Quan falten 12 hores

Falten dotze hores perquè obrin els col·legis electorals. Acaba la més peculiar de les campanyes electorals, que donarà pas a la també més peculiar jornada electoral de la nostra vida. El sol fet d’arribar-hi ja és un triomf. Sostinc que el referèndum d’autodeterminació ja l’hem guanyat intentant arribar a l’1 d’octubre, sortejant mil obstacles en forma de querelles i interlocutòries, batudes policials, detencions, tancament de webs, boicots de tota mena, fakes… saltant-se olímpicament els més elementals principis democràtics. Arribem a la cita de l’1-O amb moltes esgarrinxades, és cert, però hi arribem, i aquest és el nostre triomf. Poc que s’ho esperaven.

Demà ens esperen moments durs que, de nou, ens interpel·laran a tots els ciutadans. El sol fet d’anar a votar serà una petita heroïcitat per alguns i el mínim que hauríem de fet tots en homenatge i agraïment (infinits) a totes les persones que en algun moment de la nostra història van lluitar, van sofrir, van perdre-ho tot, fins i tot la vida, perquè poguéssim arribar a aquest moment; i també amb agraïment infinit als líders polítics i socials que s’han posat en la primera línia de foc: no els deixarem mai sols si van maldades a partir de dilluns.

Hi aniran, de maldades? Fem futurologia per un instant. Vull creure, a més de desitjar-ho, que la jornada de demà serà més tranquil·la del que tem una opinió pública condicionada per mil estímuls de tota mena. La participació serà, lamentablement, més baixa del que voldríem. Aquesta dada, i l’absència de plenes garanties, seran adduïdes cínicament pels nostres enemics per restar-li legitimitat. No en fem cas perquè la gran victòria, a part d’arribar aquí com ja ha quedat dit, és posar el plet català damunt les cancelleries internacionals. El plet català, i la inqualificable repressió de l’estat espanyol, que ja no sortiran del focus de l’actualitat informativa mundial i que exigiran decisions per part de tots. Donat que la victòria del sí a la independència, tot i els condicionants, serà clara, la setmana que ve caldrà que tothom prengui decisions. Dilluns el matí la patata calenta del futur polític de Catalunya estarà compartida por tots els centres de poder.

I els ànims? Comentava l’altre dia amb el meu grup de Whatsapp més indepe (per entendre’ns) que els meus sentiments basculaven entre l’eufòria i la depressió, entre la il·lusió i l’escepticisme, segons el moment del dia i el darrer scoop informatiu. Han entrat a tal conselleria? Cap avall. Hem omplert la plaça de la Font de Tarragona? Cap amunt. Nervis pel comte enrere, expectació davant d’una (una més) jornada històrica, un punt de temor pel que em pugui ocórrer a nivell personal, un record pels que ja no podran viure-ho perquè ja no són entre nosaltres (i penso en el 9-N) o perquè una maleïda fatalitat els ho impedirà fer (i penso en algú molt proper).

Falten dotze hores per l’obertura dels col·legis electorals. El darrer vídeo d’Òmnium convidant-nos a votar ho escenifica amb aquell punt d’èpica a què ens han acostumat, ells i l’ANC. Un grup de ciutadans, de totes les condicions, entren al col·legi i es dirigeixen cap a les paperetes (que estaran allí, responent a la cançó). A por ellas! Cap a les paperetes i, de pas, cap al futur, cap a la llibertat i cap al progrés de la nostra nació. Visca Catalunya lliure!

[Imatge: www.ara.cat]