De París a Pequín

Se’ns en va Bernardo Bertolucci. Els mitjans s’han apressat a titllar-lo de “darrer gran cineasta italià”, no sabem si perquè sempre que mor algú important és el “darrer” (cantant d’un gènere determinat, escriptor d’una generació específica, etc.) o bé per fer una mena de joc de paraules amb dues de les seves pel·lícules més cèlebres, El darrer tango a París El darrer emperador.

Les dues cintes esmentades, més Novecento, són les tres que recordo haver vist i de les quals en puc donar una opinió, per bé que desigual. La primera pel·lícula, contaminada per factors no estrictament cinematogràfics de tots coneguts, juraria haver-la vist per televisió, pocs anys després de que per fer-ho fos necessària una excursió a Perpinyà poc patriòtica i molt morbosa. En honor a la veritat, més que veure-la la vaig acabar dormint perquè em va resultar espessa i plúmbia. Fins i tot em fa una certa vergonya no saber com acaba. Potser avui canviaria d’opinió: igual la passen per TV3 un dia d’aquests, vés a saber.

Novecento la vaig veure al Cèsar de Tarragona. Es tracta, com se sap, d’una llarguíssima cinta que s’exhibia en dues setmanes consecutives i, per tant, calia passar per caixa dues vegades. No em va importar. La història de la primera meitat del segle XX italià (“el fresc”, com de forma poc original és qualificat per tothom) protagonitzada per uns joves De Niro i Depardieu, amics i rivals de classe social, és llarga però no pesada, introdueix molts elements de reflexió política i social i alhora és apta per al gran públic, té algunes escenes i una banda sonora memorables… L’ascens i posterior derrota del feixisme (el de veritat, l’italià), un dels eixos de la pel·lícula, és en aquests moments d’una depriment actualitat i tota una advertència sobre el què s’ha de fer i el què no per evitar la repetició de la història.

La multioscaritzada El darrer emperador, en fi, la història de Pu Yi que va acabar els seus dies de jardiner reeducat per la dictadura xinesa, és una gran pel·lícula, demostració del que passa quan s’ajunten uns bons intèrprets, un excel·lent guió, una aconseguida banda sonora i, molt important, uns generosos mitjans econòmics. I, naturalment, un director de primer ordre, i Bertolucci ho era.

[Imatge: flickr.com]

 

Una República per evitar això, també

Cada vegada que al nostre país es produeix un accident ferroviari amb víctimes mortals toca plànyer-se’n, investigar-ne les causes i fer-se el ferm propòsit, per part de qui pertoqui, de que sigui la darrera ocasió de que haguem de sentir o llegir aquest tipus de notícies. Ahir va ser un d’aquests dies. L’accident, un descarrilament en una línia de regionals, a l’alçada de Vacarisses; una única víctima mortal i molts ferits; la causa, una esllavissada en què l’enrenou meteorològic de les darreres setmanes no hi és aliè.

Sembla que en aquesta ocasió ADIF, la responsable de la infraestructura i del seu manteniment, sí que havia efectuat alguns treballs prèviament per impedir o minimitzar incidències com les d’ahir, però a la vista està de que no són suficients. Caldrà de nou recordar i denunciar que aquestes millores en vies, catenàries i obres annexes suposen cada any un minse percentatge de la partida pressupostària corresponent. No estem parlant de que no hi hagi diners o de que s’hagin de destinar a finalitats diferents: els diners sí que hi són, però s’administren de manera tant gasiva com sospitosament arbitrària.

Al marge d’això, l’administració que ha d’acabar donant la cara en termes de prestació del servei, la Generalitat, assisteix impotent a aquest exercici de garreperia, amb les mans lligades a l’hora de prendre qualsevol iniciativa o decisió per millorar satisfactòriament la xarxa i els serveis ferroviaris amb més incidència entre la població. Vull creure que els responsables d’haver acceptat en el seu moment el traspàs de Regionals i Rodalies n’estaran ja ben penedits. Constitueix un bon exemple de peix al cove mal negociat i precipitadament acceptat per raons electorals i d’imatge: el de Regionals, per cert, culminat pel Tripartit. Una raó més, l’enèsima, per anhelar l’adveniment de la República efectiva per Catalunya (ja no m’atreveixo a dir quan, ni com).

[Imatge: foto ACN, ara.cat]

I aquí ho deixo

Ja ha passat un any per a un altre dels nostres presos polítics. Avui és el torn de Carme Forcadell. Tinc per mi, i em sembla que és una opinió generalitzada, que és el més injust de tots els casos de represàlia política que estem suportant els catalans. La raó per a incloure-la en el potiner relat de rebel·lió-pseudo-violenta i per a privar-la de llibertat és, per a les llumeneres togades, haver facilitat el debat al Parlament des de la seva funció de presidenta. Discutir de política en una cambra legislativa! On s’és vist? Permetre el que en una democràcia normal és la seva essència ha portat la de Xerta a la reclusió primer a Alcalá i després a Mas d’Enric, ben a prop del domicili d’aquest blocaire, circumstància que m’ha permès acostar-m’hi en algunes de les concentracions de suport que s’hi convoquen. Mostres d’escalf, manifestos, cançons, llaços, pancartes, cartes, fins i tot el noi aquell del “bona nit!”, qualsevol iniciativa és poca pel que necessiten i es mereixen la Carme i la resta de presoners polítics.

Coincideix el dia d’avui amb el quart aniversari de la votació del 9-N, autèntic tret de sortida d’un procés encara per finalitzar, i també amb un acte que s’ha celebrat aquest vespre a Tarragona, a l’Aula Magna de la Rovira i Virgili (a rebentar, amb gent al carrer), per sentir les intervencions de Cèsar Puig i Gonzalo Boye. A Puig, advocat i antic secretari general d’Interior de la Generalitat, també li ha tocat la seva ració en les represàlies contra els dirigents del Govern. Vaig tenir ocasió de treballar amb ell i sé de la seva bonhomia com a persona i del seu rigor com a professional de l’Administració, i tampoc ell es mereix la petició de no-sé-quants anys a la presó que se li està demanant. El meu suport, la meva gratitud i la meva solidaritat.

EL xilè Gonzalo Boye és un dels advocats estrella (amb permís d’Aamer Anwar) de la causa general contra els catalans. Tranquil, irònic, preparat, amb un cap molt ben moblat, ens ha delectat amb detalls i anècdotes del trepidant any que li ha tocat viure, ple de reunions, trucades i viatges per mitja Europa. El seu missatge ha estat: la situació és complexa, els resultats tardaran en arribar, però tranquils, no hi ha res deixat a la improvisació. Y ahí lo ha dejado.

[Imatge: elnacional.cat]

Quina vergonya

El partit de waterpolo femení entre les seleccions israeliana i de l’estat espanyol es jugarà al CAR de Sant Cugat a porta tancada i després de dos canvis d’ubicació. La causa? Mesures de seguretat, després de les amenaces de boicot proferides per grups contraris a les polítiques d’aquell estat mediterrani envers els palestins, inclosa la secció local barcelonina de la CUP per boca d’aquella regidora d’ulleres estrambòtiques.

Sento vergonya que al nostre país triomfin aquest tipus de posicionaments tan fora de lloc i sento vergonya també pel fet de que es cedeixi al xantatge d’aquests col·lectius. No hi fa res que se’ls faci l’observació que fer pagar les seves dèries antisionistes a unes esportistes, barrejant coses que no s’haurien de barrejar, no té res de progressista: més aviat és racista. No hi fa res que se’ls recordi que Israel és un dels estats que amb més simpatia segueix el procés sobiranista català, en contrast amb la lamentable posició que Palestina observa sobre el mateix afer. No hi ha fa res que se’ls argumenti que Israel és, malgrat tot (l’estat que estigui lliure de pecat…), una democràcia estable i avançada, mentre que Palestina és, també malgrat la seva peculiar situació, un territori condicionat per l’actuació de grups terroristes obsessionats amb la desaparició del petit estat jueu. No hi fa res, en fi, que se’ls recordi l’enorme contradicció que suposa boicotejar una selecció esportiva israeliana i no fer-ho amb cap altra: per la mateixa regla de tres, s’haurien de boicotejar les seleccions nord-americana, veneçolana, saudí, xinesa, iraniana, paquistanesa…, suposant que els boicots esportius fossin mínimament útils i no barroers, injustos i una mostra d’immaduresa política.

No hi fa res, perquè ells van a la seva i, el que es pitjor, les nostres autoritats (del color que siguin) cedeixen a aquestes pressions. Una llàstima, perquè hi haurà sortit perdent tothom, les esportistes, els espectadors, els israelians i, naturalment, els palestins que, com és obvi, romandran completament al marge de les criaturades dels progres nostrats.

[Imatge: Vilaweb]

Reflexions en dia trist

Just un any després de l’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, es fan públiques les peticions de penes per als nostres polítics. Es demanen un fotimer d’anys de presó (per posar urnes!) com a conclusió a una surrealista manipulació dels fets de 2017, un autèntic despropòsit jurídic segons els entesos en lleis.

Només unes reflexions, que m’arriben a raig. Primera, solidaritat absoluta i incondicional cap a Junqueras, Forn i resta de presos i exiliats. Qualsevol gest, efectiu o simbòlic, és poc per denunciar la injustícia que suposa la seva situació personal, per alleugerir-los el patiment o per agrair-los el pas que va donar en el seu moment. Segona, està bé que els nostres líders, branca poder autonòmic, formulin solemnes missatges de protesta, de fermesa i de contundència, però hom espera alguna cosa més, alguna concreció d’estratègia, de decisions, d’accions en un futur més o menys immediat. El necessari tacte que han d’observar (que si un nou 155, que si nous episodis repressius, que no convé ensenyar totes les cartes, ens en fem el càrrec) no ha d’impedir transmetre a la societat catalana la idea de que anem endavant, no de que ens estem quiets perquè no hi ha més remei. Tercera, això també val per ANC i Òmnium, que semblen a vegades presoneres dels mateixos dubtes i contradiccions però que no tenen igual necessitat que els polítics d’anar amb peus de plom. Quarta, fora retrets entre uns i altres; no parlo d’unitat, ni de llistes electorals, ni d’estar al cent per cent d’acord amb tot, només de respecte entre ells i entre tots. Cinquena, avui torna a ser un dia trist, un més després d’un any (o quatre o deu o tres-cents, depenent on vulguem posar el comptador del redreçament nacional, però cada jornada desesperançadora ha acabat essent desmentida pel destí, amb alguna notícia optimista i engrescadora. Avui no ha de ser diferent i el mon dona moltes voltes.

[Imatge: foto ANC, elnacional.cat]