República, any II

Quan ocorre algun fet al que no donem importància o volem que quedi d’immediat en l’oblit solem dir que “tal dia farà un any”. Portem a Catalunya, aquests mesos de setembre i octubre recordant el que va passar fa un any i en cap dels molts esdeveniments que vam viure el 2017 li és d’aplicació aquella dita. Tot el contrari, no només ha fet un any del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre… sinó que n’hem parlat a bastament abans i ho continuem fent després de l’aniversari: parlat, recordat, analitzat, sigui per reafirmar-se en el que es va fer o decidir, sigui per penedir-se’n, sigui per prendre’n nota dels errors comesos, sigui per tirar-hi la cavalleria per sobre dels seus protagonistes.

I quan menys escau aplicar allò de “tal dia farà un any” és avui, 27 d’octubre, aniversari de la proclamació de la República. Que no s’hagi pogut (o volgut, que és un debat diferent) implementar-la o fer-la efectiva no treu el valor que té aquella decisió de la sobirania parlamentària com a compliment del mandat democràtic, com a necessari formalisme i com a constatació, per a tebis i escèptics, de que allò del procés anava de veres. Per tant, avui no és moment oportú de retreure als seus protagonistes que fessin un salt en el buit, sense estructures preparades ni pla B en ment (que tampoc és del tot veritat). En realitat, mai no ho ha estat, d’oportú, ni que fos per simple solidaritat amb presos i exiliats, a qui mai no agrairem prou el seu gest, per molt que presentés errors de càlcul.

Com una acció lateral, coincidint amb el primer aniversari de la República non nata, l’ANC ha tingut la pensada de fer una presentació massiva de sol·licituds perquè el DOGC publiqui la Declaració d’Independència i es completi així el seu caràcter d’oficialitat. No estic en contra de que s’hagi de donar aquest pas, però permeteu-me que expressi el meu absolut escepticisme pel que fa a aquesta qüestió. No es publicarà; i si es publica, si es considera que té un valor, ràpidament l’estat contestarà amb l’enèsima artilleria jurídica, i si no té valor, és un simple brindis al sol. De simbolismes, em sembla a mi, n’anem més que sobrats. Si cal un simbolisme potent, que deixi les coses clares, proposo una altra mesura. Com que el DOGC és un butlletí autonòmic, el que cal és crear ja el Butlletí Oficial de la República Catalana, depenent del Consell de la República, que sigui el portaveu des d’ara de la legitimitat nascuda el 27 d’octubre.

Ja tarden a publicar-hi la Declaració d’Independència: demà comença l’any II de la República.

Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]