I visca la festa major

Tarragona, la meva estimada ciutat d’adopció es prepara un any més per honorar la seva patrona, Santa Tecla, i des d’avui la festa major viurà els seus dies més intensos com a continuació a un programa ja prou atapeït d’actes en jornades anteriors. La plaça de la Font, la Catedral o les Barraques seran alguns dels escenaris dels actes, i el seguici, les colles castelleres, els balls de diables, el bestiari, els balls parlats… en seran els protagonistes.

Aquest any, actualitat obliga, seran unes festes agredolces. L’existència de presos i exiliats polítics no pot, ni ha de ser, obviada i així els serà recordat a l’alcalde Ballesteros, que últimament no guanya per disgustos. S’ho ha ben guanyat; també s’ha guanyat la meva decepció cap a la seva persona: no m’imaginava que acabaria així. I li serà recordat, a ell i als regidors de l’equip de govern (PSC i PP, la política crea companys gens estranys de llit) en forma de xiulades premeditades i, com queda dit, perfectament justificades. Els CDR han tingut la bona pensada de distribuir xiulets (de color groc, off course) perquè els ciutadans que així ho desitgin facin saber el que pensen dels polítics que actualment governen la ciutat. Motius per bufar el xiulet no en faltaran: qui no combregui amb la protesta contra el 155&repressió estatal, pot fer-ho, alternativament, contra la ‘xapussa’ dels Jocs del Mediterrani, contra les martingales d’Inipro (corruptela local: una manera com una altra d’afavorir el PSC) i sinó, contra les moltes i variades mancances que presenta la ciutat i que l’apropament de les eleccions municipals no fa més que posar en primer pla de l’actualitat: brutícia, inseguretat ciutadana…

Tornem a la festa. Que visqui Santa Tecla i visca la festa major. Jo, per inaugurar-la, m’he fotut una cervesa La Tarragonina. Està molt bona. La cervesa, vull dir.

[Imatge: naciodigital.cat]

De les Glòries a Pedralbes (crònica de l’11-S)

Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada.

  • De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com fan els indis, mentre li dediquem uns irònics aplaudiments. Endavant.
  • Just abans d’arribar a Barcelona, el voluntari de l’ANC que fa de guia ens recorda que no anem a una manifestació, sinó a una concentració. Per dir que no és cap marxa diu que “no anirem enlloc”, afirmació que es presta a més d’una interpretació.
  • L’avinguda de Pedralbes, per on baixem de camí a la Diagonal, és transforma en una riuada de gent que dóna ambient i color a un barri tradicionalment quiet i ensopit. Com se sap, no és una zona especialment de la ceba i per tant sorprèn descobrir-hi un bon grapat d’estelades penjades dels balcons. Dinem de bocates i aigua, tirats a la gespa d’un dels nombrosos jardins del barri més benestant de Barcelona: tot un contrast.
  • Ens situem al tram on l’eficacíssima organització ha tingut a bé assignar la comarca del Tarragonès, entre poders fàctics ben significatius: la Caixa, el Corte Inglés i l’editorial Planeta. Aquesta circumstància no m’ha ocasionat, de moment, cap mena de seqüela personal.
  • Atenció! Ens demanen silenci perquè està a punt de començar la performance de les 17,14. Una empresa difícil, quan s’és un milió de persones, per molt disciplinades i conscienciades que siguem. La gent no pot tancar la boca ni un instant. Ara toca produir una onada sonora a base de sorolls guturals i aplaudiments que, efectivament, es desplaça ràpidament creant un efecte d’allò més original. Per cert, l’acció sonora va de Glòries a Pedralbes, dada que també es presta a més d’una interpretació.
  • Incidències, mínimes. A pocs metres, es demana insistentment la presència d’un metge i deduïm que algú ha patit un desmai. La calor no és desorbitada i el sol tampoc pica massa. Més coses: en la llunyania s’observen unes fumeres de colors. Un atemptat? La gent, que ja està cremada? No, semblen ser unes bengales.
  • La presència de banderes és enguany més esquifida. Parlo tant d’estelades com d’altres nacions minoritzades o estats (se suposa que) amics. En descobreixo una formada per una creu blanca i quadres vermells i negres. No sé què representa però tinc manera de saber-ho perquè qui la porta no és altra que el professor de la Rovira i Virgili Pere Navarro, vell conegut.
  • Un altre personatge conegut, que reconec quan ja tornem a l’autocar és Andreu Van der Eynde, un dels advocats dels presos polítics. Camina de rigorós incògnit, parlant pel mòbil i vestit com les tres quartes parts de manifestants amb la samarreta de color corall. Potser són manies meves, però observant les peces de roba, jo diria que aquesta tonalitat reforça el bronzejat de les cares de la gent i per tant afavoreix la seva imatge. Bona idea escollir aquest color.
  • S’acaba la concentració. Ordenadament, cívicament, els manifestants comencem a dispersar-se camí dels autocars de tornada. Encara tenim temps de fer el turista: al carrer Manuel Girona descobreixo una estàtua de Gaudí, de mida natural. No sabia de la seva existència. M’hi faig una foto (a sota).
  • I fins aquí, les anècdotes. Ha estat el primer Onze de Setembre després de les convulsions que aquesta la nostra nació ha viscut el darrer any, sota l’ombra de l’existència de presos i exiliats polítics i davant d’una notòria desorientació tant de la classe política com de les entitats cíviques i de la pròpia societat pel que fa a les estratègies a prendre en els propers mesos. Unes convulsions, una ombra i una desorientació que s’han traduït en un canvi de paradigma en el comportament dels manifestants. Potser m’ho ha semblat a mi, però enguany la gent comparegué a l’acte de la Diagonal no crispada però sí amb el rostre més greu; l’entusiasme i espontaneïtat d’altres anys, pel que fa a càntics i consignes, era menys aparent; els somriures festius de la Via Catalana s’havien transformat en una seriosa exigència de solucions a l’atzucac creat entre tots; el “català emprenyat” donava pas al “català disposat a tot”, però que demana també saber on va i unes certes garanties d’èxit, que ja no accepta fer marxa enrere però que valora l’imprescindible realisme que les circumstàncies demanden.
  • El promotor de les primàries de Barcelona, Jordi Graupera, ha traçat el que crec que és el millor diagnòstic de la concentració d’ahir: el perill de ritualitzar-la, de convertir-la en una demostració anual de que som capaços de reunir cada any un milió de persones, sense tirar un paper a terra com diu el tòpic, d’enorgullir-nos-en, però que al cap i a la fi no tingui conseqüències pràctiques posteriors. Cal lligar mobilització i política. La proposta personal del filòsof o la Crida engegada pel president Puigdemont van en aquesta línia si volem transformar la increïble energia, persistència i dignitat que representen, any rere any, les demostracions de l’Onze de Setembre en alguna cosa més que una colorista foto als mitjans informatius.
  • I el que va en la línia justament contrària, el que allunya dramàticament mobilització de política són decisions incomprensibles com la moció que han pactat a Madrid el PDCAT i el PSOE i que, en el moment de redactar aquest apunt ha estat afortunadament retirada. Potser han fet cas a l’Elisenda Paluzie, per a alguns, l’única líder autèntica en aquests moments, quan ahir en la seva intervenció demanava als polítics “que ens tracteu com a adults. Som molt conscients de les dificultats, de la duresa de la repressió, i no us demanem impossibles però sí rigor, honestedat i determinació”. Doncs això.

[Imatges: Vilaweb i autor]

Foc nou

S’acusa al nostre Govern de pensar i preocupar-se només del “procés” (pronunciat amb sorna) i no de “les coses que importen a la gent”, és a dir, salut, escoles, habitatge, infraestructures, pensions… Ho diuen, curiosament, els que tot el sant dia fan declaracions, formulen preguntes al Parlament, manipulen informacions i burxen obsessivament al voltant del “procés” mentre no se’ls coneix cap mena d’iniciativa o proposta sobre “les coses que importen a la gent”.

Bé, avui el Govern ha tingut una nova oportunitat de desmentir la xerrameca espanyolista amb la inauguració del primer tram de la línia 10 Sud del metro de Barcelona (amb dues estacions, Foc i Foneria, a les quals s’afegiran dues més el 2019). Una infraestructura llargament esperada pels veïns de la Marina i la Zona Franca, una “cosa que importa a aquella gent”, que millorarà la seva mobilitat i que els permetrà desplaçar-se de forma més ràpida, còmoda i segura cap a l’Hospitalet de Llobregat, la resta de Barcelona i també l’Aeroport.

Cap de les màximes autoritats s’ha volgut perdre l’esdeveniment i així, juntament amb l’alcaldessa Colau, el vicepresident Aragonès i el conseller Calvet, el president Torra ha pogut tallar la cinta (és un dir, ara s’accedeix a les instal·lacions amb la targeta) i escenificar així l’entrada en servei del tram de metro, honor que també van experimentar en el seu moment el president Puigdemont i tots els seus antecessors. Cap càrrec s’ha volgut perdre l’esdeveniment però un, malauradament, no hi ha pogut ser present, el conseller Rull, injustament empresonat per aquells que tant pensen en “les coses que importen a la gent” i qui més es mereixia ser present a l’acte. Un record per a ell, avui especialment.

Encara que l’acte havia de ser notòriament protocol·lari, el president Quim Torra no s’ha estat de recordar l’endèmic dèficit d’infraestructures en general i de transport ferroviari en particular que pateix Catalunya per part de l’estat, amb la molt significativa dada de que aquest no ha construït ni un quilòmetre de via fèrria al nostre país en els darrers quaranta anys, oposant-ho a l’expansió del metro barceloní i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Són les coses que importen a la gent i ja es veu a qui preocupen i a qui no.

[Imatge: ccma.cat, foto ACN]

 

Mercè Sardà, Premi El Balcó 2018

Ja tenim el guardonat amb el Premi El Balcó que anualment atorga Òmnium Cultural del Tarragonès. Guardonada, un detall a destacar després de que dos homes i una cobla sardanista la precedeixin a la llista de premiats i en un moment d’especial sensibilització per la presència igualitària de les dones en totes les esferes de la vida.

I la guardonada és Mercè Sardà Pons, professora de l’Institut Martí i Franquès, directora del grup teatral Vis de Vanadi, persona molt vinculada a l’activitat social i cultural de Tarragona. També política: va figurar a la llista de la CUP a les darreres eleccions municipals. Desenvolupa igualment treball social a la parròquia de Sant Pau. Enhorabona.

En declaracions a Més Tarragona, Sardà ha dit en assabentar-se de la concessió del guardó que “em fa molta il·lusió” i que “mai hauria pensat que me’l donarien i encara estic paint la notícia”. Considera que rep el premi com si fos “un reconeixement a totes les persones que fan treball de base; penso que aquest premi no és tant per a mi com per a totes aquestes persones”.

Com a anècdota personal, afegir que la Mercè Sardà em va acompanyar en una de les taules de votació de la Consulta Popular per la Independència a Tarragona, un ja llunyà 17 d’octubre de 2010 (a la foto, la tercera).

L’entrega del Premi El Balcó tindrà lloc, com cada any, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona, en el marc de les festes de Santa Tecla.

[Fotos: omnium.cat i autor del bloc]