Gaudint de la treva

Vaig seguir la declaració d’independència a casa. No dic còmodament perquè els nervis se’m menjaven (ai que continuen amb el filibusterisme, ai que a la Forcadell no li va l’ordinador, ai que el vot és secret i tindrem sorpreses) però sí a casa, fent el cafè. Quan la presidenta, a qui la pantalla ja li tornava a funcionar, va donar el resultat definitiu de la votació, vaig irrompre amb aplaudiments. Però no em vaig emocionar especialment: fastigueig de tantes jornades històriques o emocionants? sóc un insensible? m’he fet gran? no m’ho acabo de creure del tot? Vés a saber. El cas és que el que semblava més difícil s’havia aconseguit: una declaració formal d’independència de Catalunya aprovada per un parlament democràtic, després d’un llarg i costerut procés social, polític i jurídic. S’ha de dir així, amb totes les paraules, per posar-ho en valor davant de descreguts, escèptics, rondinaire i algun hiperventilat que deu continuar buscant-li tres peus al gat.

A les set, les entitats sobiranistes van convocar la població a celebrar-ho a la plaça de la Font de Tarragona. Vaig arribar-hi amb notable anticipació però, horror, no hi havia casi ningú. Després la plaça es va anar omplint de gent (sobretot jove) que es saludava i abraçava amb alegria. Ja tocava. Diversos elements folklòrics de la ciutat (castellers, la Mulassa i una colla de diables) van acabar d’animar un personal que ja venia animat de casa. No ens vam oblidar dels Jordis i vam entonar més d’una vegada “Els segadors”.

Va ser una vetllada de despreocupació, de relaxament i de treva entre les mil peripècies de set anys d’un procés que ahir acabava i les altres mil incerteses que han començat avui mateix, patint per la seguretat de les nostres autoritats, per on arribarà la primera garrotada seriosa o per quina ha de ser la nostra implicació individual i col·lectiva en termes d’eficàcia. El vespre d’ahir però, no era per pensar en tot això, tot i que la tertúlia entre amics en una terrassa de la mateixa plaça de la Font va girar, inevitablement, sobre l’actualitat política. Sort que ens agrada. L’acompanyament d’hamburgueses, patates braves i cerveses va ajudar a fer més gratificant encara el moment.

Avui comença una nova etapa que, en paraules del president Puigdemont (ex-president Puidemont segons una televisió espanyola) exigirà “paciència, perseverança i perspectiva”. Un nou discurs de les tres pes, ben diferent del d’Azaña, que clamava patèticament per “pau, pietat, perdó” en circumstàncies ben diferents a les actuals. Paciència: certament no és el moment d’atabalar-se ni de fer passes en fals.

[Imatge: diarimes.com; foto Santi Fortuny]