Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.

 

 

Notícies de la Cambra

La Cambra de Comerç de Tarragona ha estat doblement notícia aquesta setmana. Comencem per la trista, sabuda avui mateix: la mort sobtada de qui en fou president entre el 2006 i el 2015, Albert Abelló. Persona de referència en el món de l’emprenedoria tarragonina, estava lligat al sector de l’alimentació i la pesca (Congelats Ana Pons primer i El Capità Sardina després). Actualment era regidor del PDCAT a l’Ajuntament, des d’on liderava propostes de reordenació urbanística dels voltants del mercat municipal, recentment renovat i reinaugurat. Vaig tenir l’ocasió de tractar-lo fa alguns anys. Una pèrdua per a la ciutat.

La segona notícia és, en certa manera, el seu revers positiu. Ha estat escollida presidenta de la Cambra (per tant, successora d’Abelló) Laura Roigé, una altra empresària tarragonina amb molta mili, per dir-ho així. La primera dona a arribar a la presidència de l’entitat en 130 anys d’història. Li desitgem encerts en la seva nova funció.

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]

 

La bufanda del petit príncep (acte de JxCAT a Tarragona)

El refugi 1 del Port de Tarragona va ser l’escenari ahir per escoltar els candidats de Junts per Catalunya i va quedar petit com ja havia passat fa uns dies amb el d’ERC. Profusió de bufandes i llaços grocs. A l’entrada, venda d’urnes de l’1-O en miniatura i el llibre del president Cata… què? pensat per informar Europa del què està passant al nostre país. Potser ja no cal o potser sí.

Em va tocar seguir el míting a peu dret i en l’espera vaig poder saludar l’amic Hèctor López Bofill, que junt amb Teresa Pallarès i Pere Grau conformen les tres persones de la candidatura amb qui he tingut la sort de coincidir en diferents moments de la meva vida. Procedents, per cert, de Solidaritat, del PSC i de Convergència respectivament, una mostra del caràcter plural i integrador de la candidatura presidencial.

Va presentar l’acte el Pere i parlaren entre més la Teresa (una dels molts socialistes que han caigut del cavall, com Sant Pau), l’ovacionat Jordi Turull, que no es va treure la bufanda malgrat la més que càlida temperatura ambiental, i el cap de llista Eusebi Campdepadrós, que va esmentar emocionadament el seu pare, present a la sala. Com que aquesta campanya electoral no és normal, també van prendre la paraula dos candidats absents. Primer, Jordi Sánchez, de qui es va sentir la gravació telefònica que li ha costat una ignominiosa represàlia a la presó on ja porta dos mesos. Els clams de “llibertat” van ressonar fortament al local de l’acte electoral. I després, cloent l’acte, el president Puigdemont per videoconferència des de Brussel·les.

Es van dir moltes coses. En recordo dues: Turull dient que si complir el mandat dels ciutadans i votar és un delicte, tots som delinqüents. L’altra, quan Puigdemont va contraposar el nostre “som una nació” amb el “som una infecció” tot denunciant l’inqualificable Borrell. Ah, el president també va ironitzar amb la possibilitat de prohibició de la bufanda del Petit Príncep, perquè és groga. Oi que no ho sabíeu?

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]

 

Els impossibles possibles (acte d’ERC a Tarragona)

El Teatre Tarragona es va omplir del tot (i em consta que hi va haver gent que es va quedar al carrer) en l’acte electoral d’ERC a la nostra ciutat. Parlaren, entre altres, Ernest Maragall, Toni Castellà, Carles Mundó (justament ovacionat de forma prolongada) i Marta Rovira. També va parlar, en certa manera, Oriol Junqueras. A falta d’una connexió per videoconferència (“privilegi” de què gaudeix el president Puigdemont), l’organització passa alguns talls d’un discurs de Junqueras, intueixo que el de la seva proclamació com a secretari general de la veterana formació.

Tenia especial interès a sentir què deien i què no deien els oradors, per tractar d’endevinar la gran incògnita que tenim l’electorat indi i a la qual, especialment PDECAT i ERC, no saben o no poden donar resposta exacta: què faran el 22 de desembre, sabuts els resultats, amb la doble realitat amb què es trobaran si guanyen, la legitimitat republicana del 27-D i la legalitat autonòmica que, implícitament, han acceptat concorrent als comicis de dijous vinent.

Doncs bé, al míting d’ahir s’intuïa alguna pista en aquest sentit. Ben poques vegades es va citar el president legítim i la seva situació legal, i en cap moment es va fer esment a la necessitat (o no) del seu retorn i proclamació/confirmació com a president. Sembla que els trets vagin en favor, si guanya ERC, de constituir una mena de govern de gestió presidit per Marta Rovira, la dirigent més important del partit sense problemes amb la justícia, almenys de moment, deixant que l’exili belga sigui una mena de govern simbòlic en stand by. Abonaria aquesta tesi de la gestió l’especial insistència en l’acte d’ahir, per part de molts dels oradors, en parlar de l’acció de govern i dels èxits dels consellers republicans, la renda garantida, el tancament de la Model o les polítiques de memòria històrica, per exemple. És a dir, enèsima pròrroga autonomista en nom de la realpolitik (versió pessimista) o aturar-se i prendre aire per renovar forces (versió optimista, i manllevo l’expressió d’un article d’Eduard Voltas de fa poc). No dic que sigui una mala solució.

La darrera a parlar ahir va ser Rovira, precisament, mostrant una samarreta (groga!) amb què se l’havia obsequiat, amb el lema “els impossibles”. I d’això va anar el seu discurs, de com en els darrers mesos els impossibles (tant els reptes de les conselleries d’ERC com els reptes generals de país) han esdevingut possibles. El proper 21 de desembre es perfectament possible, desitjable i necessari un triomf de les forces sobiranistes. L’impossible que caldrà convertir en possible és una altra qüestió: com es resol el difícil sudoku post-electoral per tal de conjuminar legalitats i legitimitats, realisme i ambició, fidelitat a la ciutadania però també a cada un dels tres electorats. I tot això sense perdre de vista les presons espanyoles, l’exili brussel·lès, la continuïtat o no del 155, les escomeses judicial i mediàtica i la impunitat dels grupets feixistes. Distrets ho seguirem estant, això segur.

[Imatge: delcamp.cat; foto: Josep M. Llauradó]

El julivert artístic

Les obres del museu de Lleida ja estan on ells volien. Rebudes entusiàsticament provinciana, amb un punt de Bienvenido Mister Marshall per autoritats i ciutadania, les escultures i els sarcòfags del monestir de Sixena han arribat a destí i descarregats no vulguis saber com (circula per la xarxa una foto ben il·lustrativa al respecte).

Naturalment, tot el procés relacionat amb aquest tema de les obres de Sixena guarda una estretíssima relació amb l’altre Procés, en majúscules. S’acostuma a dir, i és veritat, que l’independentisme català és un conflicte polític que l’estat ha judicialitzat tant com ha pogut. Sixena, de fet, és el cas contrari: un conflicte estrictament jurídic de pertinença d’unes obres d’art que les administracions anticatalanes (estat i Aragó, per entendre’ns) han polititzat fins a aprofitar l’aprovació de l’article 155 per “colar” el trasllat exprés de les 44 peces museístiques.

És una qüestió en la qual jo, personalment, no m’hi hagués oposat si les coses s’haguessin fet bé: si legalment les peces han de pertànyer a una altra administració o col·lectivitat no hi ha res a discutir quan tot està correctament documentat i fonamentat. De fet, tot el que fa referència a la propietat i a l’ús del patrimoni artístic pot ser extraordinàriament complex en aquest sentit, perquè pot ser de qui el troba, de l’amo el terreny on es troba, del seu autor, dels seus hereus, de qui el compra, de les diferents administracions competents… Com es veu, es tracta d’un assumpte tècnico-jurídic que la política no hauria de grapejar ni la societat fer-ne bandera de batalles inapropiades, cosa que no s’ha respectat.

Si les peces de Sixena han d’anar a parar a un altre lloc, que hi vagin, però hagués demanat una mica més de respecte pels procediments legals i sobretot evitar-nos l’espectacle policíac d’avui, un muntatge desproporcionat i ridícul (triobo que van sobrats de policia aquella gent) només per aconseguir la foto tan desitjada per un estat d’esperit encara colonial. Tot plegat m’ha recordat una mica la “gesta” de Perejil: una nimietat per tenir contenta una parròquia que enyora glòries imperials d’una altra època.

[Imatge: www.ara.cat, foto ACN]

‘Due margherite, prego’

Bones notícies: la pizza ja és “Patrimoni immaterial de la Humanitat” segons la UNESCO. Bé, cal precisar-ho: no les pizzes en si, que són ben materials, sinó l’art dels pizzaioli napolitans. Transcric l’explicació que en fa l’alt organisme cultural:

“L’art dels pizzaioli napolitans és una pràctica culinària consistent en preparar en quatre etapes la massa d’una pizza i enfornar-la amb foc de llenya donant-li voltes. Aquesta pràctica -que va néixer a Nàpols, on viuen i treballen actualment uns 3.000 pizzaioli– és un element del patrimoni cultural que ocupa un paper essencial en la celebració d’esdeveniments socials i fomenta els intercanvis entre diferents generacions. Les tècniques i els coneixements vinculats a aquesta art culinària es transmeten fonamentalment en els establiments (botteghe) dels mestres pizzaioli, on els joves aprenents n’observen el treball”.

La tècnica i el resultat no tenen res a veure, per tant, amb aquestes superfícies rígides decorades amb insospitats productes que ens venen, refrigerats o congelats, als supermercats de la cantonada. Per precisar-ho més, una pizza com Déu mana ha de ser preparada per un expert i servida al moment. Cosa no sempre fàcil. No sé si és una coincidència o no, però la possibilitat de poder fer-ho, ens serà des d’ara més fàcil: acaba d’obrir a Barcelona la pizzeria De Michele, primera sucursal fora d’Itàlia de l’Antica Pizzeria da Michele, fundada el 1870 a Nàpols.

[Imatge: viaempresa.cat]

 

Escolta, Europa

El poble català ho ha tornat a fer. El convenciment i la determinació d’arribar a bon port no tenen aturador, i ahir, a Brussel·les va fer sentir el seu clam multitudinari a favor de la llibertat del país i dels seus dirigents davant una comunitat europea encara sorpresa a aquestes alçades de la pel·lícula. “Escolta, Europa” és el resum de l’acte, adoptat avui com a titular per algun dels mitjans.

Dels nostres mitjans, no fa falta especificar-ho, perquè dels d’ells ja en podíem esperar grolleres reinterpretacions. Potser la que més mal fa, per malintencionada, és la del grup Prisa (qui t’ha vist i que et veu) parlant de l'”odi dels separatistes” mentre amagarà convenientment el noble gest dels bombers donant sang als hospitals belgues. Hem la sortida de to del diari madrileny com una més de les mostres de preocupació per no saber com ocultar el sentit de la mobilització de la nostra ciutadana, que tan mal fa amb les nostres maneres de dir i fer.

La demostració multitudinària al cor d’Europa ha estat també contestada, amb les habituals mostres de menyspreu i suficiència, per la vicepresidenta espanyola Sáez, perdonant la vida als catalans i recordant-los que poden manifestar-se gràcies a que és un dret democràtic i gràcies també a posseir un DNI espanyol. És l’eterna visió burocràtica d’un estat: reduir un dret democràtic a un document legal. Naturalment, no entra en el fons de la qüestió, que no és altre que el fet de que la immensa majoria dels manifestants de Brussel·les ho feien precisament per deixar de tenir el DNI, una targeteta plastificada que tenen la “sort” de posseir deu empresonats, cinc exiliats, mil ferits en càrregues policials, quatre inhabilitats, dotzenes d’encausats i milers i milers de ciutadans en el punt de mira per les seves idees polítiques expressades de forma escrupolosament pacífica i democràtica, com ara aquest bloc, per exemple.

La marxa brussel·lesa esdevé enmig d’una peculiar campanya electoral, inèdita per com es planteja i imprevisible en els seus resultats i conseqüències. També, qui ho diria, menys interessant del que tocaria. S’estan sentint algunes coses que fan venir basca, francament. Hi tornarem.

[Imatge: www.elpuntavui.cat; foto AFP]

Què hem de fer

Em pregunto què hem de fer (que sigui útil i eficaç, vull dir) davant la cataracta continuada de notícies que rebem cada dia, caracteritzades totes elles per una profunda catalanofòbia, més intensa i pertinaç encara del que ja havíem sospitat sempre. Indignitats amb els presos polítics, maldestres intervencions en nom del 155, manipulacions informatives de tot ordre, agressions impunes de qui mai no ha cregut en els principis democràtics, decisions judicials que ratllen el ridícul (és normal prohibir el color d’una font ornamental?)… I paro perquè la salut se’n pot ressentir; a la darrera revisió mèdica m’han trobat la tensió alta: hi tindrà alguna cosa a veure tot plegat?

La resposta a aquesta llarga pregunta retòrica (què hem de fer…) caldrà garbellar-la de la infinitat d’opinions de tota mena que la nostra gent aboca a mitjans informatius i xarxes socials, a vegades des del rigor i competència intel·lectuals, a vegades des de la bona fe i honestedats personals, a vegades des de la comprensible mala llet i irritació que ens provoquen a tots plegats les arbitrarietats de procedència ponentina. Cal seguir fent-ne cas (reaccionant-hi amb indignació o amb ironia, segons escaigui) o ignorar-les completament per seguir el nostre camí? El desconcert és important en aquest estrany període fins el 21 de desembre, en què es barregen (parlo del nostre camp) la sensació d’estar escapçats (Brussel·les, Estremera…), el tacticisme dels partits, el neguit quotidià de no saber a què estem exposats si movem un pèl, i finalment respondre la gran pregunta de com ens llevarem el matí del dia 22.

La situació creada pels estaments espanyols és tan bèstia que a mi em crea, i espero que a molta gent també, la necessitat no només de perseverar sinó també d’involucrar-se més, de fer “alguna cosa” útil i eficaç a favor de la nostra causa, sense saber ben bé què. D’aquí la pregunta inicial. Ahir en vaig fer una, d’acció, no sé si útil ni eficaç, però que a mi em va fer sentir bé: assistir a una concentració i marxa amb espelmes davant l’antiga presó de Tarragona, per exigir la llibertat dels deu presos polítics que, de forma ignominiosa, continuen tancats contra tota lògica democràtica i jurídica. Va ser un acte emotiu i reconfortant en un vespre gèlid. Com darrerament es diu, de forma ja tòpica, qui ens havia de dir fa ben poc temps que s’arribaria a aquesta situació? Així està el pati.

[Imatge: CDR Eixample Tarragona, organitzadora de l’acte]