Benvingut, Consell

En pocs dies tres nous actors s’han afegit al llarg i incert, però també engrescador i trepidant, procés cap a la República catalana: la Crida Nacional, el Consell per la República i el Fòrum Cívic. Veient les reaccions que ha suscitat la seva aparició (atacs i menyspreu, tant des d’allà com des d’aquí) no he dubtat gaire en què havia de fer: ja sóc fundador de la primera i no fa ni mitja hora que m’he adherit al segon, a la vegada que espero participar, segons capacitat i disponibilitat horària, en el tercer.

Trobo particularment interessant la constitució del Consell per la República. Ciudadanos l’ha titllat de “xiringuito” i als puretes de la CUP no els acaba de fer el pes: bona idea la seva creació, doncs. Lluny de ser un artefacte simbòlic o d’independentisme màgic, com els agrada qualificar als aiguafestes de sempre, el Consell servirà plenament, sense condicionants legals ni amenaces ponentines, als objectius d’internacionalització del conflicte català, de participació individual i col·lectiva en les primeres passes de la República naixent i d’implementació d’un nou concepte de ciutadania, basat plenament en la digitalització i l’ús de les noves tecnologies.

L’aparició del Consell suposa, a més, la consolidació de la legitimitat republicana, sorgida del mandat de l’1 d’octubre, que en estreta col·laboració amb la legitimitat autonòmica (inevitable i necessària) i en el treball de la societat civil (més o menys organitzada) servirà per continuar avançant sense pressa (en tenim, però les coses són com són) i sense pausa cap al destí somniat.

El naixement i ràpida expansió del Consell (12.858 inscrits en aquest moment) ha de suposar, en fi, un reconeixement al president Puigdemont i a la resta de consellers exiliats, que han donat forma al projecte, pel sacrifici personal que han representat les seves decisions i actuacions, a vegades no prou compreses per sectors del nostre camp polític. Foc amic, en diuen.

[Imatge: foto Sergi Alcázar, elnacional.cat] 

República, any II

Quan ocorre algun fet al que no donem importància o volem que quedi d’immediat en l’oblit solem dir que “tal dia farà un any”. Portem a Catalunya, aquests mesos de setembre i octubre recordant el que va passar fa un any i en cap dels molts esdeveniments que vam viure el 2017 li és d’aplicació aquella dita. Tot el contrari, no només ha fet un any del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre… sinó que n’hem parlat a bastament abans i ho continuem fent després de l’aniversari: parlat, recordat, analitzat, sigui per reafirmar-se en el que es va fer o decidir, sigui per penedir-se’n, sigui per prendre’n nota dels errors comesos, sigui per tirar-hi la cavalleria per sobre dels seus protagonistes.

I quan menys escau aplicar allò de “tal dia farà un any” és avui, 27 d’octubre, aniversari de la proclamació de la República. Que no s’hagi pogut (o volgut, que és un debat diferent) implementar-la o fer-la efectiva no treu el valor que té aquella decisió de la sobirania parlamentària com a compliment del mandat democràtic, com a necessari formalisme i com a constatació, per a tebis i escèptics, de que allò del procés anava de veres. Per tant, avui no és moment oportú de retreure als seus protagonistes que fessin un salt en el buit, sense estructures preparades ni pla B en ment (que tampoc és del tot veritat). En realitat, mai no ho ha estat, d’oportú, ni que fos per simple solidaritat amb presos i exiliats, a qui mai no agrairem prou el seu gest, per molt que presentés errors de càlcul.

Com una acció lateral, coincidint amb el primer aniversari de la República non nata, l’ANC ha tingut la pensada de fer una presentació massiva de sol·licituds perquè el DOGC publiqui la Declaració d’Independència i es completi així el seu caràcter d’oficialitat. No estic en contra de que s’hagi de donar aquest pas, però permeteu-me que expressi el meu absolut escepticisme pel que fa a aquesta qüestió. No es publicarà; i si es publica, si es considera que té un valor, ràpidament l’estat contestarà amb l’enèsima artilleria jurídica, i si no té valor, és un simple brindis al sol. De simbolismes, em sembla a mi, n’anem més que sobrats. Si cal un simbolisme potent, que deixi les coses clares, proposo una altra mesura. Com que el DOGC és un butlletí autonòmic, el que cal és crear ja el Butlletí Oficial de la República Catalana, depenent del Consell de la República, que sigui el portaveu des d’ara de la legitimitat nascuda el 27 d’octubre.

Ja tarden a publicar-hi la Declaració d’Independència: demà comença l’any II de la República.

Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

52 hores

Ha mort Robert Saladrigas, l’autor d’un llibre especial per a mi: 52 hores a través de la pell. Relata el trasllat d’un noi, en tren i en vaixell, de Barcelona a Melilla, on ha de fer el servei militar. Ell i el grup que l’acompanya emprenen un viatge iniciàtic que suposa un trencament en les seves vides, un pas de la comoditat de la llar familiar a un món llunyà i ple d’incerteses. Com que a mi també em va tocar fer el mateix deu anys després del que relata Saladrigas, no vaig poder evitar una forta identificació amb el personatge quan vaig llegir el llibre, circumstància que me’l va fer particularment interessant. L’elegància i correcció de Saladrigas van contribuir-hi molt. Ara hem de lamentar-ne la desaparició.

[Imatge: xtec.cat]

Resistir és vèncer

Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i injusta decisió, ens volien enfrontats, porucs o desmoralitzats i ja es veu que un any després no han aconseguit almenys el tercer dels objectius, sinó tot el contrari. Cada dia que passa es fa més ignominiosa la situació d’aquests dos compatriotes i tot el que ens arriba d’ells és un necessari missatge de fortalesa, valentia, dignitat i serenor.

L’aniversari m’agafa, casualitats de la vida, llegint un llibre magnífic, El cavaller Floïd, la biografia de qui fou l’ànima fundadora d’Òmnium Cultural, en Joan B. Cendrós. Ahir mateix llegia el fragment que parla de la primera gran dificultat que hagué d’afrontar Cendrós i l’activa entitat cultural que ajudà a crear: als dos anys, el règim franquista ja havia escorcollat i clausurat la seu de l’entitat, que no pogué obrir portes fins alguns anys després. Mentrestant, l’Òmnium sabé entomar la repressió, prosseguí les seves activitats clandestinament i l’experiència serví per enfortir-la i convertir-la en la decisiva, dinàmica i eficaç associació en què s’ha convertit en les darreres dècades. Cent mil socis ho avalen.

Als anys seixanta tancaren la seu però respectaren els seus dirigents; avui, coses de la vida, l’entitat pot funcionar a ple rendiment però té el seu president injustament privat de llibertat sense haver comès cap delicte i ¡sense judici! Ni la dictadura gosà fer això. Avui, superat el desencís que ens suposà assabentar-nos del tancament dels meus dos tocais, la indignació, la vergonya que suscita aquesta situació (almenys a mi) i l’exigència d’una immediata llibertat no han parat de créixer dotze mesos després. És que és molt gros.

Estan resistint i estem resistint, i resistir és vèncer.

Llibertat presos polítics!

[Imatge: elpuntavui.cat]

Un any ja, un any només

El primer que em ve al cap quan es compleix un any del referèndum de l’1 d’octubre és constatar la relativitat del temps, i no pròpiament a l’einsteiniana manera sinó com l’experimentació de que els darrers dotze mesos han passat alhora molt depressa i molt a poc a poc. Sembla que va ser ahir, com qui diu, que ens vam plantar en algun col·legi electoral disposats a passar-hi una colla d’hores amb un doble sentiment d’alegria per participar en un acte just, profundament democràtic, i de temor de que no vingués la xusma policial a impedir-lo amb la més maldestra de les maneres. Personalment, vaig viure les dues coses i així en vaig deixar constància en el seu moment.

Però a la immediatesa dels fets, vivències i sentiments, tan frescos en el temps, s’hi oposa la constatació ben palpable de que després d’aquell fenomenal i exemplar exercici de democràcia i de dignitat col·lectives han passat 365 dies intensíssims passats els quals hom té la sensació de que ens trobem de nou a la casella de sortida, de que després d’aconseguir l’objectiu buscat superat mil obstacles de tot ordre (legals, fàctics, mediàtics), una decebedora sensació (i ara què?) es va instal·lar entre tots nosaltres. Un i ara què enmig de noves mostres d’agressivitat de l’estat espanyol, en forma de repressió virulenta, empresonaments i exilis, unes noves porres contra les quals és molt més difícil afrontar la impressionant i digna resistència que presidí la jornada d’ara fa un any.

Més difícil perquè l’enemic, proposant-s’ho expressament o no, ha instal·lat en el sobiranisme català els virus de la desorientació, la desunió i la disparitat d’estratègies, que es tradueixen en decisions, declaracions o fets de tota mena i en tots els àmbits (institucional, partits, exili, iniciatives de grups organitzats, etc.) que estan a l’ordre del dia i que produeixen als catalanets d’a peu (almenys a mi, que no tinc cap protagonisme especial en el procés) una barreja de decepció i d’angoixa. No és necessari posar-ne cap exemple però la commemoració del primer any de l’1 d’octubre ens n’està donant de ben notoris i discutibles.

S’acosta, d’altra banda, l’aniversari de la resta d’intenses dates d’aquell octubre de 2017, que anirà seguit del judici contra els nostres líders. Potser s’acosta el momentum de què parla a vegades el president Torra, en un exercici de justificada inconcreció. Potser s’acosta el verdader dia D, no ho sé. Sigui el que sigui, si es vol arribar al triomf esperat, exigirà de tots nosaltres la mateixa serenitat, dignitat i determinació que van presidir l’èpica jornada d’ara fa un any.

[Imatge: Vilaweb, foto Lluís Brunet]