Un any ja, un any només

El primer que em ve al cap quan es compleix un any del referèndum de l’1 d’octubre és constatar la relativitat del temps, i no pròpiament a l’einsteiniana manera sinó com l’experimentació de que els darrers dotze mesos han passat alhora molt depressa i molt a poc a poc. Sembla que va ser ahir, com qui diu, que ens vam plantar en algun col·legi electoral disposats a passar-hi una colla d’hores amb un doble sentiment d’alegria per participar en un acte just, profundament democràtic, i de temor de que no vingués la xusma policial a impedir-lo amb la més maldestra de les maneres. Personalment, vaig viure les dues coses i així en vaig deixar constància en el seu moment.

Però a la immediatesa dels fets, vivències i sentiments, tan frescos en el temps, s’hi oposa la constatació ben palpable de que després d’aquell fenomenal i exemplar exercici de democràcia i de dignitat col·lectives han passat 365 dies intensíssims passats els quals hom té la sensació de que ens trobem de nou a la casella de sortida, de que després d’aconseguir l’objectiu buscat superat mil obstacles de tot ordre (legals, fàctics, mediàtics), una decebedora sensació (i ara què?) es va instal·lar entre tots nosaltres. Un i ara què enmig de noves mostres d’agressivitat de l’estat espanyol, en forma de repressió virulenta, empresonaments i exilis, unes noves porres contra les quals és molt més difícil afrontar la impressionant i digna resistència que presidí la jornada d’ara fa un any.

Més difícil perquè l’enemic, proposant-s’ho expressament o no, ha instal·lat en el sobiranisme català els virus de la desorientació, la desunió i la disparitat d’estratègies, que es tradueixen en decisions, declaracions o fets de tota mena i en tots els àmbits (institucional, partits, exili, iniciatives de grups organitzats, etc.) que estan a l’ordre del dia i que produeixen als catalanets d’a peu (almenys a mi, que no tinc cap protagonisme especial en el procés) una barreja de decepció i d’angoixa. No és necessari posar-ne cap exemple però la commemoració del primer any de l’1 d’octubre ens n’està donant de ben notoris i discutibles.

S’acosta, d’altra banda, l’aniversari de la resta d’intenses dates d’aquell octubre de 2017, que anirà seguit del judici contra els nostres líders. Potser s’acosta el momentum de què parla a vegades el president Torra, en un exercici de justificada inconcreció. Potser s’acosta el verdader dia D, no ho sé. Sigui el que sigui, si es vol arribar al triomf esperat, exigirà de tots nosaltres la mateixa serenitat, dignitat i determinació que van presidir l’èpica jornada d’ara fa un any.

[Imatge: Vilaweb, foto Lluís Brunet]