Hora de parlar (5)

“La massa busca al líder no perquè l’estimi sinó per interès; i el líder accepta la massa per vanitat o per necessitat” (Napoleó Bonaparte o Marlene Dietrich, segons les fonts)

 

Comentàvem al darrer apunt com d’insòlit, o com a mínim, remarcable, havia estat el fet de que el govern Puigdemont i la coalició que li donava suport havien actuat amb lleialtat, perseverança i resolució en el compliment del programa electoral amb què s’havien presentat, que al seu torn no deixava de ser una resposta a les pressions populars (“president, posi les urnes!”). La sorpresa de la ciutadania en comprovar que el govern arribava fins al final es va donar, però, també a l’inrevés. Això ja és especulació pura i dura (ja vaig dir que no sabem de la missa la meitat), però a mi em sembla que els nostres governants es van sentir igualment sorpresos en comprovar com el poble es prenia seriosament de debò el seu paper abans i durant el referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta falta de confiança en la responsabilitat i maduresa democràtica de la gent podria ser un dels factors que explicarien per què s’arribà fins al final, amb totes les conseqüències. L’altre factor seria la creença de que la repressió estatal no arribaria als nivells a què va arribar. Però van confluir els dos factors, la determinació de la gent i la repressió policial i judicial: juntes van donar tot el sentit, tota la legitimitat i tota l’èpica (que ens agrada tant) al relat d’alliberament nacional, que sempre s’ha volgut popular, massiu i no violent.

Ens vam trobar, doncs, contra pronòstic que els ciutadans obtenien del govern el què volien però es pensaven que no faria, i que el govern constatava que la ciutadania, en el moment de prendre decisions difícils, li feia costat però amb el secret (potser inconscient) desig de que no ho fes tant resolutivament i responsable com ho va fer. Veient les garrotades que han caigut després, especialment a ells, no els tinc en compte aquesta feblesa en la confiança en el país, però bé cal anotar-la com a element d’anàlisi.

Resumint, quan el referèndum culmina amb èxit (a pesar de tots els pesars), tothom hi arriba una mica enganyat, en el sentit d’haver menystingut les potencialitats i els propòsits de l’altre. A partir d’aquest moment el calendari es precipita (vaga general, declaració i suspensió de la independència, temptativa d’eleccions i declaració d’independència novament): els nostres governants (els despatxos, per entendre’ns) continuen fent passes endavant i la societat (els carrers, per seguir entenent-nos) continua donant mostres de maduresa, responsabilitat i tensió continguda. Fins que s’arriba el 27 d’octubre, el dia més desconcertant.

[Continuarà]

 

 

Hora de parlar (4)

“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud)

 

En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot l’anterior (sentència de l’estatut, consultes municipals, el 9-N…) és indispensable també per entendre els darrers esdeveniments, però ja és història.

S’han analitzat molt els darrers episodis en clau de victòria o fracàs. Efectivament, la jornada del Primer d’Octubre (no 1 d’octubre com s’està dient) va ser tota una demostració de bona organització, participació ciutadana i dignitat, mentre que els titubeigs i desconcertants (in)decisions de les nostres autoritats el 10 i el 27 d’octubre cal anotar-les en el passiu del procés, en el sentit de que ens van fer recular bon tros de camí i van envalentir encara més els nostres enemics en la seva estratègia repressiva. Però més enllà de jornades positives o negatives a l’hora de fer el balanç de l’aconseguit fins ara, que ens ha portat inevitablement a parlar d’encerts i desencerts, de culpables i innocents i fins i tot d’herois i traïdors per part d’algun ex-conseller de peculiar trajectòria, m’agradaria introduir-hi un punt de vista diferent.

El que va passar l’octubre de 2017 en aquest país va significar un tomb en la relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadans o, dient-ho de forma més metafòrica, entre els despatxos i els carrers. M’explico. El que va passar és que els nostres governants van complir els seus compromisos, cosa a la qual no estem avesats del tot. La determinació de Puigdemont i el seu nucli més fidel, la tossuderia de Junqueras i els seus, la responsabilitat de la CUP (en tant que formació política) van ser decisius perquè es culminés i s’acabés portant fins a les darreres conseqüències (puntualitzem: fins el 27 d’octubre) el contingut del programa de transició nacional (o full de ruta, o com se’n vulgui dir): l’aprovació de les lleis de desconnexió, la celebració del referèndum i la declaració d’independència. Siguem honestos: per poc ingenus que fóssim, no esperàvem que es duria a terme, acostumats com estàvem al recurs al pragmatisme, al canvi de plans, a la dilatació de terminis, a l’aigualiment de propostes, al desencantament de la població en nom de la real-politik… I quan sí que podien estar justificades aquests maneres de fer, quan la prudència potser hagués demanat no anar fins el final (l’estat ja estava donant proves més que evidents de fins on estava disposat a arribar per fer fracassar els plans dels catalans), els nostres dirigents se la van jugar, per sorpresa i admiració (tot alhora) del conjunt de la ciutadania. El temps i els fets han confirmat que les mostres de tacte i de prudència en el moment de convocar i celebrar el referèndum no haguessin resultat estranyes: criticables o descoratjadores potser sí, però estranyes no. De manera que és just reconèixer-ho i posar-ho en valor, quan tenim nou persones (set polítics “professionals” entre ells) privades de llibertat i uns quants més a l’exili per fer el que els demanàvem i van dir que farien. Sempre els ho agrairem.

[Continuarà] 

Hora de parlar (3)

“L’obra mestra de la injustícia és semblar just sense ser-ho” (Plató).

 

Després de “parlar” amb els budells i sentir amb el cor, és el moment de fer anar el cervell. És francament difícil reflexionar, raonar i aportar algun tipus de conclusions, ja no diguem proposar solucions factibles, a partir de tot el que ha passat els darrers mesos al voltant del nostre procés d’alliberament, i això per diverses raons.

La primera, per les contínues novetats informatives que, a manera d’inesperats girs de guió, no fan altra cosa que engrossir (i dificultar) la comprensió del problema. Aquesta sèrie personal d’apunts n’és una bona mostra. Quan ja estava en disposició de redactar aquestes línies, la detenció alemanya del president Puigdemont, la proposta de “front unit” de Roger Torrent o l’increment de l’activisme dels CDR en diferents punts del país, amb l’aparició de noves maneres d’enfocar una possible sortida a l’atzucac on estem situats, ha fet que personalment també hagi de revisar algunes de les idees o plantejaments que tenia més o menys clars.

La segona raó que em dificulta la comprensió global de la situació en què ens trobem (per aconseguir saber en quina ens volem trobar en un futur immediat) és que es tracta d’un endimoniat encreuament de factors de tot ordre (lògiques de partits i entitats, estratègies polítiques, situacions personals…) que cal resoldre d’alguna manera. A vegades parlo de sudoku per referir-m’hi, però no, és pitjor: és un cub de Rubik a l’espera d’algú prou talentós per saber girar hàbilment el seu desafiament tridimensional fins a donar amb l’única i desitjada solució, que cada cara sigui del color que ha de ser.

El tercer obstacle per emetre una opinió sobre el que està passant (no sóc tant pretensiós com per parlar d’anàlisi), i això no em canso de repetir-ho a tot aquell que té l’humor d’escoltar-me, és que, com diu la dita, no en sabem de la missa la meitat. Les xarxes socials han posat a l’abast de tothom poder opinar sobre qualsevol cosa però ens han dificultat alhora l’accés a informació veraç i contrastada. Tots som una mica cunyats que parlem del que no sabem, opinem del que no dominem i ens aventurem a formular agosarades hipòtesis a partir de suposicions, rumors o prejudicis. No vull ser un d’aquests. Hem estat en alguna reunió important? Hem tingut accés a algun document confidencial? Sabem dels contactes que hi ha (o que no) entre els que tallen el bacallà? Coneixem els estudis d’opinió i sondeigs que es fan periòdicament (els seriosos, no les potineries culinàries que apareixen als mitjans)? No, naturalment. Per tant, a l’hora d’expressar-se lliurament (que consti, un dret que cal defensar a mort, com qui diu) cal o bé tenir informació reservada o bé admetre honestament que no se’n disposa abans d’obrir la boca o escriure.

L’última raó que se m’ocorre, per ara, del perquè és tant complicat abordar el passat, el present i el futur del procés sobiranista lliga en certa manera amb la primera. Parlava de la contínua successió de novetats informatives que ens obliguen a replantejar-nos el relat que ens anem traçant mentalment en ares de ser mínimament coherents amb nosaltres mateixos. Passa que aquestes novetats informatives, a més d’inesperades, a vegades són positives i a vegades negatives, amb els conseqüents efectes sobre l’estat d’ànim i, per tant, en la visió general del problema. L’èxit d’una concentració massiva o l’empresonament d’uns dirigents són capaços, per si sols, de distorsionar la perspectiva de tot el que ha passat abans o s’intueix que ha de venir després. Com si de la “fal·làcia del jugador” es tractés, el fet de rebre noves positives aplana irracionalment el camí present i ens presenta un futur esperançador, i a la inversa si el que ens anuncien els mitjans és una galleda d’aigua freda.

[Continuarà]

 

 

Hora de parlar (2)

“El primer requisit de la civilització és la justícia” (Freud)

 

Deia ahir el que em sortia de l’estómac i dels budells cada vegada que he tingut coneixement de determinats fets relacionats amb el procés. Podria haver afegit moltes altres coses i no fa falta endarrerir-se ni 24 hores (25 amb el canvi d’aquesta nit) per trobar nous i greus motius de fàstic i indignació per afegir-los a la llista. Deixem-ho enrere.

Passem a un òrgan corporal productor també d’emocions, però molt més noble: el cor. Llegia avui a El Punt Avui una entrevista que li han fet a Miquel Bassols, president de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. Després de parlar una bona estona de la seva especialitat professional (ja sabeu, angoixes, somnis i divans), a preguntes de l’entrevistadora parla de les conseqüències emocionals del procés. Afirma que el procés ha tocat també el més íntim de cada persona, l’angoixa, el rebuig, la solidaritat, el sentiment de pertinença, l’alegria i tristesa alhora… Hi estic d’acord i em sento bastant reflectit. Personalment, he experimentat aquests darrers mesos un sentiment difícil de descriure, a cavall entre l’admiració, l’empatia i la solidaritat, envers la cada vegada més nombrosa llista de personatges públics que estan patint la més injusta i irracional de les repressions d’un estat que es fa dir democràtic. Seguint els preceptes freudians, necessito verbalitzar (bé: escriure) el nom de cada un d’ells: el president Carles Puigdemont, Dolors Bassa,Toni Comín, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Anna Gabriel, Oriol Junqueras, Clara Ponsetí, Lluís Puig, Raül Romeva, Marta Rovira, Josep Rull, Jordi Sánchez, Meritxell Serret i Jordi Turull. Em sembla que no me’n deixo cap.

A tots ells, el meu, el nostre, profund agraïment per unes actuacions i unes decisions que els han portat a una penosa situació personal i familiar. En relació amb aquelles, són completament injustes i per tant també sobreres algunes acusacions de traïdoria, de frivolitat, de descoordinació, de titubeigs, de tacticisme o de falta de perspectiva. Sembla que aquestes invectives, llançades al caliu de la immediatesa i l’anonimat que proporciona la xarxa de l’ocellet blau, han remès completament, però en tot cas no tenien que haver sorgit mai contra unes persones que es van limitar a fer en cada moment el que creien més convenient per al país que representen i per als ciutadans que els van escollir.

A tots ells, el meu, el nostre, compromís per solidaritzar-nos-hi i fer el que estigui en les nostres mans per tenir-los a tots ben aviat a casa. La llista d’accions, personals o col·lectives, més efectives o més simbòliques, és llarga: recursos judicials, concentracions, gestions diplomàtiques, llaços grocs, cartes, mobilitzacions… Cadascú sabrà què vol o què pot fer però tot serà benvingut si ajuda a deixar en no res una injustícia que crèiem que ja no veuríem a Europa i en ple segle XXI: persones empresonades o exiliades per les seves idees polítiques. És una verdadera vergonya.

[continuarà]

Hora de parlar (1)

“La injustícia que es fa a un és una amenaça que es fa a tots” (Montesquieu)

 

Han passat tres mesos de les eleccions del 21 de desembre i des de llavors pràcticament no he piulat res que tingui a veure amb el convuls moment polític que viu la nostra nació. Si exceptuem un apunt solidaritzant-me amb Mireia Boya, un altre sobre un fruiter perseguit per la causa i un tercer sobre la concentració de l’altre dia davant Òmnium del Tarragonès, el cert és que no he tocat “el” tema de manera directa en cap més moment.

No m’agradaria que aquest silenci fos interpretat com el que no és, ni una mostra de desinterès per les qüestions que afecten la meva nació i la seva gent (tot el contrari), ni un símptoma de fàstic o avorriment (que és el que alguns pretenen, i això de mi no ho aconseguiran mai), ni molt menys una prova d’excessiva prudència o por (tenim dret a tenir-ne, amb el que estem vivint?).  Aquest prolongat silenci d’un bloc on més d’un terç dels seus apunts han estat dedicats al catalanisme, als partits independentistes i al procés sobiranista potser és degut a una necessitat de prendre un respir (la vigília de les festes nadalenques el propiciava) després de massa mesos de tensions de tot ordre.

Però crec que ha arribat el moment de donar una resposta personal a aquesta pregunta que tots ens fem entre nosaltres (“i què, com ho veus?”) en forma de reflexió sobre tot el que ha passat i el que pot passar en un futur. La meva intenció era compartir aquestes idees i argumentacions en un context d'(aparent) tranquil·litat, amb el valor que dona fer-ho amb fredor, sense més apassionament que l’inevitable pel tema que estem tractant. Però no hi ha manera, el context tranquil no acaba d’arribar mai i s’imposa invertir els termes i abocar les meves reflexions en calent. El que va passar ahir va ser la gota que ha fet vessar el meu particular got de paciència i em temo que el de molta més gent. Quin millor moment per fer-ho?

És hora doncs de parlar i ho faré per ordre anatòmic. Començarem per l’estómac i els budells. Ho diré de forma ben senzilla: sento una barreja d’odi i fàstic davant de determinades situacions que hem estat obligats a veure o a sentir. Consellers del nostre govern emmanillats com a perillosos delinqüents i traslladats d’una banda a l’altra amb una sorollosa i impactant comitiva policial, per a gaudi de les illetrades masses de televidents espanyols; polítics i tribunals espanyols coordinats harmònicament i intercanviant funcions que fulminarien l’abans citat Montesquieu si encara fos viu; la sorprenent celeritat de determinats jutges i fiscals a l’hora de redactar querelles, instruir processos i adoptar decisions: contra Catalunya, la justícia espanyola es torna d’allò més estakhanovista; la intensificació de la mentida i la manipulació de notícies en els més significats mitjans de comunicació, en paper o audiovisuals: no és que fos cap novetat això, però en els darrers mesos han traspassat la darrera ratlla de decència que els quedava; i podria seguir. He dit barreja d’odi i fàstic. Jo no sabia ben bé què era l’odi fins haver viscut els episodis del darrer mig any. Tenia la sort, digueu-me ingenu, de reaccionar a tot el que m’envoltava amb un punt naïf, relativitzant la mala fe dels altres, com donant per descomptat que tothom tenia dret a un punt de comprensió per part meva, o com a mínim la indiferència o el menyspreu pel que feia o deia qualsevol persona, no només polític, periodista o personatge públic, però en cap cas odi. Ara ja sé el que és aquest sentiment. El que no sé és si aquesta mena d'”incitació a l’odi”, que ara s’imputa tan alegrement i inapropiada, s’hauria d’adreçar contra mi o més aviat contra ells.

[continuarà]

 

I tots, tots s’en van

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia: aquí en teniu una]

Este vaise i aquel vaise,
e todos, todos se van.
Galicia, sin homes quedas
que te poidan traballar.
Tés, en cambio, orfos e orfas
e campos de soledad,
e nais que non teñen fillos
e fillos que non ten pais.
E tés corazóns que sufren
longas ausencias mortás,
viudas de vivos e mortos
que ninguén consolarà.

Rosalia de Castro: “¡Pra a Habana!”

 

Ja n’hi ha prou, de manifestos

El tema “pensions” començava a ser trending tòpic i això no pot ser. Calia desviar el focus d’atenció i, ¿què millor que alguna actuació contundent i vistosa contra Catalunya? Marchandoooo no una, sinó dues intervencions de piolins, una al Palau de la Generalitat i l’altra a la seu central de l’Òmnium, amb els procediments a l’ús, a saber, potinejar-ho tot, intervenir llapis de memòria, papers i correus personals i, potser el que més els agrada, sortir carregats amb capses de cartró. Ja tenim els espanyolets de peu entretinguts vint-i-quatre hores més.

Les mobilitzacions no s’han fet esperar, és clar. Que no ens toquin l’Òmnium, una entitat cinquantenària que sempre s’ha distingit per la defensa pacífica i democràtica del nostre país i dels valors que li són intrínsecs, la llibertat, el progrés, la llengua i la cultura. Una entitat que, com a cruel resposta a la seva meritòria tasca, ha de suportar veure el seu actual president a la presó, demà farà ja cinc mesos, ocupacions a la seva seu buscant no se sap ben bé què, i calúmnies i desqualificacions de tot ordre per part de les hosts catalanòfobes.

A Tarragona, davant la delegació de l’entitat a la Rambla, ens hem concentrat una munió de gent, més de l’esperable tenint en compte la improvisació de l’acte i les circumstàncies meteorològiques poc favorables. Però aquesta vegada la presidenta Codines, com sempre al peu del canó, ja no estava per llegir manifestos. Avui l’hem vista i sentida més seriosa, més greu que de costum i en una intervenció sobre la marxa ha recordat que davant un conflicte que és polític correspon als polítics que culminin amb èxit el que la societat (i dins d’ella l’Òmnium) va impulsar, enfortir i consolidar: l’anhel de llibertat d’un poble. La gent continuarà persistint en aquests objectius i respondrà a noves crides d’afirmació, de denúncia o de protesta. Raons no ens en faltaran: els presoners polítics, l’escola catalana, el llast del 155, les limitacions a la llibertat d’expressió… La gent continuarà però haurà de ser la classe política qui es posi les piles i trobi el millor desllorigador possible.

Avui a Tarragona l’ambient era seriós i potser hi contribuïa el Requiem que algú ha tingut la pensada de fer escoltar a la concurrència, d’acord amb el moment que estem vivint. No són dies amables per ningú, això és evident, però la Rosa Codines ha tingut també un moment per il·lusionar-nos amb la festassa que muntarem el dia que vencem. Per a quan? De moment, com a bon auguri, el cel ens ha obsequiat amb un preciós arc de Sant Martí. Havien caigut gotes, però aviat hem tancat els paraigües. Després de la pluja, sempre surt el sol.

[Imatge: foto de l’autor]

A mi tampoc em dona la gana

Completament d’acord amb Toni Soler, a l’Ara d’ahir: independentment que es puguin trobar inadequats o escandalosos els comentaris de Lluís Salvadó, amb mi que no comptin per col·laborar en una caça de bruixes contra ell, des del moment en que prenem consciència de com s’ha desenvolupat tot des que el de Sant Carles de la Ràpita va obrir la boca quan no tocava. A saber: conversa privada, enregistrament il·legal per part de qui ens vol destruir com a poble i publicació coincidint, vés per on, amb el Dia de les Dones.

Cito Soler: “El dia que decidim que tot el que diem en privat ha de poder ser enregistrat i reproduït en públic, em sembla que lleparem molts”. Molts no, Soler: tots. Quantes bromes, comentaris, barbaritats, frases de mal gust, privadament, haurem deixat anar en tota la nostra vida? Quantes vegades adreçades a persones, col·lectius, territoris o circumstàncies de tot ordre que no s’ho mereixien si atenem les normes del respecte o de la correcció política? Moltes, moltíssimes. Però ho hem fet sempre de forma privada, amb gent de confiança, en un context molt diferent que si es digués en públic. Conscients (i confiats) de que era un pourparler i de que les paraules, a la fi, se les endú el vent. Una certa hipocresia per part de cadascun, parlar en un lloc d’una manera i actuar després d’una altra? Sí, ho admeto, però forma part de la naturalesa humana. No fa gaire un amic meu va deixar anar contra una coneguda política catalana uns comentaris obertament masclistes, més que els proferits per Salvadó: vaig riure de bona gana les seves ocurrències, en el benentès que tot quedava entre ell i jo, que era una conversa privada, distesa, puntual i que no aniria a més. Una confidència el fons de la qual, en realitat, ni ell ni jo compartim però que en aquell moment tenia el seu sentit en la seva (in)transcendència.

Ara imaginem-nos que hi hagués hagut un micròfon a prop; ara imaginem-nos que haguéssim de vigilar tot el que diem, a casa, per telèfon, al bar, a la feina, al carrer… per por a que quedés enregistrat i, si a algú convingués, fet públic. El Gran Germà envaint la darrera parcel·la d’intimitat de la gent. Doncs això és el que li va passar al bo de Salvador, amb qui s’estarà o no d’acord amb les seves idees i trajectòria política, però que ja ha tastat com les gasta la repressió espanyola i, només per això, mereix tota la nostra solidaritat i que no li compliquem més l’existència. Ara, a més, se li demana insistentment la seva dimissió i ho fa una societat, la nostra, tant víctima com ell dels autors intel·lectuals (si es pot dir així) d’aquest muntatge policíaco-mediàtic. És a dir, s’està demanant per a Salvadó una mena d’inhabilitació encoberta i potser definitiva després d’una trajectòria política de trenta anys, mentre que alhora blasmem amb raó i amb totes les ganes del món que a polítics de trajectòria més dubtosa se’ls demani també inhabilitació per contribuir decisivament a tirar endavant el procés sobiranista.

Els comentaris de Salvadó són del tot desafortunats i lamentables, torno a repetir-ho, però si ningú s’hagués entretingut a gravar-los i a divulgar-los ara no estaríem tots tan esverats. O millor dit, seguiríem esverats, però pel que realment importa en aquests moments: com resolem l’enorme sudoku en què s’ha convertit la política catalana les darreres setmanes. Posem-nos-hi, si us plau, i deixem-nos de romanços!

p.d. Què hagués passat si la situació fos la inversa, és a dir, si s’haguessin intercanviat els sexes de la situació? Oi que no hagués hagut el mateix rebombori? Que no som iguals?

[Imatge: Vilaweb]

‘Hiri berdea’

Un lector del bloc efectua un succint comentari al meu apunt sobre Vitòria (La ciutat verda), publicat dimecres passat. Pregunta simplement “i el basc, què?”, que no sé si interpretar com una mera pregunta (interessant-se per l’estat de la llengua en aquella ciutat) o bé és una crítica encoberta al contingut de l’apunt, notòriament laudatori. Com volent dir “sí, sí, els monument són preciosos, la gent fantàstica, tot és ple d’arbres i bicicletes i es menja molt bé, però la llengua pròpia brilla per la seva absència”.

Siguin quines siguin les intencions de l’amable lector, he de dir que vaig marxar de la capital alabesa amb una agradable sensació pel que fa a la qüestió lingüística, que procuro tractar sempre amb el màxim interès i sensibilitat. Ras i curt, vaig sentir parlar al carrer més èuscar a Gasteiz diumenge passat que a Bilbao en la meva darrera visita, potser fa un any. La primera es troba en una zona majoritàriament castellanoparlant de fa segles, la segona no, i tot i així resultava gratificant sentir aquella venerable llengua en boca de persones d’edats ben diverses. Pel que fa a l’ús escrit de caràcter oficial, el bilingüisme es troba arreu, des de les plaques dels carrers fins a horaris, passant per senyals de trànsit, com ocorre també en bona part de la publicitat comercial (centres comercials, bancs…). I, naturalment, la presència de l’èuscar és l’esperable en tota mena de cartells, anuncis i pasquins procedents de la societat civil, siguin de caràcter polític, sindical o cultural, que omplen parets i aparadors de comerços. No parlem ja de pintades i grafitis de caire abertzale o antisistema.

Resumint, la meva impressió és que les polítiques dels darrers anys (nacionals o municipals) han estat prou efectives en ordre a retornar el basc a una certa presència pública, de moment, que abans no devia tenir. Que consti que parlo des del desconeixement de dades, estadístiques, normatives i actuacions concretes. Tampoc la meva curta estada a Vitòria (vint-i-tantes hores) permetia cap mena de mostreig mínimament significatiu. He començat parlant de “sensacions” i acabo parlant d'”impressions”. L’optimisme sobre la qüestió completa els meus sentiments cap a la situació del basc a Vitòria-Gasteiz.

[Hiri berdea vol dir La ciutat verda; imatge: turismovasco.com]

 

 

Nosaltres també

El 8 de març arriba enguany amb una novetat important: una vaga feminista, convocada per determinats sindicats i associacions per posar en evidència la importància d’una meitat de la població quan deixa, ni que sigui per unes hores, de treballar, estudiar, tenir cura de persones properes o consumir. Aquesta és la pretensió de la mobilització de demà.

Naturalment, jo no faré vaga. Dic “naturalment” tot i que podria fer-ne com una mostra de solidaritat a favor de la igualtat de sexes i de rebuig a la violència masclista, les injustícies laborals o el famós “sostre de vidre”. No faré vaga perquè les mateixes convocants diuen que si els homes deixem de treballar, la vaga perd tot el seu sentit, No deixa de ser congruent amb el raonament de cert feminisme i de la seva concepció discriminatòria de la societat, dividint-la en dues meitats i focalitzant reivindicacions, lluites i accions a favor d’una d’aquestes meitats, la més desafavorida històricament (que ningú nega) i avantposant-ho per sobre de qualsevol altra consideració (la famosa perspectiva de gènere).

No estic d’acord amb aquest plantejament, i així ho he manifestat cada 8 de març en aquest bloc, i porto ja uns quants anys. Els darrers dies l’actualitat ens ha obsequiat amb una altra mostra de com aquesta fal·lera (sens dubte benintencionada) pot acabar comportant efectes no previstos: en determinats municipis s’ha decidit que, en hores nocturnes, els autobusos puguin parar i permetre baixar a les viatgeres on aquestes ho sol·licitin per fer-les sentir més segures en zones mal il·luminades o poc transitades. Lloable decisió, que aplaudeixo, però que automàticament crea una discriminació a favor de la resta d’usuaris (els homes) que, em pregunto, per què no tenen dret a les mateixes mesures de seguretat. Que no érem iguals?

Per sort el feminisme va evolucionant en la bona direcció. Ahir els mitjans de comunicació comentaven el declivi del Femen, aquella organització internacional d’activistes que muntaven el ciri tot despullant-se en situacions estratègicament ben estudiades (amb càmeres a prop, vaja). Les accions han anat tenint l’impacte buscat però el grup ja estava completament amortitzat i, en tot cas, eren les darreres cuades d’aquell feminisme de “dona violada, baró castrat” que il·lustrava la proclama amb contundents eines de tall. Avui està en boga quelcom més amigable, per exemple el #metoo, l’exitosa campanya contra l’assetjament sexual liderada per celebritats i que posa en primer pla una problemàtica patida, i de quina manera, per milions de dones a tot el món.

Me too significa “jo també” i, donant-li un sentit diferent a l’original significa igualment el que volem en el nou feminisme: “nosaltres també” volem participar de la lluita per la igualtat de les persones, sense establir ni blocs, ni discriminacions, per molt positives que siguin. Sense mirar el sexe (o el “gènere”, si tan us agrada la paraula…) de cadascú de nosaltres. Així sí que m’hi trobaran.

[La dona de la imatge és Gabriela Morreale de Castro, una eminent bioquímica precursora de la detecció precoç de l’hipotiroïdisme congènit en nounats mitjançant la prova del taló; la senyora Morreale va morir el desembre passat i, malgrat la seva importància en el món de la ciència i de la investigació, la seva desaparició va passar completament desapercebuda. Posant la seva foto a l’apunt d’avui faig un petit homenatge a les dones que, vencent moltes adversitats, assoleixen llocs destacats a la societat i no sempre se’ls ho té en compte; imatge: notife.com] 

 

 

La ciutat verda

Escapadeta de cap de setmana a Vitòria. La capital alabesa és una ciutat de mides humanes, polida, silenciosa (després explicaré perquè), sembla que molt ben gestionada i, segurament, amb un nivell econòmic superior a la mitjana. Una petita Brussel·les, tant per ser capital funcionarial de moltes administracions com per patir un clima variable i imprevist. Fa tres dies hi va nevar, avui fa un fred perfectament suportable. El sol i el chirimiri s’alternen amb molta facilitat.

Arribo en tren, deixo una estació amb un edifici sorprenentment anodí i enfilo el carrer Dato, via peatonal que l’enllaça amb el centre i a través de la qual arribo a l’hotel. La tarda la dedico a visitar una exposició sobre trens, principal motivació de la meva excursió a Gasteiz. La base de la mostra és el basco-navarrès, un tren de via estreta que unia Vitòria amb Estella i que avui és ja només un entranyable record… i una via verda, clar. Fotos, pel·lícules, maquetes, bitllets o documents relacionats amb aquell mitjà de transport tant popular com útil s’exposen al costat d’altres peces sobre un tren diametralment oposat: l’Orient Express. Costat per costat, hi ha una reproducció a mida natural d’un vagó del primer, amb els seus seients de fusta, i d’un del segon, amb les taules luxosament parades a punt pel refrigeri. Sempre hi ha hagut classes.

Al sortir de l’exposició i com a complement prenc el tramvia (a sota). És idèntic al de Bilbao, i igual de silenciós i integrat al paisatge urbà. Aquí les vies i les catenàries no molesten, com sí que passaria a la Diagonal de Barcelona segons alguns llepafils. Ni barrera per ningú, ni impacte visual, ni perill pels vianants, ni res de res: un mitjà de transport perfectament adaptat a les necessitats de la mobilitat de la població en una ciutat que ha apostat decididament per les persones, per les bicicletes, pel transport col·lectiu, per les zones verdes i per la sostenibilitat, cosa que li ha merescut el títol de Green Capital, que exhibeix amb orgull allà on té ocasió de fer-ho.

El vespre vitorià em reserva una experiència inesperada. Resulta que avui (3 de març) es commemoren els 42 anys dels assassinats de Vitòria, que tant van colpir la societat en plena transició espanyola. Assisteixo al final de la concentració que s’ha format a la plaça de la Virgen Blanca (la plaça de Catalunya d’allí). El cant de l’Eusko gudariak precedeix una encesa de bengales i l’exhibició d’una pancarta amb les cinc víctimes d’aquella tragèdia. Campanades a morts.

Dedico el matí de diumenge a una visita més estrictament turística en grup i de la mà d’una guia oficial. Ens endinsem a la part més antiga i elevada de la ciutat on ens esperen insospitats motius d’interès: una enorme catedral sempre en obres (n’hi ha una altra de més moderna a prop), esglésies i palaus renaixentistes, el Museu del Naip (d’aquí és la famosa casa Fournier, proveïdora de pràcticament tots els jocs de cartes que coneixem) i, al seu costat, un altre d’Arqueologia. Ens ensenyen un matxet, exposat a la via pública, amb el qual els polítics d’altres èpoques es comprometien a que els tallessin el coll si incomplien els juraments. No es va haver d’usar mai… També ens expliquen com funciona allò del Celedón (a l’esquerra, estàtua), aquell ninot que cau suspès d’un cable a l’inici de la festa major i que es transforma en un figurant de carn i ossos a qui la multitud ha de tocar perquè, segons diu la llegenda, això possibilita lligar durant les festes. El pobre actor perd dos quilos amb l’experiència, segons afirma la guia.

Abandono Gasteiz el migdia de diumenge. La seva gent es dedica a fruir de la festa d’una forma envejablement plàcida i rutinària. Passeja pels seus carrers lliures de cotxes i motos, omple les terrasses i les tavernes per potear o prendre una cervesa o frueix de la molt acreditada gastronomia basca en multitud de restaurants. No, no m’han pagat res per parlar-ne bé. És que la ciutat és així.

[Imatges: sientealava.com, gasteizhoy.com, vitoriaenunclic.com] 

Al Cèsar el que és del Cèsar

No, Bertolt Brecht no va ser qui va dir allò de que primer perseguiren els comunistes, després els jueus, després… fins que no quedés ningú a qui els nazis poguessin perseguir. Dos lectors d’aquest bloc, a qui agraeixo l’observació, m’ho han fet notar en sengles comentaris. La llarga cita erròniament atribuïda a Brecht és, en realitat, un poema de Martin Niemöller, un pastor luterà que es va oposar a la nazificació de les esglésies protestants alemanyes a partir de 1933.

No han d’estranyar les cites errònies en els temps que corren (tampoc ha de ser una excusa per no rectificar, com estic fent ara): el tràfec massiu per la xarxa de tota mena d’informació, sense cap control ni rigor, sense esmentar les fonts, en definitiva la dictadura del “talla i enganxa (i tira que te vas)” fa que es doni per certes les autories de cites, textos o anècdotes quan no ho són. Ja és un clàssic fer-ho amb personatges com Oscar Wilde, Winston Churchill o Groucho Marx: el seu indiscutible enginy a l’hora d’obrir la boca està en l’origen d’atribuir-los moltes frases que, segurament, ja havien estat formulades molt anteriorment per individus menys coneguts.

Al Cèsar el que és del Cèsar, però el poema de Niemöller segueix ajustant-se perfectament a la perillosa deriva on ha entrat la nostra societat i que té en Valotonyc, Hasél i companyia algunes de les primeres víctimes.

[Imatge: Bertolt Brecht; Viquipèdia]

Rap indigest

Nova condemna a un cantant de rap. Ahir, Valtonyc; avui, Hasel; demà, qui? Sense entrar a valorar el que diuen, reciten o canten (és un gènere no gaire definit des d’aquest punt de vista), ni èticament ni estètica, és completament inadmissible que a algú el condemnin a dos o tres anys de presó per fer el que han fet aquests nois. No es tracta d’una mesura correctiva individual (que hauria de ser molt menor en el cas de que se la mereixessin, que poso en dubte), sinó d’una severa advertència a la societat en general perquè ens ho pensem dues vegades, ens callem, ens autocensurem, ens… Parafrasejant Bertold Brecht en temps del nazisme, primer hauran anat contra els rapers i no haurem protestat prou, després vindran periodistes, escriptors, qualsevol persona que es dediqui professionalment o per mera afició a publicar idees, opinions o expressions de tota mena, i seguirem sense fer sentit prou la veu, fins que arribi un dia que ens tocarà a qualsevol de nosaltres, i ja serà massa tard per tots. La llibertat d’expressió corre perill. Una llibertat que està en la base i és la raó de ser de la modesta aportació de nosaltres, els blocaires. Per tant, tota la solidaritat davant aquestes mostres d’intolerància i d’autoritarisme que està patint la societat i que crèiem, equivocadament, cosa del passat. No callarem.

[Imatge: youtube]

Fruiteria Streisand

La fruiteria Ton, del carrer Florenci Vives de Tarragona, ha rebut una carta amenaçant el seu propietari que si no retira un llaç groc de la seva botiga patirà un boicot per part dels compradors. La missiva no té pèrdua, com se sol dir. Està redactada en castellà i és, naturalment, anònima, però diu representar un grupo de vecinas del Barrio compradores habituals de l’establiment. No deuen ser molt del barri aquestes vecinas perquè no han sabut indicar ni el número exacte del carrer ni el codi postal i, a més, la carta du matasegells de Barcelona. El text de la carta, de redacció manifestament millorable, ve a dir que els molesta el llaç, amb el qual nos està bombardeando, perquè serveix para dar a entender sus sentimientos. Elles tenen unas ideas diferentes que no les ensenyen (?). Acaba amb l’esmentada amenaça de boicot.

Confio que tothom sap perfectament de què es tracta l’efecte Streisand i per tant no cal explicar-lo. El cas és que tot ha estat viralitzar l’existència i el contingut de la carta i triplicar les vendes a la fruiteria tarragonina (propietat d’una persona molt activa i estimada a la ciutat, això també ajuda). La gent del barri o de més lluny (veïns o veïnes, de tot tipus de procedències i ideologies) s’ha solidaritzat amb el Ton anant a fer “gasto”, com es deia abans, i adquirint la seva variada oferta vegetal, de molta qualitat pel que m’han dit (a mi em queda una mica lluny la botiga, però no descarto visitar-la i comprar-hi també).

Ara bé, veient aquest èxit immediat de clientela un, que és molt malpensat (qui no ho és avui en dia?), no pot evitar fantasiejar amb la possibilitat de que hagi estat el mateix destinatari del boicot qui s’ha empescat el muntatge postal, però el seu procés ha estat tant i tant potiner que es fa impossible creure-ho. Més aviat dona la sensació de que algú del barri (un de sol) hagi informat a algun tabarnès (o com es facin dir) de l’existència d’aquesta fruiteria decorada amb perillosíssims llaços grocs. No m’estranyaria que altres comerços d’altres poblacions (n’hi deu haver centenars!) hagin rebut el mateix text covard, impersonal, matusser, fotocopiat i enviat amb sobre i segell, és a dir amb un ja periclitat sistema de comunicació postal. No tenen millor manera d’intentar parar un procés, un activisme i unes formes de protesta més pròpies com els nostres, més propis del segle XXI. Si tot ho fan així, ja anem bé.

[Imatge: playbill.com]