de tenir el nou president a la presó) és que es compromet per escrit a la seva dissolució el dia de la consecució de la República efectiva. No serà fàcil, ja ho sabem, aconseguir-la però aquest és el principal repte que es planteja, si tothom sap llegir generosament els seus plantejaments, que no són altres que la unitat (electoral o estratègica, això és el que cal discutir), transparència, radicalitat democràtica i il·lusió per un futur millor.

[Imatges: Toni Morral, Vilaweb, foto Albert Salamé; Viquipèdia; Pep Andreu, delcamp.cat; elnacional.cat; avui aquest bloc compleix dotze anys!]

 

80 anys del final de la guerra civil a Tarragona

S’escauen avui els 80 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Tarragona. De nou, l’Ajuntament de la ciutat, amb la col·laboració de nombrosos organismes i entitats ha organitzat un amplíssim programa que s’estén fins el 28 de març: exposicions, projeccions, taules rodones, presentacions de llibres, actuacions musicals… Tot un reguitzell d’activitats per no perdre-se’n ni una: la dramàtica data del 15 de gener i tot el que va significar a partir d’aquell dia per a la capital (repressió política, afusellaments, fam, privacions de tota mena) dona per això i molt més, i interessa no només pel que pugui suscitar el coneixement de la història recent de Tarragona sinó també pel que significa de recordatori del que hem d’evitar en el futur. Hereus ideològics d’aquells que van entrar manu militari el 1939 tornen a posar avui en perill els valors inqüestionables de la democràcia, la convivència, la llibertat o la justícia, i el coneixement i difusió de la ingent documentació que sobre aquell moment històric disposem (imatges cinematogràfiques, fotografies, expedients administratius, premsa i, especialment, testimonis personals) ha d’ajudar a minimitzar aquells perills.

El primer acte del programa ha consistit en l’exhibició d’un documental del canal TAC12 sobre aquell 15 de gener de 1939, a partir d’imatges de l’època, recreacions d’aquella funesta data, testimoniatges de sobrevivents i intervencions de diversos historiadors, entre els quals Jordi Piqué, director de l’Arxiu Municipal, que ha estat l’encarregat de presentar el programa i la pel·lícula i que no s’ha estat de recordar les esgarrifoses xifres pel que fa a la repressió d’aquells anys (bombardeigs, cases destruïdes, exiliats, afusellats, presoners, depuracions de funcionaris), unes xifres que tots hauríem de tenir presents, tant com a homenatge i agraïment a qui més les va patir, com d’advertiment pel que pot passar en un futur proper si no anem alerta.

[Programa d’actes