Quan falten 12 hores

Falten dotze hores perquè obrin els col·legis electorals. Acaba la més peculiar de les campanyes electorals, que donarà pas a la també més peculiar jornada electoral de la nostra vida. El sol fet d’arribar-hi ja és un triomf. Sostinc que el referèndum d’autodeterminació ja l’hem guanyat intentant arribar a l’1 d’octubre, sortejant mil obstacles en forma de querelles i interlocutòries, batudes policials, detencions, tancament de webs, boicots de tota mena, fakes… saltant-se olímpicament els més elementals principis democràtics. Arribem a la cita de l’1-O amb moltes esgarrinxades, és cert, però hi arribem, i aquest és el nostre triomf. Poc que s’ho esperaven.

Demà ens esperen moments durs que, de nou, ens interpel·laran a tots els ciutadans. El sol fet d’anar a votar serà una petita heroïcitat per alguns i el mínim que hauríem de fet tots en homenatge i agraïment (infinits) a totes les persones que en algun moment de la nostra història van lluitar, van sofrir, van perdre-ho tot, fins i tot la vida, perquè poguéssim arribar a aquest moment; i també amb agraïment infinit als líders polítics i socials que s’han posat en la primera línia de foc: no els deixarem mai sols si van maldades a partir de dilluns.

Hi aniran, de maldades? Fem futurologia per un instant. Vull creure, a més de desitjar-ho, que la jornada de demà serà més tranquil·la del que tem una opinió pública condicionada per mil estímuls de tota mena. La participació serà, lamentablement, més baixa del que voldríem. Aquesta dada, i l’absència de plenes garanties, seran adduïdes cínicament pels nostres enemics per restar-li legitimitat. No en fem cas perquè la gran victòria, a part d’arribar aquí com ja ha quedat dit, és posar el plet català damunt les cancelleries internacionals. El plet català, i la inqualificable repressió de l’estat espanyol, que ja no sortiran del focus de l’actualitat informativa mundial i que exigiran decisions per part de tots. Donat que la victòria del sí a la independència, tot i els condicionants, serà clara, la setmana que ve caldrà que tothom prengui decisions. Dilluns el matí la patata calenta del futur polític de Catalunya estarà compartida por tots els centres de poder.

I els ànims? Comentava l’altre dia amb el meu grup de Whatsapp més indepe (per entendre’ns) que els meus sentiments basculaven entre l’eufòria i la depressió, entre la il·lusió i l’escepticisme, segons el moment del dia i el darrer scoop informatiu. Han entrat a tal conselleria? Cap avall. Hem omplert la plaça de la Font de Tarragona? Cap amunt. Nervis pel comte enrere, expectació davant d’una (una més) jornada històrica, un punt de temor pel que em pugui ocórrer a nivell personal, un record pels que ja no podran viure-ho perquè ja no són entre nosaltres (i penso en el 9-N) o perquè una maleïda fatalitat els ho impedirà fer (i penso en algú molt proper).

Falten dotze hores per l’obertura dels col·legis electorals. El darrer vídeo d’Òmnium convidant-nos a votar ho escenifica amb aquell punt d’èpica a què ens han acostumat, ells i l’ANC. Un grup de ciutadans, de totes les condicions, entren al col·legi i es dirigeixen cap a les paperetes (que estaran allí, responent a la cançó). A por ellas! Cap a les paperetes i, de pas, cap al futur, cap a la llibertat i cap al progrés de la nostra nació. Visca Catalunya lliure!

[Imatge: www.ara.cat]

Avui comença…

Quan es produí la primera de les consultes populars sobre la independència, la d’Arenys de Munt, recordo que el que més m’impressionà de tot el que vaig veure i sentir (per la tele, és clar) era la multitud cridant cadenciosament “aquí comença la nostra independència!”. Era en bona part veritat: més enllà de sentències nefastes o de manifestacions multitudinàries, s’iniciava un procés en aquell municipi maresmenc  amb la convicció, tant per a autòctons com per a forans, de que allò començava anar ‘en sèrio’ com deien les generacions anteriors a la nostra. Era el punt de partida local cap a la nostra llibertat, amb l’esperança que l’aconseguiríem a mig termini i amb no poques dificultats de tota índole.

Bé doncs, aquell “mig termini” (uns anys indeterminats des de la perspectiva d’Arenys) ha passat volant i les “no poques dificultats” a fe de Déu que han sorgit per totes bandes sense que la cosa tingui aturador, i ahir, precisament ahir, es va tornar a sentir aquest crit lleugerament diferent: “avui comença la nostra independència!”. Certament el 20 de setembre serà considerada no una data històrica però sí una inflexió decisiva en el final del procés, que justifica plenament aquest nou clam. Ara ja no és “aquí” (la limitació que suposa un únic municipi, sense més mèrits que ser el primer en donar la passa satisfactòriament però sense més resultats, de moment), sinó l'”avui”, una paraula que augura un futur amb un final molt més imminent. Si tot va bé, onze dies com a molt.

Jornada d’inflexió, efectivament, perquè és molt i molt gros tot el que va ocórrer ahir dimecres. Quan de bon matí el twitter (beneïda eina informàtica les poques ocasions en què és realment eficaç) llançava la notícia de que el Departament d’Economia rebia una ingrata visita policial, un calfred em va recórrer el cos com intuint que començava una jornada difícil però també significativa per al procés. De la resta (registres, detencions, concentracions, suports a tots nivells i de totes bandes, reacció de la premsa internacional, etc.) ja n’hem tingut complida informació des d’aquell instant matutí. Tot segueix en l’aire i qualsevol moviment pot significar un gir inesperat en els esdeveniments.

Les actuacions espanyoles són tan barroeres que estan aconseguint l’objectiu contrari al desitjat. Per exemple, que Xavier Trias es solidaritzi presencialment amb la CUP, que la comunitat de Vallbona de les Monges cedeixi un local per votar, que s’entoni Els segadors al Liceu o que una entitat tan en principi desideologitzada com el Primavera Sound mostri el seu suport als legítims i elementals drets dels catalans a decidir de forma pacífica i democràtica el seu futur. Els propers dies prometen ser també d’alta tensió, però si es fan les coses ben fetes (unitat, no caure en provocacions… bé, espero que tots ja ho tinguem clar) estarem en condicions l’1 d’octubre de saltar la darrera de les tanques d’aquesta ja fatigosa cursa d’obstacles. Comprometem-nos-hi, però fruïm-ne també.

[Imatge: Vilaweb]

Una bona ‘faena’

Que l’acte formal de començament de la campanya electoral fos l’antiga plaça de Toros de Tarragona no deixa de tenir el seu encant. No va ser a les cinc de la tarda sinó a les vuit, una hora tardana respecte a aquesta Europa on volem una Catalunya plenament integrada; el temps no ho va impedir, tot i que a l’acabament de l’acte un molest plugim sorprengués als mils d’assistents; i tampoc va ser con el superior permiso de la autoridad y bajo su presidencia ja que, com és sabut va ser expressament prohibit per la corresponent instància político-judicial.

Un acte il·legal, doncs, però només des de l’òptica espanyola, perquè si realment hagués estat un acte il·legal o prohibit jo no hi hagués assistit, cosa que sí que vaig fer com altres 7.000 persones i com pretenien fer 3.000 que van quedar a la intempèrie tarragonina. Si el que es volia és infondre por al catalanet de peu no sembla que ho aconseguissin: la distensió, l’entusiasme, l’alegria van impregnar les dues hores d’intervencions i d’actuacions musicals. El cartell (i se’m perdonarà acudir encara al símil taurí) era de luxe, amb els primers espases Puigdemont, Junqueras, Sánchez, Cuixart i molts més. Les consignes continuades a favor de poder votar i a la independència i en contra de l’alcalde local, que no està per aquesta labor, van ser constants.

El valor més remarcable d’aquest tret de sortida electoral va ser que va saber contrarestar eficaçment l’estratègia de la por desplegada per l’Espanya oficial i que avui divendres mateix ens està oferint nous i llastimosos exemples: visites a més impremtes i a mitjans de comunicació (inclosa la casa que acull aquest bloc), retencions de persones que enganxaven cartells, intervenció de les finances… és un no parar, pensat per infondre temor al ciutadà de peu perquè reconsideri (aquest verb que el filibusterisme va posar de moda l’altre dia) el fet d’acostar-se al seu col·legi electoral o que participi del referèndum en qualitat de membre de la mesa o de col·laborador de l’Administració. “No tinc por” va ser també molt corejat ahir al vespre al TAP de Tarragona i vull creure que els mils i mils de goles que ho corejaven entusiàsticament seran (serem) conseqüents a l’hora de la veritat. Es tracta de dignitat, es tracta de democràcia.

Col·lapse a la fiscalia

“I la fera embogirà…”. Com si d’una cita de l’Apocalipsi es tractés, més d’una vegada havíem llegit aquest vaticini per pronosticar la reacció de l’estat espanyol davant l’imparable procés sobiranista quan ja el considerés definitivament inevitable. Em pregunto si la fera ha embogit precisament ara, amb la darrera, enèsima i gruixuda resposta d’una de les seves instàncies jurídico-represores: la crida a capítol de 700 alcaldes, acusats de donar suport al referèndum del proper 1 d’octubre. Execrable crim el dels batlles nostrats, com es pot veure. Sense bromes: la mesura és tant esperpèntica i tant fora de lloc que ja només queda concloure que l’unionisme i l’estat que li dona amplíssima cobertura han perdut els papers irremissiblement.

Les xarxes socials, òbviament, van plenes de l’afer, com ara un que ha proposat que els alcaldes vagin amb temps a la fiscalia, no fos cas que haguessin d’esperar hores i hores… Si tots els batlles acudeixen a la cita, el col·lapse pot ser tant significatiu com divertit, però no tots tindran aquesta idea: ja sabem d’un, del sector del mambo, que ha contestat el requeriment a la manera cupaire. Aquí veig jo l’únic problema que ens planteja aquesta enèsima atzagaiada dels poders de l’estat, i és que cada edil, atesos el seu tarannà i la seva filiació partidista o ideològica particulars, reaccioni de forma diferent. No fora mala cosa una certa unitat d’acció: o que es presentin tots i a la mateixa hora (amb càmeres al davant, clar) o que passin ostensiblement de l’afer. Serà possible que es posin tots d’acord?

[Imatge: www.esquerra.cat]

A la sisena va la vençuda (crònica de l’11-S)

A la sisena va la vençuda? Queden dues setmanes per saber-ho. Aquesta és la crònica personal de la festa reivindicativa d’ahir, Onze de Setembre.

  • L’autobús ens trasllada de Tarragona a Barcelona a última hora del matí, fent la seva entrada per la Diagonal. A pesar de que els escenaris de la manifestació (Passeig de Gràcia i carrer d’Aragó) son prou llunyans, l’animació de gent és ben notable. Entre la gernació que, com si ja es tractés d’un ritual, avança pel carrer amb samarretes multicolors i estelades, sorprèn la presència de la Mulassa de Valls, una bèstia de notables dimensions.
  • A la gent de Tarragona ens ha tocat el tram de la plaça Letamendi. No serà massa sorprenent si dic que no tenia idea de qui era aquest senyor: fou un il·lustre metge, filòsof, polemista, músic i pintor del segle XIX. Un que va fer tots els papers de l’auca, una mica com els que ens hem concentrat cada Onze de Setembre, que també hem hagut de fer de tot, vies, punts, ve baixes… Aquest any toca fer una creu, signe que admet moltes lectures.
  • Com que falten encara dues hores, la nombrosa gent es distribueix per bancs, parterres o directament al terra per dinar. És la servitud que té convocar la manifestació al simbòlic minut 17:14, que obliga la nombrosíssima presència de forans a fer un mos en aquestes condicions. Si l’any que ve cal tornar a fer-la (esperem que ja no), proposo unes hores més tardanes.
  • Em menjo apressadament dos mini-entrepans que duc de casa, però em falta el cafè. Entrem a un atapeït local de nom admirablement multicultural (L’Olla de Si Chuan). Per fer el cafè però també per anar al lavabo: el de dones presenta una cua interminable, mentre que al d’homes en surt algú que comenta satisfet: “no hi ha com ser home”. Ui el que ha dit.
  • Ens situem a la zona d’ombra de la plaça Letamendi, justament rere l’Agència Tributària espanyola. Tot un estímul, si no en teníem prou, per cridar i reivindicar el de sempre. Comença la fase d’aglomeració i cops de colze (allò dels 4 manifestants per metre quadrat que permet aquells càlculs tan pintorescos el dia següent). És el moment oportú perquè intenti travessar la gernació humana un carret de venda ambulant carregat de begudes, llaminadures i bosses de patates fregides que, efectivament, passa.
  • El temps és magnífic, sol amb alguns núvols, temperatura suportable, brisa agradable. El vano de cartró que anava amb el kit no arriba a sortir de la pràctica motxilla. L’espera fins al moment culminant no es fa llarga. Corprèn el minut de silenci per les víctimes dels atemptats, respectat escrupolosament pels assistents i seguit d’un esclatant aplaudiment. No totes les societats estan capacitades per fer-ho.
  • Com ha quedat dit, es veuen tot tipus de samarretes, tal i com demanaven els organitzadors. Jo he extret del meu particular fons d’armari sobiranista la blanca del 2015 (la Via Lliure). El capítol vexil·lològic també és multicolor, banderes amigues d’Euskadi, Galícia i Còrsega. Sorprèn un mix estelada+bandera de Tarragona i una estelada verda, que no havia vist mai. Per reflexionar també la presència d’una bandera del Canadà (aquell estat que sí va permetre un referèndum al Quebec) i una altra d’Espanya, republicana, (que se suposa, i és molt suposar, que faria el mateix amb nosaltres).
  • Ens passa per sobre la immensa pancarta que dona sentit a la coreografia, diguem-ho així, d’enguany. Seguint les instruccions rebudes, els assistents ens afanyem en col·locar-nos la samarreta groc fluorescent, traient-nos o no la que duem posada. El fet em recorda els Jocs Olímpics i aquella gegantesca bandera per damunt dels atletes i que serví, catxondo dixit, per amagar l’orgia més gran de la història. Avui no, que està ple de canalla i de tietes de l’ANC.
  • Una mica abruptament, l’acte s’acaba i la gent comença a dispersar-se. Baixem pel carrer Enric Granados i ens asseiem just davant del Seminari a descansar a l’ombra. La via és peatonal i sembla una mena de rambla per on desfila tothom: barcelonins, manifestants i turistes. Gent de totes les edats, procedències, físics i abillaments; fins i tot observo una pubilla (vestida de pubilla, vull dir) que corre com una exhalació carrer avall i que dona la nota surrealista a la jornada.
  • Mentre estem asseguts, prenc notes d’idees per aquest bloc, moment que aprofita ma cunyada per queixar-se amargament de que no la cito mai. Doncs avui ho faig amb molt de gust. Gran persona, ma cunyada. I gran cuinera, també. De la Conca de Barberà. A l’anada m’ha ensenyat fotos del seu darrer viatge a Perpinyà i Carcassona, ciutat aquesta darrera d’innegable interès i atractiu. La posarem a la llista de viatges pendents.
  • I parlant de viatges, l’autocar (nou i amb aire condicionat) ens retorna a Tarragona, la ciutat que passarà a la història per tenir un alcalde més preocupat per donar nom a un Seat que per facilitar als seus conciutadans l’exercici del més elemental dels drets democràtics: votar. Però bé, és el que hi ha. Ja trobarem la solució. A grans mals, grans remeis.

Que no falti l’alegria

El Camp de Tarragona comença a tenir un insospitat protagonisme en la fase final del procés sobiranista, branca repressió policial. A la batuda en una impremta de Constantí (per ser exactes, una empresa d’arts gràfiques del polígon) cercant perilloses paperetes de votació s’hi ha afegit avui una altra actuació a la seu del periòdic El Vallenc, a Valls, és clar. Exactament què pretenen trobar en aquests llocs que no pugui estar en molts d’altres? En base a què s’han fixat en aquests llocs? Misteris de la il·lògica repressió centralista. O no tan il·lògica: és la lògica de la por. Vist que res fa efecte en la determinació d’un parlament, un govern i una societat per decidir sobre el seu futur, juguen la darrera carta que els queda, la por, i com que les amenaces i querelles als peixos grossos no sembla que facin defallir ningú, ara disparen contra l’entorn. Aquests dies han estat dues empreses sospitoses d’estar relacionades, vés a saber com, en l’organització del referèndum. Volien la foto per acoquinar el catalanet de peu (cotxes policials, agents desafiants davant la façana…) però el que han aconseguit és més aviat el contrari: el vídeo de la gent cantant el “passi-ho-bé…” mentre els picoletos abandonaven la seu d’El Vallenc, ple de distensió i bon humor, serà potser una de les imatges que passarà a la petita història d’aquest setembre transcendental. I que indica el camí a seguir: ambient pacífic, festiu, constructiu i il·lusionador. Si les coses no es torcen per aquest cantó, el futur és nostre.

[Imatge: ccma.cat]

Fa un milió d’anys

Massa notícies, girs de guió i turbulències vàries i massa poc temps per comprimir-les i abocar-les en un apunt. Ja fa un milió d’anys del darrer, concretament tres dies, en què deia que s’acostaven transcendentals moments que ens exigirien ser alhora protagonistes i espectadors, i l’actualitat no està defraudant gens ni mica.

Vaig tenir el bon humor de seguir les sessions parlamentàries mentre la son i les obligacions laborals no m’ho van impedir. S’ha dit moltes vegades que l’unionisme espanyol ha judicialitzat el que és un problema polític, i és cert, però el que vam veure i escoltar a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella suposa una nova degradació: ara ja no s’intenta judicialitzar l’anomenat desafío catalán amb advertiments, recursos, querelles i agents judicials amunt i avall… Ara el que es fa és burocratitzar-lo: a això i no altra cosa es van dedicar ahir i abans d’ahir els inefables Fernández, Carrizosa i companyia, torpedinant el debat buscant-li els tiquis-miquis a cada decisió o votació que s’intentava emprendre. Al final ja no sabies si riure o plorar, quan s’aixecaven per demanar una “qüestió d’ordre” aconseguint, paradoxalment, desordenar conscientment els debats.

Debats que ens van oferir, d’altra banda, impressions ben agradables: el tremp i paciència de Carme Forcadell, les intervencions de Marta Rovira i Fachin o el comportament global de la CUP, que per fi està a l’altura de les circumstàncies. Esment a part mereix l’ovació que va rebre Coscubiela per part de la bancada unionista; el que he dit: impressions ben agradables.

Però bé, ja tenim aprovades les dues lleis que el procés sobiranista necessitava per donar seguretat jurídica al proper referèndum i a les seves conseqüències en cas de victòria del sí. Catalunya, mitjançant la majoria del seu parlament sobirà, ha decidit crear una nova legalitat per desprendre’s dels obstacles que impedien consultar la ciutadania i ho fet amb tots els ets i uts. Tota una garantia per als qui, d’una manera o altra, s’hi impliquin i que ja han començat a rebre advertiments i amenaces de Madrid: consellers, alts càrrecs, alcaldes… fins i tot Trapero, el nostre heroi. Però no només persones, també entitats i empreses: que els ho diguin, si no, a la ja famosa impremta de Constantí, gaudint durant dos dies de la visita de la benemérita, que a falta d’imams o bombones per vigilar es posa a buscar ¡papers impresos!

Fiscals recitant de manera monocorde les seves resolucions repressives, policia intentant requisar papers com en temps de la dictadura… Coses que també semblen de fa un milió d’anys, de quan els dinosaures dominaven la terra, com els de l’exposició que aquests dies, en feliç coincidència amb la rabiosa actualitat, s’ha instal·lat a Tarragona. La mateixa Tarragona que té un ajuntament que no voldrà col·laborar amb el referèndum d’autodeterminació, i la mateixa Tarragona que, en justa contrapartida, tindrà l’honor de donar el tret de sortida nacional a la campanya electoral. Que tot surti bé, que guanyi el sí i que el milió d’anys sigui de futur i no de passat.

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com.es]

Espectadors i protagonistes

A la imatge es veu una via ferroviària que es desdobla, permetent prendre camins diferents. La veu en off ens recorda que tenim la capacitat de decidir i ens suggereix no renunciar-hi. Res més, però les darrerament atabalades altes instàncies político-judicials espanyoles han cregut veure-hi, també en aquest innocent vídeo, un anunci del referèndum de l’1 d’octubre, encara no convocat. Són capaços de posar-se a investigar si hi ha alguna conducta sospitosa en el simple fet de decidir coses, que és allò que fa tothom, tota la vida: decidir estudis, aficions, persones, idees… col·lectivitats. Estan paranoics. Ja no saben on han de disparar.

Demà comença la batalla final, ja que parlem de trets. Els darrers vint-i-cinc dies del procés sobiranista, el moment més intens i més delicat. L’aprovació de dues lleis capitals per possibilitat un referèndum amb totes les garanties que alguns continuen regatejant. Que vagin a votar: què millor garantia que una participació massiva? Un Onze de Setembre que, encara, haurà d’assumir el repte de ser històric i de no desmerèixer les anteriors convocatòries. Una redoblada pressió dels enemics de que una societat s’expressi lliurament on tot valdrà, amenaces, recursos, fake news… Una campanya electoral que la volem didàctica, tranquil·la, constructiva. I un referèndum (no una “mobilització” o un “arròs amb coses”) cívic, participatiu, ordenat, alegre, històric, decisiu.

Decisiu: hem tornat a les decisions, aquelles que per a la fiscalia (o el què sigui) fan tuf de sospitosos atemptats a la sacrosanta unidad de España, construïda i mantinguda ja sabem com. En vint-i-cinc dies passaran moltes coses, que faran que siguem alhora espectadors i protagonistes de la història de Catalunya. Quin neguit, quina responsabilitat, quina il·lusió!

[Imatge: fetatarragona.cat]