La gran Reforma

Avui fa cinc-cents anys exactes d’un fet transcendent per a la història religiosa, política, social i cultural d’Europa i de la humanitat. Un monjo agustí, Martí Luter, clavava a l’església de Wittenberg el que es coneix com “95 tesis” o, més aviat, noranta-cinc propostes de discussió, sorgides de la constatació de que el cristianisme de l’època, especialment la cúpula dirigent, s’havia apartat del missatge evangèlic fins a límits escandalosos. L’acció va acabar esdevenint revolucionària perquè va donar origen a un conjunt de confessions religioses esteses per tot el món i amb una gran diversitat de denominacions, que coneixem usualment com el protestantisme.

Val la pena recordar el fet, més enllà del seu vessant purament espiritual, perquè va representar tota una revolució en la manera de concebre l’exercici del poder, les relacions socials i econòmiques, la moral pública i privada, la transmissió del coneixement… Uns canvis que van tenir lloc paral·lelament a la descoberta de nous mons i al progrés tecnològic, amb la invenció de la impremta com a fet capital. La descoberta de Gutemberg facilità l’accés de la Bíblia a una gran massa de fidels. Juntament amb les versions traduïdes del text sagrat, la idea de que és el creient qui ha de guanyar-se la salvació per la fe i que és ell qui ha d’acostar-se a la interpretació de la Bíblia, sense intermediaris, constitueix la gran aportació luterana. Una aposta per l’individualisme i la llibertat, les bases que han fet pròsperes i avançades determinades societats, que coincideixen, quina casualitat, amb els països on arrelà el missatge protestant.

En el nostre país, l’existència del protestantisme no sempre ha estat prou coneguda. Josep Lluís Carod-Rovira hi ha contribuït decisivament a posar-hi remei amb un prolix estudi publicat no fa massa, on historia la implantació i el desenvolupament d’aquesta confessió convertida, encara que no ho sembli, en la segona dels Països Catalans. Potser la seva relativa discreció i la seva aposta per la reflexió personal i la vivència de la fe en petites comunitats és la seva clau de l’èxit, en contrast amb d’altres religions més conegudes per la seva no sempre encertada voluntat d’ocupar espais públics o de condicionar cultures i societats a qualsevol preu. I no em refereixo a cap en concret. I ara…

“Luter 500 anys, el luteranisme a casa nostre”, actes a Tarragona:

Dijous, 2 de novembre, 19 h, Seminari de Tarragona: Taula rodona “Luteranisme a Catalunya”, amb J.L.Carod-Rovira, Christine Bell (Parròquia Evangèlica Luterana) i Macià Riutort (professor URV).

Dilluns, 6 de novembre, 19 h, Campus Catalunya de la URV: Cine-club amb tertúlia. Pel·lícula Lutero, d’Eric Till.

[Imatge: liturgyandmusic.wordpres]

 

Els deixem fer el que hagin de fer?

El primer dia laborable després de la declaració d’independència i, simultàniament, de les primeres mesures impositives de l’article 155 de la Constitució espanyola s’ha caracteritzat per una evident decepció entre aquell sector de la societat catalana que crèiem que s’iniciava un nou període en la història del nostre país, l’inici d’una nova legalitat que, en disputa amb l’espanyola, s’aniria manifestant progressivament en tots els àmbits, des dels més estructurals fins els més simbòlics. Algunes pistes suggerien que per aquí anirien els trets (el conseller Rull entraria al seu Departament com “ministre de la República”), mentre que altres detalls desconcertaven tothom (la substitució del major Trapero o el manteniment de l'”estanquera” al Palau de la Generalitat).

El dilluns és a les acaballes i ja tenim una mica perfilat el panorama. El govern, retirat a la capital europea en situació de semi-exili i apostant, de moment, per la màxima discreció; el gruix del personal polític i el funcionariat acceptant, sense majors escarafalls, les substitucions i disposicions ordenades per la SSS i els seus sequaços; i l’obertura d’un debat, intens i extens com tenim per costum, sobre si hem d’acceptar l’envit de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre.

Tothom opina, tothom especula, tothom dona consells, tothom és creu en possessió d’informació reservada i tothom es creu en l’obligació de dictaminar què cal fer en els dos propers mesos. La meva opinió és que entre tots plegats, hauríem de deixar d’atabalar per permetre que, qui de veritat està nel segretto de la situació, analitzi i decideixi les passes a fer en cada moment. Potser ens pot donar la sensació d’una gran improvisació o desconcert, però confio que govern, partits i entitats sobiranistes sabran actuar amb la intel·ligència, cautela i astúcia que han demostrat fins ara. El paper dels simples ciutadans ha de ser, doncs, no destorbar, deixar fer, confiar i seguir les directrius que se’ns puguin donar.

A l’espera de que una novetat important així ho justifiqui, aquest bloc deixarà de parlar d’això que alguns, pejorativament, han anomenat “monotema”, per dedicar els apunts a altres qüestions que, almenys per a mi, també tenen un indubtable interès. Per exemple, demà 31 d’octubre, escau parlar de religió.

[Imatge: Brussel·les, l’altra capital de Catalunya; erasmusconservatoire.be]

 

Gaudint de la treva

Vaig seguir la declaració d’independència a casa. No dic còmodament perquè els nervis se’m menjaven (ai que continuen amb el filibusterisme, ai que a la Forcadell no li va l’ordinador, ai que el vot és secret i tindrem sorpreses) però sí a casa, fent el cafè. Quan la presidenta, a qui la pantalla ja li tornava a funcionar, va donar el resultat definitiu de la votació, vaig irrompre amb aplaudiments. Però no em vaig emocionar especialment: fastigueig de tantes jornades històriques o emocionants? sóc un insensible? m’he fet gran? no m’ho acabo de creure del tot? Vés a saber. El cas és que el que semblava més difícil s’havia aconseguit: una declaració formal d’independència de Catalunya aprovada per un parlament democràtic, després d’un llarg i costerut procés social, polític i jurídic. S’ha de dir així, amb totes les paraules, per posar-ho en valor davant de descreguts, escèptics, rondinaire i algun hiperventilat que deu continuar buscant-li tres peus al gat.

A les set, les entitats sobiranistes van convocar la població a celebrar-ho a la plaça de la Font de Tarragona. Vaig arribar-hi amb notable anticipació però, horror, no hi havia casi ningú. Després la plaça es va anar omplint de gent (sobretot jove) que es saludava i abraçava amb alegria. Ja tocava. Diversos elements folklòrics de la ciutat (castellers, la Mulassa i una colla de diables) van acabar d’animar un personal que ja venia animat de casa. No ens vam oblidar dels Jordis i vam entonar més d’una vegada “Els segadors”.

Va ser una vetllada de despreocupació, de relaxament i de treva entre les mil peripècies de set anys d’un procés que ahir acabava i les altres mil incerteses que han començat avui mateix, patint per la seguretat de les nostres autoritats, per on arribarà la primera garrotada seriosa o per quina ha de ser la nostra implicació individual i col·lectiva en termes d’eficàcia. El vespre d’ahir però, no era per pensar en tot això, tot i que la tertúlia entre amics en una terrassa de la mateixa plaça de la Font va girar, inevitablement, sobre l’actualitat política. Sort que ens agrada. L’acompanyament d’hamburgueses, patates braves i cerveses va ajudar a fer més gratificant encara el moment.

Avui comença una nova etapa que, en paraules del president Puigdemont (ex-president Puidemont segons una televisió espanyola) exigirà “paciència, perseverança i perspectiva”. Un nou discurs de les tres pes, ben diferent del d’Azaña, que clamava patèticament per “pau, pietat, perdó” en circumstàncies ben diferents a les actuals. Paciència: certament no és el moment d’atabalar-se ni de fer passes en fals.

[Imatge: diarimes.com; foto Santi Fortuny]

 

27 d’octubre de 2017

Apunt curt, apunt d’urgència, apunt d’emoció. Catalunya ja és independent. Amb tots els condicionants que vulgueu, però independent. Amb greus reptes en els propers dies. Millor dit, hores: aquest vespre, una molt eficaç (quan els ha convingut) administració espanyola ordenarà el cessament del Govern de la Generalitat. Serà el primer dels desafiaments a superar en l’etapa de llibertat nacional tot just estrenada.

Les emocions d’aquest blocaire s’acumulen. El record d’éssers estimats que dissortadament ja no hauran pogut veure aquest instant de felicitat. El sentiment de profund agraïment a totes les persones que, abans i ara, amb el seu esforç, amb la seva lluita, amb la seva dedicació i, a vegades, amb la seva vida, han contribuït a què arribés a aquest moment. La necessitat de retrobar-me amb amics i coneguts per compartir l’alegria, més enllà de la fredor d’un mòbil.

Avui és un dia històric. Avui sí. Tant ho és que la data dona títol a l’apunt. Un apunt il·lustrat amb la bandera de Catalunya, que a partir d’avui recobre tot el seu protagonisme i significació. Un apunt que ha deixat enrere la categoria “Independència, compte enrere” per inaugurar “Catalunya independent”. Canvi de categoria, canvi d’estat. La vida segueix igual però s’intueix un futur millor per a tots. Visca Catalunya lliure!

 

Escrivint un llibre

En vigílies de jornades transcendentals, l’estat major sobiranista ha tingut la molt bona pensada de convocar actes simultanis a moltes poblacions per informar, esvair dubtes i engrescar la societat. El de Tarragona s’ha celebrat al Col·legi d’Advocats, en un auditori replet, amb gent asseguda als passadissos, per escoltar el diputat Jordi Sendra. La seva informació no ha pogut ser més inequívoca (aquesta setmana es declara la independència), el seu prec no ha pogut ser més contundent (no fem cas de rumors sobre divisions o dubtes al si de Junts per l’Ídem) i el seu missatge no ha pogut ser més transparent (cal carregar les piles perquè els dies que vénen seran llargs i “difícils”). A Sendra l’acompanyava l’advocat Eusebi Campdepedrós, que ha estat molt didàctic explicant les diferents derivades jurídiques de tot el que està passant i passarà (art. 155, l’estat de setge, els tractats internacionals…).

Obert el col·loqui, han sortit multitud de preguntes i comentaris, des de la conveniència de que Puigdemont vagi al Senat (majoria de nos a la sala) fins al paper dels ajuntaments, des de saber quan marxaran els “piolíns” fins a l’actitud de la població reàcia a la nova situació, des de la sempre important qüestió dels diners fins a la titubejant política de la Unió Europea, institució que ha rebut desaprovacions del respetable.

Sortim de la llarga trobada (més d’una hora i mitja) a punt per la batalla que s’acosta. Convenim amb uns amics de que l’acte ha sigut més profitós del que ens temíem i de que les explicacions que hem rebut han estat molt definides, tot i les inconcrecions que genera un procés com el que estem desenvolupant entre tots: estem escrivint un llibre sobre la marxa, com bé ha dit Sendra, referint-se a una nova manera de crear un estat, diferent de totes les que hem vist els darrers segles.

Vénen dies realment apassionants que exigiran, per part de tots, implicació, intel·ligència, serenitat, mobilització, prudència, sacrificis… El mateix Sendra ens ha confessat, en petit comité, que li han recomanat anar al pròxim ple del Parlament amb una muda de recanvi. No saben ni quan ni com acabaran les sessions de dijous i divendres. Passi el que passi, les jornades que s’acosten seran històriques. Caldrà viure-les a fons.

[Imatge: un moment de l’acte; foto Roger Bages]

 

De divendres no passa

Ja tenim aquí la venjança final de l’estat, llargament preparada esperant el moment propici. La intervenció (i suspensió, de facto) de l’autonomia catalana suposa una mena de cop d’estat, o de declaració de guerra incruenta si voleu, en tota regla, de conseqüències imprevisibles. M’afegeixo als milions de veus que la condemnen i que es comprometen a la defensa de les nostres institucions (multiseculars, cosa que a vegades no es té en compte).

Falta, però, un requisit formal, la seva aprovació al Senat espanyol. Ja és mala pata, tant de blasmar per la inutilitat d’aquesta cambra legislativa, i per una vegada que té una funció encomanada específicament resultarà ser donar el vist-i-plau (un mer tràmit) a l’ocupació colonial de la Generalitat al més pur estil castellà, amb armes i bagatges. Simultàniament, el Parlament de Catalunya celebrarà el ple que donarà resposta a aquest atac frontal espanyol que suposa, entre més mesures, que perdi tota la seva raó de ser, esdevenint una assemblea deliberativa de lleis sectorials i mocions intranscendents.

Què passarà la setmana que ve? Preparem-nos per a un nou compte enrere fins divendres. Notícies, rumors, anades i vingudes, xup-xup de xarxes socials, converses amicals amarades d’incerteses o de seguretats, de temors o d’il·lusions… Crec que el Parlament hauria de tirar endavant la declaració d’independència, per raons d’oportunitat i d’actualitat internacional, a banda de que és un mandat legal. També perquè em sembla percebre, això ja és molt subjectiu, que una majoria de la societat és conscient de la nostra força i, de retruc, de la debilitat de l’estat, exemplificada amb l’atac final a les nostres institucions, una mica a la desesperada.

Parlamentaris, president, consellers, tots estem amb vosaltres per als dies difícils que vindran. No afluixeu! com deia avui un casteller de Valls, exemplificant el que és un crit generalitzat de la societat catalana. Però si afluixeu, si considereu que, comptat i debatut, és un risc massa gran per vosaltres, per nosaltres i per al país, entendré la decisió. Altres no que no ho entendran. La gent és molt valenta davant d’un ordinador o teclejant missatges al mòbil, però no té ni idea dels mil i un condicionants que tenen que sortejar els governants cada dia. Imaginem-nos el que ha de ser decidir sobre el futur polític d’un país, pràcticament en termes de caixa o faixa.

Si el procés d’independència acaba postergat per enèsima vegada i l’article 155 clava els seus penons en territori català, sempre ens quedarà el consol de veure la inviabilitat de dur a bon port les seves propostes, perquè don Mariano, i el seu govern, i el seu partit, i els partits que li donen suport (vergonya eterna, PSOE+sucursals!), no saben en quin jardí es fiquen. Els inventors de les guerrilles contra Napoleó bé que haurien de saber-ho. Però no, no ho saben. De fet no saben res de res.

 

President, potser que fem un pensament, no?

Primers presos de l’actual procés independentista. Dos tocais, presidents de dues entitats d’on sóc soci, engarjolats per motivacions estríctament polítiques, disfressades d’arguments jurídics que causen vergonya aliena i que es tornaran en contra de qui ho ha inspirat, més prompte que tard. La meva condemna absoluta i la meva solidaritat amb tots dos, amb el desig de que ben aviat tornin a casa nostra.

Acabo d’assistir a la multitudinària concentració amb espelmes a la plaça Imperial Tarraco. La capital tarragonina ha tornat a respondre com cal, i això ja comença a deixar de ser notícia després d’un ensopiment nacional d’anys i anys. Un públic completament transversal de tipus, edats, procedències territorials i nivells socials s’ha congregat davant del que tothom coneix encara com “govern civil” (un edifici que representa molt “govern” i molt poc “civil”) per espai d’una hora, amb civisme i serenor, per usar el mot que més fa servir Jordi Cuixart. La societat continua ben mobilitzada, activa i engrescada.

A l’arribar a casa, la tele informa de que quelcom s’està movent entre Junts pel Sí i la CUP en ordre a donar una passa més, potser l’impuls definitiu al procés. Jo crec que ja toca deixar les coses clares. El diàleg, després. Fem un pensament, president?

Despatxos o carrers

“Que les corbates i els despatxos no matin el carrer”. Un amic meu retuiteja aquest missatge d’una diputada cupaire, aranesa per més senyes. Li contesto, amb ànim de polemitzar, “que el carrer no mati els despatxos, les corbates… i les faldilles”. Lo de les faldilles és per tocar allò que no sona: els despatxos, per molt dolentots que siguin, també tenen dret a la igualtat de sexes. Però el que vull dir amb el meu missatge és que, estant d’acord amb què l’alta política no ha d’anul·lar la mobilització ciutadana, tampoc hem de pretendre que aquesta no tingui en compte les lògiques, mètodes i tempos d’aquella.

Despatxos i carrers. La interrelació i complementarietat d’aquests dos àmbits conflueixen, molt esquemàticament, en la disjuntiva a què s’enfronta Catalunya en els propers dies, començant per la molt decisiva jornada de demà dilluns (ja sabeu, resposta de Puigdemont a l’absurda pregunta de Madrid i possible detenció dels principals líders de la nostra societat civil).

La prudència, el pragmatisme, el voler fer bé les coses, el seny (el de veritat, no la caricatura que ens refrega l’unionisme) aconsellen una resposta ambigua del president per allargar un temps aquest període iniciat el dia 10, el de la “pre-post-independència”. L’aposta dels despatxos. Un temps indeterminat, dies, setmanes, potser un mes, en què fructifiqui alguna mena de mediació internacional que s’està coent entre bambalines, d’amagat de tothom. Quan després de la declaració d’independència, vista i no vista, les xarxes bullien de retrets a Puigdemont o com a mínim de decepció per la seva decisió, vaig defensar-lo amb l’argument de que ningú no té dret a donar lliçons o de pressionar-lo perquè faci o deixi de fer: els indepes de peu no sabem de la missa la meitat de tot el que s’està lligant a les altures, no en tenim prou informació (de fet, cap) i tampoc tenim dret a posar al president i a la resta del govern més dificultats de les que ja tenen.

De l’altra banda, l’entusiasme, la unitat, el convenciment de tenir la raó, les imatges de l’1-O encara calentes, aconsellen deixar-se d’històries i tirar pel dret. L’aposta del carrer. Aprofitar ara que el vent ens va a favor. Carpe diem. I és una opció molt ben acomboiada: l’ANC, l’Òmnium, la CUP, Demòcrates de Catalunya, molts dels més conspicus opinadors d’aquest país… M’hi afegeixo. Una declaració formal, pública, solemne i per escrit. Que se’n assabenti tothom i començar a tractar d’igual a igual l’estat espanyol.

Ha de ser fotut triar un d’aquests dos camins o intentar tirar pel del mig. Els dos són legítims i respectables. Els despatxos han de continuar treballant la millor solució, a base de trucades, contactes a tots nivells, reunions, canvis de parer, consultes… Els carrers han de continuar visibilitzant la força que ens ha dut fins on som i que serà la garantia de l’èxit esperat, si continua fent gala d’un tarannà serè, pacífic i fins i tot irònic, la nostra arma més letal.

Qualsevol decisió que prenguin els nostres líders de “despatx” o de “carrer” comptarà amb el meu suport, només els demano que no s’eternitzi el procés. I és possible que per aquí vagin els trets. Algú molt proper a mi i molt ben informat políticament em comentava fa una estona: “això va per molt llarg”. I ha afegit: “al final, tindrà raó el Deulofeu, que va pronosticar la independència de Catalunya el 2029”. No fotis, tu!

[Imatge: Alexandre Deulofeu; www.matematicadelahistoria.cat]

Declaració, sí o sí

Aquest serà el darrer apunt, així espero, que inclogui a la categoria “Independència, compte enrere”, creada un ja llunyà 16 de setembre de 2012, després de la multitudinària manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” i en vigílies de les eleccions al Parlament de Catalunya que donarien la victòria a Artur Mas. Han passat més de cinc anys, acostant-nos a l’objectiu final amb penes, alegries, tensions, ensurts i no poques esgarrinxades. Amb determinació, eficàcia, il·lusió, també amb sort i, no cal dir-ho, amb la incompetència de l’estat que tenim enfront, sembla que estem arribant a port.

Sembla. Per demà està previst el que hauria de ser el darrer acte del drama autonòmic. El president Puigdemont s’adreçarà al Parlament per intervenir en relació a l’actualitat política del Principat, un bonic eufemisme per evitar cops de porra en aquest cas institucional contra la nostra cambra legislativa. En aquesta “intervenció”, Puigdemont haurà d’aclarir si es produeix la Declaració d’Independència o no, i en cas afirmatiu, si neix tal qual o llastrada amb condicions, pròrrogues o ambigüitats. Al respecte, la setmana posterior al referèndum està essent especialment pròdiga en tota mena d’opinions al respecte. Hi afegiré la meva.

S’ha d’anar endavant a totes totes o bé la prudència aconsella paralitzar decisions irreversibles? Sóc completament partidari de que demà a la tarda el Parlament declari la Independència, sense més. Per diverses raons. La primera és legal, ja que tothom s’ha posat tan legalista els darrers mesos, aquí i allà. La llei del referèndum, la que crea la nova legalitat catalana, així ho especifica i per tant s’ha de dur a terme. Començaríem malament el rodatge de la desconnexió definitiva saltant-nos les nostres pròpies normes, no creieu? La segona raó s’ha exposat àmpliament: declarar la independència és un deute contret per la memorable, casi heroica, actitud de centenars de mils de ciutadans que el dia 1 d’octubre van defensar amb valentia i dignitat els col·legis electorals, el desenvolupament normal de la votació, posant feina, hores, paciència a les cues, resistència davant l’acció policial i, en el pitjor dels casos, la integritat física. El poble català va demostrar, per activa i per passiva, que volia ser protagonista del seu futur, i amb el normal desenvolupament del referèndum (en molts casos: no es destaca prou) i amb la seva actitud va legitimar-ne el resultat a ulls de tot el món. La tercera raó per la Declaració de demà (no cal la U d’unilateral) és que arribarà amb un estat que ja ha gastat pràcticament tots els cartutxos per fer por o intimidar. Amb la declaració ens intervindran? Ja estem intervinguts. Actuarà la policia? Ja ha actuat. Hi haurà querelles o detencions? Ja n’hi ha hagut. Hem sobreviscut a tot. Qualsevol nova escomesa del poder central només servirà, a partir de demà, per reforçar la important decisió que es prendrà al palau de la Ciutadella, la darrera i plenament coherent amb tot el procés seguit fins ara. La quarta i darrera raó té una base intuïtiva. Tinc la impressió que, contra el que pugui semblar, el procés de construcció del nou estat a iniciar demà passat està molt ben dissenyat, previst i emparaulat amb els actors internacionals que l’han de beneir d’una manera o altra. Vaja, que tot està “lligat i ben lligat”, amb perdó de l’expressió.

Demà serà un dia històric, o potser no. Des que vaig afirmar alegrement en aquest bloc que la jornada de l’1 d’octubre seria molt tranquil·la, he renunciat a fer pronòstics. No cal que el dia sigui històric. Arribem cansats a aquest final d’etapa i ens conformem amb poca cosa. Els que des de fa anys somniàvem amb aquest moment, almenys jo, renunciem a l’èpica d’una jornada inoblidable a canvi de la seguretat absoluta d’aconseguir allò pel qual tants i tants dels nostres compatriotes van lluitar i sofrir. No volem grans proclames sinó determinació en els nostres dirigents. Determinació en la darrera i més arriscada i transcendent de les decisions. Però prenguin la que prenguin, que sàpiguen que ens trobaran al seu costat. No els deixarem sols.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

 

Pereira per una estona (crònica de l’1-O)

La particularitat del procés sobiranista català (és un procés, jo no rebutjo aquesta paraula) és que com més força fa l’enemic, més resistència crea entre nosaltres, i com més intents per “convèncer-nos” fan, més conversos a l’independentisme hi ha, justament l’efecte contrari al buscat. Ahir, 1 d’octubre, jornada del referèndum d’autodeterminació, va ser el més dramàtic i culminant exemple d’aquesta teoria. Més enllà de la repressió policial, brutal, injustificada i dramàtica, la notícia verdaderament significativa era veure les llarguíssimes cues de ciutadans esperant pacientment per votar sabedors del que s’estava perpetrant simultàniament a molts altres col·legis electorals. Les imatges de persones de totes edats i condicions colpejades, maltractades o ferides s’han de complementar, doncs, amb les de les cues de votants. Anormalitat espanyola contra normalitat catalana, violència contra democràcia, dignitat del nostre poble en ambdues situacions.

La meva jornada també va tenir algun moment èpic. Aquesta és la crònica d’esdeveniments personals.

  • Em presento a tres quarts de sis del matí al col·legi que on em pertocava votar, l’Escola Oficial d’Idiomes (coneguda com l’antiga Chartreuse). Entre cent i dues-centes persones esperen, endormiscades, l’obertura de la vella fàbrica de licors. Ja és casualitat, però els dos primers coneguts que saludo són dos mossos d’esquadra (de paisà), vells coneguts i veïns del barri. Ells i el cos al qual pertanyen seran les properes 24 hores el digne contrapunt a la barbàrie de les forces de seguretat (sic) de l’estat espanyol. Més avall n’explico un exemple.
  • Encara no han obert portes (aquí no s’ha quedat ningú els dies anteriors) que ens demanen que uns quants es desplacin a un altre edifici electoral proper, la Casa Gasset, on convé que hi hagi més gent. Accedeixo a anar-hi, ja que és on treballo normalment i on, fet i fet, també podré votar segons després s’anuncia.
  • A Casa Gasset arriba el responsable de l’organització del referèndum, també vell conegut de militància política. Se m’acosta per saludar-me i per confiar-me, amb una certa reserva, com de pel·lícula d’espies, que ell és l’encarregat de tot i que té les urnes i el material al seu cotxe (abaixa la veu). Em satisfà que jo participi nel segretto d’un operatiu tan ben amagat fins ara.
  • El fet de que treballi a l’edifici fa que hagi de col·laborar en alguns facetes logístiques de muntatge de tot l’operatiu: dependències, llums, alarma (que ja estava desconnectada però que al llarg del dia donarà la llauna de quan en quan), connexions elèctriques, wi-fi, mobiliari…
  • Una de les coses que preocupa és que les meses de votació són visibles des d’una porta transparent que dona al carrer. Per evitar fotos de paparazzi indesitjats resolem tapar la cristallera amb papers de diari. Quin? El Diari de Tarragona de dissabte anirà de perles. Un altre problema molt menor: no hi ha manera de que la porta d’entrada es mantingui oberta; la solució més peremptòria que trobem és col·locar un diari doblegat a la frontissa. Quin? Exacte: el Diari de Tarragona de diumenge. Aquest rotatiu (ideològicament unionista i formalment deplorable) haurà contribuït a la causa de la llibertat catalana de la manera més insospitada possible.
  • Nou del matí, comença la votació i una llarga cua de ciutadans frisosos es disposen a exercir el seu dret. Com a la resta de Catalunya, hi ha problemes informàtics que ho dificulten molt. De moment, funciona l’ordinador d’una de les tres meses. Primers votants peculiars: un senyor d’edat provecta, en cadira de rodes, que gaudeix d’una merescuda preferència, i un noi que també demana saltar-se la cua perquè ha d’agafar un avió urgentment.
  • Ens arriben les primeres i preocupants notícies de greus incidents al poble on havia de votar el president i al barri tarragoní de Camp Clar. El meu pronòstic d’abans d’ahir queda, doncs, desmentit. Anava completament equivocat: la jornada no serà tranquil·la ni molt menys.
  • A mig matí em desplaço a l’altre col·legi, l’Escola d’Idiomes, amb el propòsit de votar allí. La cua és llarguíssima, donant la volta a la plaça dels Infants, i tot i així tinc l’humor de posar-m’hi al final. Com que no avança i arriben notícies de que el sistema informàtic està paralitzat, canvio de plans i torno al col·legi de Casa Gasset a fer una nova cua. M’hi afegeixo al final del carrer Apodaca. Entre aquest punt i el carrer Pau del Protectorat (uns cinquanta metres, per qui no conegui Tarragona) tardo dues hores. Estic a mig camí, s’acosta l’hora de dinar (des de que m’he aixecat només he pres una torrada i dos cafès) i una calor enganxosa, mosques incloses, s’ensenyoreix de l’ambient. Decideixo novament canviar de plans i anar-me’n a casa a dinar.
  • Son les 3 de la tarda, bona hora per entrar a l’Escola d’Idiomes perquè en aquell moment la cua és sorprenentment curta. No porto ni deu minuts i s’encenen les alarmes: algú anuncia la presència de policia. Com si estigués perfectament previst (potser sí) s’amaguen les urnes i tothom corre a refugiar-se a zones segures mentre es tanca l’enorme reixa del pati, que fa de porta d’entrada al recinte. Primeres mostres de nerviosisme: pares que volen protegir els fills si son petits i comminant-los a no fer heroïcitats si son més grandets, noies joves que sembla que vulguin posar-se a plorar. Veient al vespre les imatges de tants llocs, s’entén perfectament la reacció d’aquestes persones. Però tot plegat ha estat una falsa alarma.
  • Torno a la cua. Ara l’espera ens hem d’esperar a que es torni a muntar tot, amb l’agreujant de noves caigudes informàtiques. Ens demanen que posem els mòbils en “mode avió”. Això, segons sembla, ajuda a que la línia o la connexió (o el que sigui: soc de lletres) vagi més ràpida. Finalment, voto a un quart de cinc de la tarda.
  • Em desplaço de nou a Casa Gasset per viure-hi les darreres hores de jornada electoral. I quines hores! Arriben els mossos. De fet, durant tot el dia hi hagut una patrulla controlant el lloc, el trànsit, etc., com pertoca, però ara qui s’hi presenta no son els de la gorra sinó els de la boina, que es col·loquen en renglera davant la façana amb un punt desafiant sense arribar a amenaçador. Nosaltres fem una barrera protegint la porta, tancada a pany i forrellat. Tensos minuts i més minuts sense que ningú es mogui. Alguna veu recordant-los que ells son, de fet, dels nostres. Acaben marxant, entre forts aplaudiments. Delicada la posició dels mossos, que han d’obeir simultàniament instruccions de dos organismes diferents i han de compatibilitzar, a més, el deure professional amb els sentiments personals. Avui s’han guanyat una nova i imaginària medalla popular.
  • L’alegria dura poc. Una trucada anuncia l’arribada de l’altra policia, la que no s’està per romanços, segons ha quedat documentalment acreditat al llarg del dia. Amb gran celeritat, un espectacular desplegament de policies espanyols (un centenar) i vehicles (incomptables) es posiciona al davant de Casa Gasset i carrers laterals. Es reprodueix la mateixa escena que amb els mossos. Tornem a fer pinya davant la porta d’entrada. Som una cinquantena, com a molt. Algun insult, algun despropòsit, que acallem: les provocacions son innecessàries, quan no inconvenients. Es fa un incòmode silenci. Comença a guspirejar. Minuts que semblen hores.
  • No tinc por, però sí un cert respecte. La veritat és que mai no m’havia trobar en una situació de tant perill potencial, ni a l’època universitària (la dels grisos). Soc el primer per l’esquerre, per tant també puc ser el primer a rebre des d’una espenta fins un cop de porra (van armats fins les dents, com és sabut). Però no els interessa entrar per la preciosa porta principal de l’edifici vuitcentista, sinó l’accés per a minusvàlids que es troba a uns metres a la mateixa acera, una porta de cristall… Exacte! La porta que hem tapat aquest matí amb fulls del Diari de Tarragona. Armats de les eines corresponents, rebenten el vidre, penetren a l’interior i aconsegueixen endur-se una de les urnes. Gran heroïcitat.
  • Veient l’impressionant desplegament i el modest resultat obtingut, se m’ocorre comentar a una companya que tinc al costat, una dona ja d’una certa edat: “no em diguis que no és ridícul tot plegat”. No recordo la seva resposta exacta, però ve a ser alguna cosa com que hem d’estar contents de fer el que fem i que tot és molt emocionant, per recordar temps i temps.
  • Acomiadem els “homes de negre” (o blau molt fosc, no se sap ben bé) amb uns irònics aplaudiments i jo començo a entonar el “passi-ho bé…” que tan famós s’ha fet les darreres setmanes. Em sorprenc a mi mateix tant actiu i al peu del canó (sé de gent que ha fugit corrent quan venien els policies) i em ve al cap Afirma Pereira, la famosa novel·la de Tabucchi, que tracta d’un mediocre periodista que, proper a jubilar-se, presencia l’imparable ascens del feixisme portuguès, cosa que li fa conscienciar-se d’afegir-se a la lluita per evitar-ho i que li dona, en conseqüència, un sentit a la seva vida.
  • S’acaba l’1 d’octubre i encara tinc humor de fer una cosa que no havia fet en ma vida: unir-me a la impressionant cassolada que se sent a les deu de la nit (també al meu barri!). Sempre havia considerat aquesta acció de lo més cutre, però aquesta vegada, fins i tot jo perdo la vergonya. Armat amb una paella i una cullera, ja em veus a mi al balcó donant la tabarra. El que s’ha de fer per la llibertat de Catalunya!

[Imatge: www.grup62.cat]