Adéu a un forn de pa

Una altra pèrdua. No em refereixo a un ésser estimat ni a cap personalitat pública, sinó a quelcom menys transcendent: les botigues tradicionals o històriques de les nostres ciutats. He tret el tema en aquest bloc en altres ocasions (aquí, aquí, aquí o aquí) i molt em temo que el procés (almenys aquest procés) no té aturador. No fa gaire digué adéu  l’emblemàtic i vintage establiment Kolster, al carrer Major de Tarragona, notícia que estava més que cantada. L’altre dia li tocà el rebre al Forn Pijuan, ben a prop de l’anterior, al carrer de la Nau. Amb 122 anys d’història a les espatlles s’ha vist obligat a tancar portes, empès per les dificultats econòmiques que comportava un negoci d’aquest tipus. Es tractava del darrer forn de llenya de la ciutat, una instal·lació que obligava el seu propietari (la quarta generació dels Pijuan forners) a dormir a la tarda, treballar a la nit i despatxar al matí. Unes condicions laborals i de negoci difícils de suportar en uns temps i uns entorns socials dominats per les presses, l’ajustament de costos i la banalitat gastronòmica.

El “pa bo d’abans”, aquest concepte perfectament instal·lat en l’enyorança dels que som de generacions més granadetes, ha perdut novament en el ferotge i desigual combat contra les màquines i les masses congelades, contra les franquícies i les benzineres (!), contra l’adotzenament i la despersonalització de la vida moderna. Les meritòries propostes (pa de nous, pa d’olives, pa de …) que ens fan determinats establiments (les boutiques del pa i similars) no aconseguiran substituir el record d’aquells barres i pans de pagès, de molla compacta i rotunda i de crosta torrada i cruixent, que es conservava dies sencers sense necessitat de congeladors, microones altres ‘mandangues’. Cada dia estic més d’acord amb aquell poeta castellà: qualsevol temps passat fou millor.

[Imatge: delcamp.cat; foto Caralp Mariné]

‘Preferéncias de blocaire’

En lo tiratge de cepilladas, perdon, voliá dire de senténcias, del Tribunal Constitucional espanhòl, lo agraciat de ièr foguèt la lenga aranesa. Concrètament, li donar la categoria de “preferent” èra anar tròp luènh. Ieu cresiá qu’èra un adjectiu mai lèu declaratiu (“preferent” es pas una imposicion ni fòrça mens una proïbicion per las autras doas lengas oficialas del Val d’Aran), mas pel uniformisme ponentí es pas aital. Quanta luta nos demòra per defendre lo nòstre país e la nòstra cultura! Per la miá part, la apunt d’aquel blòc tornarà èsser uèi en aranés. Preferéncia de blocaire.

E coma passa sovent, la capriciosa actualitat se carga de emparellar de notícias: una de las nòstras deputadas, l’aranesa Mireia Boya, li caldrà declarar davant los tribunals espanhòls. La cupaire a ja anonciat qu’o afrontarà de manièra digna e valenta. Tota la miá solidaritat cap a ela. Preferéncia de blocaire.

***

En el sorteig de cepilladas, perdó, volia dir sentències, del Tribunal Constitucional espanyol, l’agraciat d’ahir va ser la llengua aranesa. Concretament, donar-li la categoria de “preferent” era anar massa lluny. Jo creia que era un adjectiu més aviat declaratiu (“preferent” no és una imposició ni molt menys una prohibició per a les altres dues llengües oficials de la Val d’Aran), però per a l’uniformisme ponentí no és així. Quanta lluita ens queda per defensar el nostre país i la nostra cultura! Per la meva part, l’apunt d’aquest bloc tornarà a ser avui en aranès. Preferència de blocaire.

I com passa sovint, la capriciosa actualitat s’encarrega d’emparellar notícies: una de les nostres diputades, l’aranesa Mireia Boya, haurà de declarar davant els tribunals espanyols. La cupaire ja ha anunciat que ho afrontarà de manera digna i valenta. Tota la meva solidaritat cap a ella. Preferència de blocaire.

[Traductor automàtic: gencat.cat; imatge: elnacional.cat]

‘Call me by your name’

Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio en tasques arqueològiques. Ja es veu a venir que entre els dos passarà alguna cosa, i sí. De fet, la major part del metratge de la pel·lícula l’omple la lenta aproximació entre ells dos, els diàlegs amb sobreentesos, furtius contactes físics, el paper de terceres persones (els pares, les amigues -i l’amiga, en singular- del noi…), i tot en bucòlics i envejables escenaris de la Llombardia.

El títol de la pel·lícula fa referència a un joc que pacten els dos protagonistes: anomenar l’altre amb el propi nom, transformant la naixent relació amorosa entre ells en una mena de mirall on un es reflecteix en l’altre (és una interpretació personal meva, no cal fer-ne gaire cas). Call me by your name és un drama romàntic que no es fa mai embafós i és la història d’una relació gai tractada amb una gran elegància. Potser aquest tractament (i al fet que els protagonistes siguin jueus) ha ajudat a que tingui quatre nominacions als Oscar, entre elles a la millor pel·lícula i a l’actor protagonista (el franco-nordamericà Timothee Chalamet), totalment justificades. Si el film s’alça amb les estatuetes ho celebraré pel que té d’aposta per un cinema europeu (és una coproducció amb Itàlia), reposat i normalitzador del fet LGTB, allunyant-se tant d’hipocresies com de correccions polítiques i sense buscar la polèmica fàcil. Normalitzador, repeteixo.

[Imatge: variety.com]

Mòstra de Cinèma Occitan 2017

La Mòstra de Cinèma Occitan tòrna a Tarragona. Après èsser-se ajornat en lo passat octòbre, lo dijòus 8 de febrièr, a las 18,30, a la Bibliotèca Publica de Tarragona, se projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a l’image) es una de las voses mai autorizadas per parlar de l´occitana e de la siá literatura. Critica literària, escrivana, assagista e reviradora, nos presenta, en aquel documentari, la siá vision d’ aquel univèrs cultural, a travèrs de las siás opinions e d´una sonhada seleccion de tèxtes de desparièrs autors occitans.

Cossí es ja abitual, cada projeccion serà precedida d’una conferéncia introductòria al tèma que tracta lo documentari que se poirà veire: Antoni Rossell, professor de l’Universitat Autonòma de Barcelona e coordinator de l’Archiu Occitan, introdusirà la pellicula.

Activitat organizada pel Departament de Cultura. Pelliculas subtitulades en catalan, mercés a la collaboracion entre la Direccion Generala de Politica Lingüistica e la Cadièra d’Estudis Occitans de l’Universitat de Lhèida.

***

La Mòstra de Cinema Occitan torna a Tarragona. Després d’haver-se ajornat el passat octubre, el dijous 8 de febrer, a les 18,30, a la Biblioteca Pública de Tarragona, es projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a la imatge) és una de les veus més autoritzades per parlar de l´occità i de la seva literatura. Crítica literària, escriptora, assagista i traductora, ens presenta, en aquest documental, la seva visió d’ aquest univers cultural, a través de les seves opinions i d´una acurada selecció de textos de diferents autors occitans.

Com ja és habitual, cada projecció serà precedida d’una conferència introductòria al tema que tracta el documental que es podrà veure: Antoni Rossell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Arxiu Occità, introduirà la pel·lícula.

Activitat organitzada pel Departament de Cultura. Pel·lícules subtitulades en català, gràcies a la col·laboració entre la Direcció General de Política Lingüística i la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida.

[Traducció: http://traductor.gencat.cat/text.do; imatge: festivaldellegenerazione.it]