El dia dels Jordis

Avui no serà un Sant Jordi com el d’altres anys. Tenim presoners polítics, entre ells tres Jordis, que no podran celebrar la seva (la nostra) onomàstica acompanyats dels éssers estimats. Tenim exiliats, entre ells el president, que no podrà presidir la benedicció de roses a Palau. Tenim, en fi, un estat que ens recorda, amb les seves grans i petites accions repressives, dia sí dia també, què pensa dels catalans, dels seus desitjos, de les seves propostes polítiques, de la seva manera d’entendre el món, de la seva llengua, de la seva cultura, del seu tarannà.

Enguany no serà el Sant Jordi de sempre. Tot i així, ningú no ens segrestarà el dret a gaudir de la nostra festa més cívica. Sortirem com cada any al carrer, omplint-lo de llibres, de roses, de cultura, d’amor, de tot allò que ells no volen ni poden entendre. Sortirem al carrer i l’omplirem de groc, encara que ofengui a uns quants (o precisament per això), amb l’esperança de que, ben aviat, el 23 d’abril sigui un dia de llibertat per a tots.

Bona diada a tots.

Hora de parlar (i 9)

“La paciència és necessària, i no es pot fer la collita just després de sembrar” (Soren Kierkegaard)

Anem acabant. Em pronunciava fa dos dies decididament per la formació d’un govern autonomista o “efectiu”, que de cap de les maneres és incompatible amb l’encara no nat Consell de la República a l’exili. Al contrari, n’ha de ser el necessari complement, juntament amb la tercera pota de l’acció republicana, la protagonitzada directament per la societat, que a través de les entitats, els CDR o altres formes d’organització ha de canalitzar la lluita, la reivindicació, la protesta o la propaganda en favor de la necessàriament lenta construcció de la República. I ja que parlo dels CDR, obro parèntesi: no cal ni dir que totes les accions han de seguir sent no violentes i alhora no les ha de frenar cap envestida judicial com la de les darreres hores, a través d’una inadmissible i perillosa banalització del concepte “terrorisme”. De moment el que estan aconseguint els nostres adversaris, amb detencions, querelles i visites als jutjats per tota mena de raons, és justament infondre renovades energies a la mobilització popular, fins i tot a aquells que, almenys fins ara, n’hem restat més al marge. En caldran moltes d’energies i també de coratge, d’intel·ligència, d’astúcia… i paciència, molta paciència i perseverança, com n’han tingut i en seguiran tenint els nostres líders i representants, al país i a l’exili, lliures o a la presó, de dretes o d’esquerres.

Després de moltes setmanes de notícies funestes o desesperançadores, sembla que el procés de transició cap a la República (bategem-lo així) encara bones perspectives. La internacionalització del conflicte és ja un èxit i comença a donar, judicialment parlant, els seus primers fruits, es va aplanant el camí per a la formació d’un govern, les tensions entre partits han disminuït de forma evident, l’ANC no podria estar en millors mans que en les de l’Elisenda Paluzie en una presidència col·legiada, la societat continua activa, motivada i serena davant de cada nou ensurt que rep i, finalment tota l’estratègia repressiva de l’estat espanyol comença a girar-se-li en contra. Se’ns farà llarg, però passats uns anys, valdrà la pena haver-ho viscut, haver-ho patit i haver-ne gaudit la victòria final.

Hora de parlar (8)

“El millor govern és el que deixa a la gent més temps en pau” (Walt Whitman).

 

En la darrera entrega de la meva ja llarga reflexió sobre el moment en què ens trobem, concretava els tres objectius que el país ha d’assolir, tenint en compte tants els aspectes positius (vam dur a la pràctica un referèndum contra obstacles de tot ordre, es va proclamar una república en seu parlamentària, hem revalidat la majoria independentista en unes eleccions imposades) com els aspectes negatius (ja sabem com les gasta l’estat espanyol, el seu personal polític -rei inclòs-, la seva policia i la seva justícia, no vam ser capaços d’acabar la feina començada, hi ha hagut un dramàtic campi-qui-pugui de polítics, partits i entitats a l’hora de fer front a la repressió i a reteixir consensos sobre les noves passes a donar). Aquests tres objectius, recordem-los, eren la llibertat de presos i exiliats, l’endegament del que en diem “construir república” i recuperar institucions abolint el 155. Deia també que aquest és el que a priori sembla més fàcil de dur-lo a la pràctica: depèn dels catalans (no com el primer) i és concret i tangible (no com el segon).

Però tampoc ho és, de fàcil. Semblava que una de les fites que més consensos concitava, abans i immediatament després de les eleccions del 21 de desembre, era el restabliment del govern de la Generalitat, foragitat per aquell ignominiós article constitucional. Han passat tres mesos i mig i estem com estem. No tota la culpa ve dels ponentins i els seus pals a les rodes: aquí Déu n’hi do. Les discussions entre partits sobre qui ha de ser investit president, quin ha de ser el programa de govern i quin el grau de desobediència als entrebancs de la justícia espanyola han estat primera plana les darreres setmanes i no cal estendre-s’hi.

Hi va haver un moment, vist l’impàs i l’atzucac creat, que els més enragés preconitzaven anar a noves eleccions. Ni parlar-ne. El risc és evident, perquè els resultats oferirien una cosa pitjor que la pèrdua de la majoria independentista: un major fraccionament parlamentari i, doncs, una major ingovernabilitat, que acabaria amb la paciència de tots. Cal formar ja un govern, com sigui. S’ha criticat molt Esquerra Republicana per la seva urgència en aquest sentit i per parlar de “realisme” o de “govern efectiu” com eufemismes d'”autonomisme”, però tenen raó. Per molt autonomista o intervingut que sigui aquest govern, sempre serà millor que no tenir-ne cap: necessitem ocupar espais de poder (municipis, institucions, societat civil…) i el de la Plaça Sant Jaume sempre serà més real que el de Waterloo, en el benentès que un ha de complementar l’altre. Veure un president adreçant-se als ciutadans per televisió des del Palau, contemplar consellers tallant cintes, llegir el Diari Oficial sense referències estranyes, en fi, una certa sensació de tornada a la normalitat en el dia a dia serà d’agrair, per molt superficial que pugui semblar. En tot cas, aconseguir de nou el govern, encara que sigui amb un programa netament autonomista, no suposa cap traïció a la legalitat republicana des del moment en què totes les forces polítiques (CUP inclosa) van acceptar l’envit del 21 de desembre.

Qui ha d’encapçalar aquest govern? Semblava que tothom tenia clar que havia de ser Puigdemont però les martingales legals han fet que s’hagi entrat en un ball de noms. En realitat, poc importa això, per vàries raons. Puigdemont, de fet, ja és president (no ho ha deixat de ser mai) i la persona que ocupi el seu lloc a Barcelona no serà, en lògica republicana, un president de la Generalitat sinó una mena de conseller en Cap. El propi Puigdemont s’ha descartat momentàniament, a l’espera d’una feliç conjunció astral que li permeti exercir una presidència unificada. De manera que la solució Sánchez, en marxa de nou, ja em sembla bé (en el moment que redacto l’apunt està convocat un ple del Parlament per divendres: veurem).

[Continuarà]

Un record de Ramon Bagó

Ha mort Ramon Bagó, l’empresari calellenc d’èxit, ànima de la cooperativa SERHS i creador del gremi d’hostaleria del Maresme. Fou el primer director general de Turisme de la Generalitat de l’època convergent i en aquesta qualitat vaig tenir el privilegi de conèixer-lo personalment. Home afable i extravertit, visità les dependències administratives on vaig entrar a treballar un ja llunyà 1982 i no dubtà a titllar-me de “sòlid puntal d’aquesta casa” davant de tothom, una floreta que va aconseguir estarrufar-me i que sempre li agrairé, perquè no crec que ho digués per quedar bé o per mera exageració sinó perquè era així, planer i sense embuts. El seu patriotisme era inqüestionable. Segons em van explicar, en una ocasió va sorgir el tema Catalunya-Espanya en relació a algun aspecte político-administratiu que Bagó gestionava. Parlant de projectes sobre la qüestió, aquell, amb tota la franquesa va deixar anar: “Però si dintre de trenta anys Catalunya ja serà independent!” Això en un moment en què tal posicionament era insòlit,  i més en el món pujolista. Hi creia, però malgrat tot no ha aconseguit veure-ho.

Com si el destí s’encaparrés en endur-se els personatges de dos en dos, la desaparició de Bagó coincideix amb la de Narcís Oliveras, conseller de Comerç i Turisme, que per motius professionals també vaig tenir l’ocasió de saludar-lo personalment. Descansin tots dos en pau.

[Imatges: hosteltur.com i Viquipèdia] 

Hora de parlar (7)

“Al perdre el teu propòsit, has perdut el camí” (Friedrich Nietzsche)

 

Deixem, però, de donar voltes al passat i comencem a exercir la tant fascinant com relliscosa tasca de futuròleg. Què cal fer? Com ho hem de fer? Si volem que les cares del nostre envitricollat cub de Rubik comencin a presentar alguna coherència cromàtica, caldrà tenir ben definits quins són els objectius a assolir, més o menys ja declarats, apuntats o intuïts (depenent de cada partit, cada entitat, cada opinion maker que obre la boca o, en fi, cada ciutadà que s’expressa lliurament) de quan les eleccions del 21 de desembre. En la meva modesta opinió, qualsevol estratègia, lluita o esforç haurien d’anar dedicats a aconseguir aquestes tres fites:

Primera, la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el cessament de la desmesurada repressió político-judicial en curs.

Segona, el restabliment de les nostres institucions amb la immediata derogació del funest article 155 de la Constitució espanyola.

Tercera, l’inici del procés constituent o de construcció de la República proclamada i sense més recorregut de moment.

L’ordre no és gratuït: de més a menys urgència i de menys a més marge d’actuació. Examinem-les una a una.

Convindrem en què, si tinguéssim una varetat màgica o se’ns aparegués el geni de la llàntia amb opció a complir un desig, aquest seria la immediata excarceració de presos, la tornada d’exiliats i, ja posats, l’arxivament de tots els patracols judicials oberts al sobiranisme. Tal com estan les coses en aquest moment (quarts de nou del vespre del 4 d’abril, encara que tot canvia de pressa), no té l’aire de que tinguem gaires alegries en aquest sentit. Toca per tant perseverar en el camp on el catalanisme té la mà trencada: les mobilitzacions de rebuig i protesta o les mostres individuals i col·lectives de solidaritat i suport a presos i exiliats. Llaços, pancartes, concentracions, cartes, mil maneres de donar sortida a aquesta mena de dol nacional en què estem immersos i del qual no som capaços de trobar una ràpida solució.

El retorn a la situació pre-155, amb el restabliment d’institucions i càrrecs públics que aquell desgraciat article constitucional va estabornir, hauria de constituir en aquests moments l’objectiu principal. Potser perquè és de consecució més fàcil que fer front amb èxit a la repressió o començar a construir República (les altres primera i tercera fites), el cert és que en aquests moments és el tema central de discussions i enfrontaments entre els actors sobiranistes. Comptat i debatut, però, el dubte es redueix a dues opcions: cedir o mantenir-se ferms. Tant senzill, tant complicat. En parlarem més endavant.

He titulat “iniciar el procés constituent o de construcció de la República” el tercer cim a assolir, però podria haver-lo batejat de moltes altres maneres. És el més inconcret dels objectius, dilatable en el temps segons recursos, capacitats, conveniències i dificultats, i no sotmès a cap rígid full de ruta (potser això acabarà essent un avantatge…) sinó a la pròpia dinàmica de la societat, activa i enginyosa però també canviant, voluble i capritxosa. A mi això de “construir la República” em recorda poderosament allò altre de “crear estructures d’estat”, unes estructures que no teníem clar quines eren i que, amb notable ingenuïtat per part de tots, vam donar per fet que seguien el seu curs sense sospitar que l’estat en majúscules (que sí que té unes estructures així de grosses) no es quedaria de braços creuats en tant que part interessada en l’assumpte.

[Continuarà]

Hora de parlar (6)

“Un misteri que es resol amb una explicació mai ho ha estat. Tot misteri autèntic es resisteix a una explicació, i no perquè defugi l’examen amb algunes dobles veritats, sinó perquè la seva essència no permet resoldre’l d’una manera racional” (Kerény Károly).

 

Sí, el 27 d’octubre va ser una jornada estranya. S’hi va declarar (o proclamar, no m’ha quedat mai clar) la independència. L’entusiasme, més que eufòria, inicial va deixar pas ben aviat a una mena de període latent, on se suposava que havien de passar moltes coses i no en va passar cap. Paral·lelament, el Senat espanyol, aquella cambra titllada sempre d’inútil, feia quelcom útil des de l’òptica central, tot aprovant l’aplicació de l’article 155 amb el vergonyant vot favorable del PSOE. Era divendres i l’inconscient col·lectiu (existeix, no?) deia que es deixés passar el cap de setmana i dilluns la república naixent començaria a donar les primeres passes i l’estat a respondre-hi com només ell sap fer. En definitiva, començaria el “mambo”, en encertada etiqueta dels xicots de la CUP. Però el que realment es va produir va ser un desconcertant “campi qui pugui” de consellers i alts càrrecs, uns prenent el camí de l’exili, uns altres dimitint i uns altres aparentant una tensa normalitat tot acudint al despatx com si res. Confesso que aquesta incoherent resposta de les nostres autoritats a les greus decisions del divendres em va deixar atònit. No entenia quina era la lògica subjacent a aquelles decisions. Quan van començar a aparèixer les informacions segons les quals les famoses “estructures d’estat” no passaven de projecte, tot va començar a prendre una mica de forma: o s’estava executant un pla genial o, com tenia la pinta, s’estava posant de manifest el que ja vaig exposar en un anterior apunt, això és, que els nostres governants no creien que arribarien fins al final perquè nosaltres els ciutadans tampoc seríem capaços d’arribar fins el final. Però tots ho vam fer. Una mica enganyats, però tots ho vam fer.

Mentrestant, la maquinària jurídico-política repressora funcionava a ple rendiment. Per primera vegada en els temps moderns un estat europeu occidental, soi-disant democràcia, tenia presos polítics i exiliats. La reacció popular no es va fer esperar, i com en altres moments difícils de la nostra història la societat va saber donar mostres (que no han parat fins avui) de dignitat, solidaritat, serenor i bona organització. El groc va adquirir un triple significat de llibertat personal, social i nacional, fins al punt de ser prohibit el seu ús en unes fonts públiques, en una de les més ridícules decisions judicials que s’han hagut d’acatar.

La darrera baula de la cadena d’esdeveniments fou, com se sap, les eleccions del 21 de desembre, convocades per l’ocupant amb la gens secreta intenció d’agafar amb el pas canviat als independentistes per, naturalment, vèncer-los. No sabem si per imposició europea (convocar els comicis, no vèncer els indepes) o per evitar-se un llarg i feixuc període d’imposició del 155, que els hagués desgastat (les tropes d’ocupació, no els indepes). Però per sorpresa de molts, una vegada obertes les urnes la societat catalana va llençar tres poderosos missatges: conformava una nova majoria independentista, convalidava les decisions del govern ara pres o a l’exili i desitjava que es restablís la normalitat institucional en la persona del president Puigdemont. La necessitat, la conveniència o la dificultat de dur a la pràctica aquest tercer mandat determinarà les de nou desconcertants i erràtiques decisions dels protagonistes del procés sobiranista (o més ben dit, republicà). I així estem, encara.

[Continuarà]