Tanca una altra llibreria

“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de la societat, ha determinat que la llibreria es vegi obligada a abaixar la persiana per sempre més. Serà demà dia 30.

Que tanqui un comerç qualsevol ja és en si una mala notícia, però quan aquest comerç és una llibreria amb un currículum tan sòlid d’activisme cultural, cívic i catalanista com el de la Llibreria de La Rambla, la mala notícia es transforma en dramàtica, convertint-se a més en una seriosa senyal d’alarma sobre la realitat del comerç i de la cultura de Tarragona. Una ciutat que assisteix aquests dies, indignada, estupefacta, divertida o indiferent (segons caràcter de cadascú) a  l’espectacle d’uns Jocs Mediterranis plens de despropòsits de tot ordre. La falta d’implicació de la població en aquests Jocs i el tancament de la Llibreria de La Rambla (o d’altres comerços els darrers mesos) potser estan més relacionats del que podria semblar. Quan diumenge s’acabin les competicions, potser serà el moment en què la ciutat (els seus habitants, els seus dirigents, els seus opinion makers) es plantegi seriosament què vol ser de gran (“es repensi”, com es diu ara) i si està disposada a seguir consentint necrològiques comercials, pífies esportives i mostres d’atonia cultural o cívica.

[Imatge: fetatarragona.cat] 

 

 

 

Festa i lluita

Avui és 28 de juny, el dia que antigament era conegut com “de l’alliberament gai i lesbià”, denominació que ha quedat desterrada per l’omnipresent “orgull”, seguit d’una rastellera de lletres cada any més llarga. Són denominacions creades, esteses i consolidades com un inevitable tribut als nous temps i que caldrà acceptar sense més remei. Ho ha fet l’activisme més popular i activista i ho han fet també altres sectors més dinàmics i inquiets de la societat (aquests però rebatejant-lo com a Pride, que sempre queda més cool). 

Com cada any, i ja és tradició, dues grans maneres de concebre la data i el que s’hi commemora han exhibit les seves diferències sobre el caràcter que ha de revestir la jornada, si de reivindicació de tot el que queda per conquerir pel que fa a orientacions o identitats sexuals (la llista és llarga) o de celebració festiva de la diversitat (quina és, sinó, l’etimologia de l’occitanisme gai?). Els ‘piques’ més o menys importants entre les dues concepcions del 28 de juny, lluny de ser preocupants, haurien de ser vistos crec jo com una prova més de la maduresa (per creixement exponencial) d’un moviment que s’acosta al seu cinquantenari (enguany fa 49 anys de la moguda de Stonewell, a Nova York).

Qui més qui menys té la seva part de raó. La desfilada de carrosses per les grans ciutats, amb colorista exhibició de plomalls i samarretes imperi, licres i cuirs, plataformes i roba cenyida, beneït i patrocinat per marques comercials de tot ordre, serà tot el criticable que es vulgui, però forma part d’una estratègia que ha aconseguit fer multitudinari (i “normal”, adjectiu mal vist per l’activisme de quan jo era jove). És la perversa “pesseta rosa” (el fenomen va néixer quan l’euro encara estava en projecte) que començà a envair botigues, barris, negocis i iniciatives empresarials. Qui no combrega amb aquesta manera de fer les coses per força no sabrà apreciar el que ha representat en la creació de riquesa, en la dinamització comercial i cultural o en la consolidació d’un determinat turisme de qualité. A més d’una normalització, empro de nou el concepte, d’un fenomen condemnat fins llavors a la marginalitat social quan no a la clandestinitat. Parlo de casa nostra, naturalment.

Però també hi ha raons per oposar-s’hi. Les crítiques provinents de la constel·lació de grups, associacions i col·lectius sorgits al caliu de la sempre inquieta societat catalana no deixen de ser també raonables i perfectament comprensibles. El moviment GLBTetc. s’ha destacat sempre per ser inclusiu i integrador, està en els seus gens i, per tant, no pot acceptar aquest caràcter “excloent” que sembla reflectir aquest nou moviment contemporitzador, desideologitzat, mercantilista i, ja posats, hipòcrita. Ets guapo, guapa?, ets físicament atractiu?, tens poder adquisitiu?, tens bon gust en el teu estil de vida? Benvingut al club! No reuneixes almenys un d’aquests requisits? Tu no ets un gai, tu ets un maricón, com deia un acudit cèlebre en altres temps, homòfob si voleu però molt il·lustratiu.

La confrontació de plantejaments dispars, repeteixo, contribueix a la riquesa i a la plenitud d’un dels moviments socials que més petites victòries ha aconseguit en molt pocs anys. Queda encara molt per assolir (en la vida diària, en l’educació, en l’economia, en tants i tants països del món) i la festa i la reivindicació, encara que desfilin per carrers separats, són igualment benvingudes quan arriben aquestes dates.

[Imatge: transidentitats.wordpress.com]

Les ruïnes d’uns Jocs

Dubtava a parlar dels Jocs Mediterranis que ahir van donar finalment inici a Tarragona. Ja m’hi vaig acarnissar en el seu moment (falta d’entusiasme popular, incerteses pressupostàries que van obligar a posposar l’esdeveniment, mascota infumable…) i em semblava que la cita pseudoolímpica no em mereixia, per la meva part, altra cosa que un silenci a cavall entre el respecte i la indiferència. Però no; noves mostres del conflicte polític que estem patint, escenificades a la cerimònia d’inauguració dels Jocs ahir, i la pròpia factura d’aquesta cerimònia, m’obliguen a ficar-hi cullerada.

Vaig ser present a la concentració que ahir l’ANC i l’Òmnium van convocar als jardins tarragonins de la Reconciliació, nom bellament escaient si la darrera proposta precisament conciliadora del president Torra cap a la més alta instància de l’estat espanyol hagués tingut alguna resposta més enllà d’un displicent trasllat de la patata calenta al seu govern en tractar-se d’un tema “polític”. La resposta presidencial a aquest menysteniment al país, a la seva gent i al seu dret a decidir el seu futur va ser del tot encertada: tallar els darrers lligams institucionals amb la Corona espanyola i assistir, tot i així, a l’esdeveniment esportiu. Però Torra va tenir primer temps de fer acte de presència a la concentració abans esmentada i el que més gravat em va quedar de les seves paraules va ser que agraïa molt les mostres de suport (en aquest cas dels tarragonins) “perquè les necessito”. Ho tindrem sempre present.

La inauguració en si no em va agradar per dos motius. El primer, lligat amb el que he dit més amunt, perquè el vaig trobar un acte pensat, sembla que fins els darrers detalls, a major exaltació d’una concepció completament allunyada de la realitat tarragonina i catalana: insuficient ús de la nostra llengua, absència total de mostres culturals (ni tan sols el folklore més tòpic hi tingué cabuda), sospitosa abundància d’estanqueres a les grades (que potser explica la xiulada que va rebre el nostre president) o la sorprenent aparició de paracaigudistes de l’exèrcit en un esdeveniment que sempre se’ns havia venut com de pau i conciliació. El segon motiu de desgrat fou l’acte en si. El desenvolupament dels diferents quadres, escenes i números musicals i l’embolcall de tot plegat va ser pobríssim, cutre i avorrit, com de festa de fi de curs, oferint una imatge que Tarragona no es mereix. El motiu principal de l’escenari era un pluvium romà (única referència pròpiament local) rodejat de ruïnes: no se m’acut millor metàfora dels Jocs i de les seves circumstàncies.

[Imatge: ccma.cat]

Discriminacions

La notícia diu textualment: “Les universitats catalanes hauran de reservar a partir del curs vinent, 2018-2019, una plaça de cada grau als estudiants d’ètnia gitana que així ho acreditin a la preinscripció. És una mesura que ha aprovat el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) per tal de potenciar l’accés a la universitat d’aquest col·lectiu, ara minoritari, i oferir més igualtat d’oportunitats.”

Res a dir sobre la necessitat de que tothom pugui accedir, en peu d’igualtat, als estudis universitaris, sigui quina sigui la seva condició personal, però hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta decisió de l’alt organisme interuniversitari. No, no és això dels “estudiants d’ètnia gitana”, innecessari eufemisme per designar el que de tota la vida n’havíem dit gitanos, a seques, sense que això ocasionés cap escarafall. El dubte ben raonable que em sorgeix és: en base a què es considerarà un alumne gitano o no per tal d’admetre’l i reservar-li plaça? Podem tenir bastant clar qui és gitano i qui no des d’un punt de vista sociològic, però no legal o jurídic: no existeix (ni ha d’existir, afegeixo) cap registre específic per a aquesta condició personal.

Mercè Jou, la presidenta del CIC, sembla contestar-me la pregunta que em faig a l’afirmar que “les universitats no poden saber qui és d’ètnia gitana i qui no i per tant els mateixos estudiants s’hauran d’identificar al moment de fer la preinscripció”, o sigui que seguim igual. La identificació, dic jo, potser hauria de consistir en una mena de DNI específic per als gitanos, un document del tot discriminatori, contrari a la integració desitjada tant pels propis interessats com pels paios, que tindria el seu origen en alguna especificitat consignada ja al Registre Civil en el moment de néixer. Alguna cosa semblant al que passa a molts països on cada ciutadà està adscrit, registrat oficialment, a una raça, religió o ètnia concreta, circumstància que reforça, si no està en l’origen, de conflictes polítics i socials ben coneguts de tots. Penso en els Balcans, però n’hi ha més.

De manera que si es considera que la presència de gitanos a les universitats està per sota del que seria desitjable (dada que, em temo, no precisa de cap demostració empírica), s’haurà d’anar més enrere en la cerca de la solució, és a dir, acudir a l’origen de les desigualtats socials (econòmiques, escolars, laborals) que afecten tant a paios com gitanos, i actuar en conseqüència. Però fer aquesta mena de discriminació, per molt positiva que sigui, que el CIC proposa a favor dels gitanos, això no.