‘The Post’ (‘Los archivos del Pentágono’)

La dubitativa editora del The Washington Post i el seu molt més resolut director (grandíssims Meryl Streep i Tom Hanks) tenen l’oportunitat de publicar documents secrets del Pentàgon que deixen en molt mal lloc la política de la Casa Blanca en relació a la guerra del Vietnam. Altres periòdics nord-americans estan en la mateixa tessitura. El dret constitucional a la informació i a la llibertat d’expressió enfront a la raó d’estat i la seguretat nacional són el tema de la darrera pel·lícula de Steven Spielberg. The Post recorda de forma evident Tots els homes del president per la trama, per l’època dels fets i per la intencionalitat, i com en el film de Pakula, el resultat no és gens decebedor, malgrat la dificultat que comporta traslladar a la pantalla reunions, telefonades, decisions judicials… i convertir-les en un relat àgil i atractiu per al gran públic (sense escenes de masses, sense efectes especials, sense acció, sense violència, sense sexe…). Spielberg ho aconsegueix, i encara que no fos així, cal valorar la pel·lícula com el que és: un cant a la llibertat de premsa i d’informació davant dels interessos del poder polític, que arriba al seu clímax en el moment èpic (i emocionant) en què les rotatives es posen en marxa. Un no pot evitar fer comparacions amb les relacions poder-premsa d’ara i d’aquí, convertides en una mera submissió de la segona cap a la primera, impartint consignes i instruccions a canvi d’alleujaments a urgències financeres. Un comportament de l’abans conegut com a “quart poder” convertit en una cosa molt semblant a la prostitució.

La crítica ha destacat també el vessant feminista de The Post tot retratant l’empoderament (com es diu ara) de l’editora, la vídua de l’amo del diari que es veu obligada a enfrontar-se a les responsabilitats i decisions que li obliga el seu càrrec, en uns mons (el periodístic, el polític i el judicial) encara dominats abassegadorament per homes. El missatge sembla clar, tot i així a la sortida de la sala vaig captar la conversa d’una parella:

Ell: la pel·lícula està bé, però jo li hagués tret encara més suc a l’argument.

Ella: els vestits d’elles m’han encantat…

[Avui Les aigües turbulentes compleixen onze anys: llarga vida a tots els blocs!; Imatge: the-pool.com]

 

Nadales al gener

Em trobo a la bústia una bona mostra del “bon fer” de Correos: un exemplar d’El Temps corresponent a principis de desembre, el número especial 40 anys de L’Avenç, que també es va publicar el desembre, i finalment, l’avís per anar a recollir la Nadala de la Fundació Carulla. Com el seu nom indica, aquesta felicitació anual es publica en vigílies nadalenques, però a casa d’aquest blocaire no ha arribat fins a finals de gener. Potser la correspondència arriba en carro ara. També podria ser que ho fes en AVE, ara que va més lent que els trens de Rodalies. En tot cas, no és just parlar massa malament de Correos perquè se’m va ocórrer publicar la meva queixa a Twitter, i de forma immediata em van contestar excusant-se, prometent que intentarien esmenar les deficiències, i bla-bla-bla, i totes aquestes coses que diu un servei d’atenció al cient mínimament eficaç.

La Nadala, canviant de tema, arriba als cinquanta anys. El que va començar essent una modesta publicació de quatre pàgines, obsequi de la Fundació Carulla /abans Jaume I, iniciativa de l’espluguí de la Gallina Blanca) es va anar transformant en un atractiu dossier, curosament editat, sobre temes concrets de la història i la cultura catalanes (fent memòria: el modernisme, Àngel Guimerà, l’Església, la música, els Borja, l’Institut d’Estudis Catalans…). L’altre dia parlàvem de Cendrós; avui, de Carulla. Noms i trajectòries imprescindibles per a la supervivència primer i la projecció després de la nostra cultura en temps no fàcils. La Fundació Carulla ha estat sempre estretament vinculada a Òmnium Cultural, entitat que avui mateix ha rebut una desagradable visita que potser a hores d’ara encara no ha marxat. Bé, de fet no han marxat mai.

Injecció de positivitat

Aquest dijous passat, presentació d’El cavaller Floïd a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta de la biografia de Joan B. Cendrós, l’amo de l’empresa que fabricava la popular loció per a després de l’afaitada, però també un munt de coses més. Cendrós va ser un element cabdal per a la recuperació cultural del nostre país en els foscos anys del franquisme, un autèntic mecenes que contribuí generosament a múltiples iniciatives: la recuperació de l’editorial Proa (que, lògicament, ha publicat l’obra presentada), el reviscolament de l’Institut d’Estudis Catalans, la fundació d’Òmnium Cultural, la creació del Premi Sant Jordi… Un començar i no acabar d’accions en favor de la llengua i la cultura catalanes quan més falta feia, al darrera de les quals hi havia aquest descendent de vallencs, geniüt i impulsiu, de peculiar aspecte (patilles, camises fosques, corbates blanques) i sobretot optimista. “Una injecció de positivitat”, com digué l’autor del llibre, Genís Sinca, que tingué l’oportunitat d’accés a l’arxiu personal de l’empresari, curosament conservat al seu domicili.

L’acte va anar a càrrec de l’actual presidenta de l’Òmnium al Tarragonès, la Rosa Maria Codinas, el bon amic Joan Masalles, una de les filles de Cendrós i el propi Sinca, amb unes intervencions molt amenes, inclosa una peculiar performance consistent en ruixar el públic amb Floïd, a mode de bateig. No cal dir que l’actual situació política es va colar, inevitablement, en l’acte: l’actual president de l’entitat organitzadora, fundada per Cendrós i presidida a Tarragona per Codinas és encara a la presó tres mesos després, contra tota lògica i tota justícia. Una situació tant dolenta o pitjor que la que li va tocar viure al cavaller Floïd, no debades se’ns va recordar que el franquisme, que va clausurar l’entitat cultural durant alguns anys, mai no es va atrevir ni tant sols a detenir cap dels seus dirigents.

A la sortida va tocar, inevitablement (i en aquest cas amb molt de gust), comprar un exemplar d’El cavaller Floïd, un volum de 600 planes, acompanyat d’un inesperat obsequi: un flascó de l’actual Floïd. Que al nostre país i a la nostra cultura li queden encara un llarg camí per recórrer ens ho diu l’envàs, retolat en (i només en) castellà, amb la indicació de Barcelona (España) com a seu empresarial. Anem planxant i anem arrugant, no hi ha cap mena de dubte.