La darrera reculada ha de ser realment la darrera

En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir la decepció que m’ha produït la decisió del president Torra d’apartar els quatre consellers amb “problemes” del seu nonat govern i substituir-los per altres quatre al gust de la camada ponentina. Altres actuacions recents eren de més fàcil assimilació, pel que tenien d’inevitables so pena, en cas contrari, de reaccions legals i judicials tant rígides i forassenyades com ben factibles. Però el que es va decidir ahir, una autèntica baixada de pantalons, es de més mala digestió.

Naturalment s’ha volgut amorosir davant l’opinió pública catalana amb gestos i arguments més o menys calculats: tuit de Puigdemont beneint l’operació, Torra departint distesament amb Comín i Puig, que amb Rull i Turull han donat la seva conformitat al trist moviment polític, o les declaracions de Batet, el nou portaveu del PDCAT dient, cito de memòria, que així es donava compliment al mandat del 21-D, quan és tot el contrari. Però no cola, o almenys a mi no m’acaba de convèncer. Es tractava d’un torcebraç entre els governs català i espanyol on clarament resultaria guanyador el primer: el motiu de conflicte (publicar o no publicar el nomenament d’uns determinats consellers) era purament administratiu i la raó estava de favor nostre. Políticament era indefensable la criaturada espanyola. Ara el mal ja està fet, tot i que espero amb candeletes el resultat d’aquesta querella per prevaricació que el nou govern (que encara no s’ha constituït!) pensa presentar contra un Rajoy en les seves hores més baixes.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb els fets consumats, només ens queda fer el cor fort davant aquesta nova reculada del sobiranisme català que hauria de ser l’última, com diu Vicenç Partal a l’editorial d’avui: “Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.” Se suposa que ara toca aprofitar les oportunitats que se’ns aniran oferint els propers mesos: recuperació d’institucions, retirada (almenys de iure) del 155, constitució del Consell de la República, canvis governatius a Madrid (no necessàriament a millor), preparació de les eleccions municipals, procés constituent (ja veurem com)… Només aquesta perspectiva, amb la seva innegable part engrescadora, endolceix l’amarga decisió que ahir va prendre Torra i les forces polítiques que li fan costat.

Li ha tocat la grossa

Un altre a qui ha tocat la loteria. Va passar a París: un malià sense papers i treballador a l’economia submergida, veient que un nen estava penjat d’un balcó amb perill de caure, no s’ho va pensar dues vegades i va escalar la casa pis a pis amb prodigiosa agilitat fins aconseguir salvar l’infant. L’incident, a plena llum del dia i en lloc concorregut, va ser convenientment gravat i les imatges aviat es viralitzaren, com es diu ara.

Ja tenim un nou heroi. Com recompensar-lo? Doncs concedint-li el permís de residència que no tenia, buscant-li una ocupació laboral relacionada amb la gesta que va protagonitzar (què millor que el benemèrit cos de bombers?) i essent rebut per, atenció, Monsieur le President. La notícia em suggereix comentaris diversos que, en la seva major part, coincidiran amb el que ja s’ha dit. Ha calgut una heroïcitat “cinematogràfica” d’escassament un minut de durada perquè el noi (de nom Mamoudou Gassama) rebés amb la màxima celeritat la seva regularització administrativa al país de la igualtat i la fraternitat, després d’estar anys en els llimbs legals. La mateixa situació que mils i mils de persones que en el seu moment van iniciar una atzarosa aventura que els va portar a fugir dels seus llocs d’origen (a vegades autèntics inferns polítics o econòmics) i a buscar una existència millor a la metròpoli europea, patint tota sort de calamitats, penúries, discriminacions o condicions precàries: això sí que és tota una heroïcitat, “recompensada” amb unes incoherents polítiques d’immigració, a cavall entre la repressió i el paternalisme.

Que el president Macron hagi perdut el cul i les vores per rebre l’Spiderman parisenc, amb l’esperable atenció mediàtica, forma part de la usual política de gestos de cara a la galeria, però no deixa de ser una mostra més de la demagògia de tota la vida. No conec amb detall la política de Macron envers migrants, refugiats o forasters, i per tant no puc opinar, però molt em temo que les seves intencions últimes no guarden cap relació amb l’escena teatral que va protagonitzar amb el malià (o malienc?, m’ha sorgit el duble).

El revers de l’heroi són dos homes. El primer, el pare del nen a punt d’estimbar-se, que havia deixat sol el seu fill per jugar al Pokémon, aquell joc que va estar fugaçment de moda no fa massa. Sembla que l’home està sincerament penedit i no li trauran la custòdia del nano, però segueixo creient que els pares d’avui dia ja no són el que eren. El segon, qui va llogar Mamoudou perquè li fes feines al sector de la construcció, treballant i cobrant en negre (dit sense segones intencions). Si a l’heroi nacional se l’ha premiat amb papers, feina i recepció presidencial, què es mereix l’individu que l’explotava abusant de la seva situació? Quantes persones viuen amb les mateixes condicions que Mamoudou? Se sap? S’amaga? Es consent? S’investiga? Es castiga? Preguntes i més preguntes d’una França i d’una Europa completament desorientades que no saben quin camí cal prendre davant del repte que representen tants canvis socials i demogràfics.

[Imatge: europe1.fr]

Mai no és tard

Mig segle fa que visc a Tarragona i, si la memòria no em traeix, mai no havia entrat al parc Saavedra. No estic parlant d’un lloc apartat del centre, situat en un barri allunyat o poc conegut. No: el parc Saavedra es troba a la Via de l’Imperi i té per veïns la Part Alta i el Camp de Mart. Estic cansat de passar-hi per davant, però han anat passant els anys (les dècades!) i pel motiu que sigui, mai no hi havia posat els peus. Ahir ho vaig fer. Com qui compleix un ritual, com qui trenca una promesa de joventut, com qui sent la necessitat de fer alguna cosa especial abans de morir (toca ferro), ahir vaig franquejar un dels tres accessos del que també es coneix com “Mirador de Saavedra”, segurament perquè quan es va fer, principis del segle passat, les cases que s’han anat construint al voltant no impedien una vista recomanable.

És un parc petit (0,6 hectàrees, segons informa el cartell municipal), presidit pel monument a l’enginyer i arqueòleg Eduard Saavedra (1829-1912), obra de l’escultor Juli Antonio Rodríguez. Saavedra fou el descobridor de les ruïnes de Numància i projectà el ferrocarril entre Torralba i Sòria. La zona verda ha estat objecte no fa massa d’una remodelació, amb la instal·lació de diversos jocs per la canalla. No diré que és un racó tranquil i bucòlic (limita amb l’avinguda Catalunya, amb un fort pendent de pujada per als cotxes), però sí un petit pulmó natural al cor de la ciutat, dels que mai no sobren. L’única pega, els coloms. No es pot tenir tot en aquesta vida.

[Imatge: el parc, en obres; mestarragona.cat]

Grandeses i coses memorables

Enguany fa uns quatre-cents anys del naixement de Lluís Pons d’Icart, jurista, humanista i arqueòleg tarragoní. Dic uns quatre-cents perquè no està clar que 1518 fos realment la data de la seva arribada al món. Amb tal motiu, i per donar a conèixer al gran públic totes les facetes d’aquest personatge i del lloc i època en què va viure, diverses entitats han organitzat un seguit d’actes. Pons d’Icart és conegut sobretot pel seu Libro de las grandezas y cosas memorables de Tarragona, editat a Lleida el 1573 en castellà a partir d’un original català que no es publicaria fins el 1984. Es tracta d’un catàleg de les inscripcions trobades a Tarragona que ell, com a arqueòleg avant la lettre, es va preocupar de documentar, imbuït de l’esperit renaixentista que li tocà viure. 

El programa d’actes inclou conferències, presentacions bibliogràfiques i sortides culturals. Ahir li tocà el torn a una conferència que, sota el títol “Tarragona en temps de Lluís Pons d’Icart: institucions, política i dret”, impartí el catedràtic de dret Antoni Jordà. No es tractava tant de parlar de la figura de Pons d’Icart en si sinó de les diverses institucions polítiques, judicials i eclesiàstiques vigents a l’època en què va viure l’insigne humanista i que, organitzades en un tramat més complex del que podria pensar-se, regien la vida de la ciutat.

Pels propers dies estan previstos altres actes:

DIJOUS 24 de maig • Sortida cultural 18 h Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Passeig dels Caputxins, 18 Casa de Cultura, Valls. Inscripció prèvia a ptarragona.cultura@ gencat.cat. “Estranys viatges, com arriben els fons i col·leccions als arxius: els
manuscrits de Lluís Pons d’Icart”, a càrrec de Salvador Cabré, director de
l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Visita a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp per veure els manuscrits originals del llibre de les Grandeses de Tarragona, entendre com i quina documentació arriba als arxius, com es conserva, es tracta i es posa a disposició dels usuaris.

DIMARTS 29 de maig • Conferència i cloenda 19 h Seminari de Tarragona. “Agustín i Pons d’Icart: entre llibres i biblioteques”, a càrrec de Joan Alcina Rovira, catedràtic emèrit en Filologia Llatina de la URV. Llibres i biblioteques a Tarragona en època renaixentista, a partir de la descripció de les biblioteques de l’arquebisbe Antoni Agustí i de Micer Pons d’Icart. Acte de cloenda. Lectura dramatitzada del Llibre de les Grandeses de Tarragona, de Lluís Pons d’Icart, amb les veus de Laura Casas i Josep Suñé.

DIJOUS 31 de maig • Club de lectura. En record de Jordi Tiñena 18.30 h Biblioteca Pública de Tarragona Inscripció prèvia a bptarragona.cultura@gencat.cat #Llegim “Dies a la ciutat” (1998), club de lectura. En record de Jordi Tiñena, a càrrec de Joan Cavallé. Guanyadora del Premi Pin i Soler, és una història ambientada en el segle XVI que posa en contacte a un vell inquisidor i a un contrabandista provençal als carrers de la Tarragona universitària de l’arquebisbe Antonio Agustín. Una novel·la en què ningú és exactament qui sembla ser.

 

La ciutat per descobrir

Avui fa cinquanta anys exactes que vaig arribar a Tarragona, procedent de la meva estimada Barcelona natal, per viure-hi. Per a un nen d’onze anys com era jo, el canvi va ser notori i crec que ja ho he explicat en algun apunt. Per començar, l’allunyament d’unes incipients relacions socials i un decalatge en els estudis de batxillerat. Després, el colpidor contrast entre la gran urbs i una petita ciutat que, mig segle després, la recordo tranquil·la i sense vida al carrer, silenciosa i amb pocs cotxes. Somorta. La mare, que mai no es va aclimatar del tot a la nova ciutat, sempre deia que Tarragona “era una mica morta” i en aquest cas tant el tòpic com la realitat li donaven la raó. Aquesta innegable falta de nervi ciutadà (causada per factors prou estudiats, com una excessiva dependència del poder polític, militar i eclesiàstic o una migració a la veïna Reus de tota iniciativa comercial, social i cultural) creà en mi un cert prejudici cap a la mil·lenària població que m’acollia com a nou ciutadà. Prejudici que, reconec, mai he fet l’esforç d’espolsar-me del tot i que s’ha traduït en situacions tant anecdòtiques com significatives com ara que en cinquanta anys només he estat membre d’una única associació de caràcter local (!), com ara que alguns indrets ben propers a casa meva no els he visitat mai o com ara la meva incapacitat en incorporar certs mots genuïnament tarragonins (fesol xiquet) al meu vocabulari quotidià.

Cinquanta anys després d’arribar-hi (per cert, coincidint amb el Maig francès), Tarragona és per a mi una ciutat que encara té massa coses per descobrir: els seus carrers i edificis, en certa manera també els seus habitants i fins i tot la seva història que, figura, tenia que haver-me atret més del que ho ha fet. Mai no és tard per completar aquest descobriment i en els propers mesos penso dedicar-hi més ganes i més temps. El que vagi sorgint (llocs, imatges, persones, sensacions, reflexions o idees) serà teca per aquest bloc.

[Imatge: cartell de les festes de Sant Magí i Santa Tecla dl 1968; Pinterest]

 

President Puigdemont, president Torra

Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser. Les coses se’ns han complicat molt i el resultat, en aquest moment, és que tenim dos presidents: el legítim i exiliat, i el legal i “efectiu” segons la terminologia a l’ús. Tots dos són el meu president. Els dos tindran el seu paper, difícil i necessari, en les properes etapes de l’alliberament nacional. Un complementarà l’altre. Per alguns, tots dos seran “president de la Generalitat” segons quin és el cristall amb què se’ls mirin en cada moment. Un i l’altre necessitaran el nostre suport i el nostre respecte, el mateix respecte que li nega una oposició enfurismada i cada dia més desorientada. Sí, tot és una mica kafkià i anòmal. Caldran energies renovades, per part de tots, per superar aquesta etapa, un punt esquizofrènica. Ho volem? Ho podrem?

Desitjo tota mena d’encerts al president Torra. Les conviccions, la determinació, el bagatge intel·lectual i la preparació personal, que no són poca cosa, no li falten. La seva relativa “virginitat” en el món de la política, almenys en la política partidista són també un punt a favor. Felicitats, i endavant.

[Imatge: foto Ignasi Guerrero, www.elnacional.cat]

 

Recordant el seny ordenador de la llengua

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 de la publicació de la primera gramàtica de qui fou considerat el “seny ordenador de la llengua catalana”. La Generalitat ha proclamat l’Any Pompeu Fabra i ha endegat nombrosos actes per acostar al gran públic la vida i l’obra de l’il·lustre gracienc, enginyer de formació i filòleg d’afició, vocació, passió i servei.

A Tarragona, la celebració s’ha concretat en l’organització per part d’Òmnium Cultural del Tarragonès de quatre conferències i una sortida a Prada de Conflent. Avui s’ha fet el primer dels actes, que ha anat a càrrec del gramàtic Jordi Ginebra, el comissari de l’Any Fabra, i de l’escriptor Josep Vallverdú, que ha dissertat sobre l’obra fabriana amb el mestratge amb què ens té acostumats. Els llargs i sincers aplaudiments finals per part del públic no eren únicament de cortesia.

Ginebra, en presentar les línies mestres de l’Any, ha esmentat la web creada a l’efecte i ens ha “imposat” el deure de consultar-la un cop per setmana (s’anirà actualitzant de forma contínua) per assabentar-se de les darreres novetats. Caldrà fer-ho i intentar participar en cada esdeveniment que es programi, ni que sigui com una mostra de respecte envers qui ens va posar el català, el seu lèxic i les seves normes a l’alçada de qualsevol altra llengua del seu entorn, com es mereixia pel seu gloriós passat literari i per les expectatives que ja s’obrien d’ús normal i habitual en totes les esferes públiques i privades.

Aviat, bones notícies (acte a Tarragona)

Com es pot comprovar a la foto, l’Aula Magna de la Rovira i Virgili va quedar petita, com se sol dir, per una taula rodona sobre un tema a priori tan àrid com el dret i les lleis. Però si diem que els tres conferenciants eren el diputat tarragoní Eusebi Campdepadrós, la catedràtica Mercè Barceló i Jaume Alonso Cuevillas, advocat del president Puigdemont, i afegim que el tema a debatre era la deriva autoritària de l’estat espanyol i la repressió contra l’independentisme dels darrers mesos, s’explica molt millor l’ocupació completa de la sala, passadissos inclosos, que va contribuir a augmentar la ja de per si alta temperatura ambiental.

Sense desmerèixer els dos primers ponents, és clar que l’estrella de l’acte va ser Alonso Cuevillas, un home a qui li hem d’agrair tres coses: primera, que faci comprensible i amè el sempre espès mon del dret, segona, que esquitxi les seves intervencions amb agraïdes mostres de bon humor (ahir ens va confessar que és el president de la Penya de Sant Esteve de les Roures) i tercera, que faci gala d’un prudent optimisme, més necessari que mai en els incerts moments que estem patint. Aquest prudent optimisme es va traduir ahir, per exemple, en l’anunci de que la setmana que ve poden haver-hi bones notícies en el complicat procés jurídico-polític en què s’ha convertit la situació processal dels nostres presoners i exiliats. Esperem amb candeletes novetats en aquest sentit, contrapunt engrescador a les continuades (perquè encara duren) mostres d’inflexibilitat per part de l’estat. Unes mostres (querelles, interlocutòries, recursos) que van ser analitzats i criticats des de tots els punts de vista (acadèmic, polític i estrictament jurídic) pels tres ponents, posant de manifest la subjectivitat, la falta de rigor o l’absoluta irracionalitat que inspira aquestes actuacions.

El que són les noves tecnologies: Alonso Cuevillas va enviar una foto de l’acte, amb el públic aplaudint, al president Puigdemont, que immediatament va agrair el gest de la gent. Tot en qüestió de minuts. Les mateixes noves tecnologies que estan a la base de la reforma legal per poder investir Puigdemont a distància, que ha aprovat el Parlament i que, oh sorpresa, ja ha impugnat el govern espanyol en una nova mostra d’interessada celeritat procedimental. Res que ens vingui de nou.

[Imatge: www.diarimes.com; foto Òmnium]

Aquella modernitat

Mor José María Íñigo (o era Iñigo?) i la ment retrocedeix inevitablement unes quantes dècades, a un temps grisós i asfixiant on qualsevol indici de modernor a la vida pública era saludat amb esperança. Un d’aquests indicis era Íñigo, un jove periodista que va contribuir a difondre, tant a la ràdio com a la televisió, les darreres novetats del panorama musical internacional, especialment de la branca més pop i psicodèlica. Si no em falla la memòria, el seu primer programa televisiu no el podia veure perquè s’emetia per l’UHF, el segon canal que a casa no sintonitzàvem… Tot i així ja llavors m’arribava el missatge de que es tractava d’una aposta innovadora (dintre d’uns límits, és clar) del trist panorama comunicacional hispànic. Després vindria aquell famós programa d’entrevistes, “Estudio Abierto”, per on passaven tot tipus de personatges, des de Carmen Sevilla, a la imatge, fins al jueu que doblegava coberts amb la mirada. El programa era entretingut però alhora un remot precedent de l’actual televisió-escombraria. El darrer Íñigo que recordem, sobrat de quilos i amb el cap rapat, és el de comentarista dels festivals d’Eurovisió, on substituí l’inaguantable Uribarri. Però fes el programa que fes, Íñigo sempre va fer gala d’una professionalitat que no abunda precisament en l’actual espai catòdic.

Ah! No ens oblidem tampoc dels seus característics bigotis, una marca de la casa, inspirats potser en l’època gloriosa dels Beatles. Sempre els vaig veure (els bigotis, no els Beatles) com una simple i original mostra de personalitat del periodista bilbaí fins que en una ocasió vaig sentir aquest mordaç comentari d’una amiga de la família: “Com s’ho fa quan menja fideus amb aquests bigotis? Quin fàstic!” Sempre que ha tornat a ser notícia, al veure la seva imatge no puc evitar recordar-me’n: “Mira, el dels fideus!”.

[Imatge: www.rtve.es]