Ens ho creiem, sí o no?

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, contesta avui un article d’ahir de Pere Cardús que, sota l’expressiu títol “Ni caixa de resistència ni hòsties”, es mostra contrari a aquesta iniciativa de l’entitat de Sánchez per preveure les multes a que s’enfronten els principals responsables del 9-N. Em posiciono netament a favor de Cardús en aquesta polèmica (“Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar les multes?”, “Però que no havíem quedat que érem sobirans?”), i no entenc massa bé alguna de les afirmacions de Sánchez, quan ve a dir que el que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges (o sigui, les multes) és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà.

Aquí hi ha un problema de confiança, de creure-s’ho o no: si l’1 d’octubre hi ha referèndum i si aquest serà favorable a la llibertat de Catalunya, com sembla que així ha de ser, a què ve aquesta moguda de la caixa de solidaritat? Les famoses multes (o més ben dit, les responsabilitats civils pel 9-N) s’haurien de substanciar molt després de l’1-O, moment en què, m’imagino, Catalunya estarà lliure de cadenes i vassallatges (ara sí) i totes aquestes causes prèviament patides pel sobiranisme quedaran sobresegudes. O és que el senyor Sánchez no confia plenament en els resultats de l’1-O?

D’acord amb què hem d’assumir que cap càstig ens aturarà, perquè això és el que debilita la posició de l’estat, i d’acord també en què caldrà assumir, quin remei, la pluja de plantofades (de tot ordre, judicials, policials, d’intervenció financera) que fa temps que ens estan caient (i aquest estiu, en forma de diluvi), però preparar una caixa de solidaritat per fer front a uns hipotètics pagaments o multes suposa acceptar els fets com a consumats i posar la bena abans que la ferida.

Això de la caixa de solidaritat ho trobo una mica déja vu, com d’una altra època. Era perfecte davant de lluites polítiques o socials en unes altres circumstàncies, però avui les tornes han canviat. Perquè ningú m’acusi d’insolidari, afegiré que jo també contribuiré, si les coses anessin de mal borràs, a ajudar els encausats pel 9-N. Naturalment. Ja he llegit a les xarxes més d’un que diu que es negarà a ajudar a Mas i companyia, però per motius diferents als exposats per Cardús, i que no són altres que el fet de tractar-se de polítics de l’antiga Convergència i de les seves retallades. Fins aquí arriba la mesquinesa d’alguns.

[Imatge: Vilaweb]

 

Amics per sempre?

Avui fa vint-i-cinc anys de l’obertura dels Jocs Olímpics a Barcelona. Com ja està passant de fa temps amb la transició política, ara toca revisar críticament aquell esdeveniment esportiu i posar-lo a caure d’un burro. És fantàstic: el que fins fa quatre dies concitava una aprovació majoritària, de cop i volta li surten mil pèls als ous: especulació urbanística, espanyolització… res que no se sabés, però que ningú no es preocupava de posar-ho en valor en el mercat de la disputa pública. Potser perquè, com en el cas de la transició espanyola, la realitat dels Jocs de Barcelona no va ser ni exemplar ni modèlica però va ser l’única possible, ateses les complexes circumstàncies que els rodejaren. De manera que trobo una mica sobrers aquests blasmes generalitzats contra Barcelona’92.

Amb una excepció: la razzia contra independentistes (la “garzonada”). En el moment de produir-se, la meva reacció va bascular entre un desig no especialment vehement de que els deixessin anar de seguida (en aquella època jo militava a ERC) i l’íntima convicció de que “alguna cosa hauran fet”. Vint-i-cinc anys després, i a la vista de les informacions que han anat apareixent sobre aquell cas, m’avergonyeixo sincerament d’aquella actitud meva: jo, i una majoria de la societat no érem prou conscients d’aquella flagrant violació de drets humans,  una mostra tenebrosa del que, amb els anys, s’està convertint en una practica cada vegada més habitual.

Per la resta, els Jocs van tenir els seus aspectes bons i dolents, i això ja va a percepcions, opinions i gustos de cadascú. No em va agradar el Cobi i tota aquella estètica infantiloide de Mariscal, i sí que em va agradar Freddy Mercury i Caballé cantant a la meva estimada ciutat de naixença. No em van agradar els Manolos o les sevillanes i sí les tenores de l’orquestra daliniana. També cal valorar el paper dels voluntaris, la molt bona organització i l’absència de grans corruptel·les (fins ara, i creuem els dits).

No he parlat d’esports en concret perquè no és una cosa que segueixi massa, i menys si els seus protagonistes ho són sota una bandera concreta si us plau per força, de manera que no sóc capaç ni tan sols de recordar noms o equips concrets i associar-los a una gesta o una anècdota. En tot cas no vaig assistir a cap de les competicions que es van celebrar. Sí que em vaig desplaçar un vespre a Barcelona per viure en directe aquest vaporós concepte anomenat “esperit olímpic”, i sí, es vivia un ambient joiós i distès en la gent que anava i venia pels exteriors de l’estadi olímpic, sota la torxa olímpica. Ara ens expliquen, com a gran cosa, que allò de L’arquer i la fletxa encesa ja estava preparat perquè no fracassés: jo sempre en vaig estar convençut, però era una altra de les coses que se’ns va amagar o tergiversar i que justifiquen, d’alguna manera, la relectura que estem vivint aquests dies de l’aventura olímpica.

(Imatge: www.enciclopedia.cat)

 

De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

Un record de Molins

Mes i mig després del traspàs de Francesc Sanuy, ens arriba la notícia de la mort de Joaquim Molins, que el succeí com a conseller de Comerç i Turisme, i, doncs, com el meu superior laboral. A diferencia de Sanuy, vaig tenir l’oportunitat de saludar Molins quan visità els Serveis Territorials de Tarragona del Departament que encapçalà entre 1986 i 1988. Era un home extrovertit, charmant, molt expressiu de cara. Saludà un a un tots els treballadors de la casa, fins que arribà el torn d’una companya de feina, una funcionària ja gran, propera a jubilar-se, i que havia ingressat molt jove a l’administració. Molins se li va dirigí amb una d’aquestes preguntes genèriques que es fan quan no se sap massa bé què preguntar als desconeguts: “i vostè quants anys fa que treballa a l’administració?”. La companya li va respondre una xifra d’anys considerable (no voldria equivocar-me, peró probablement més de 40). Al sentir-ho, Molins es posà a riure de forma estentòria, fins a encomanar el seu bon humor a tots els presents, inclosa la companya, a qui la reacció del conseller podia haver mes aviat disgustat. Però fou tot el contrari: aquest era el mèrit, un dels mèrits, del conseller Molins, el seu envejable do de gents que ben probablement feia més planera la vida o la feina als qui l’envoltaven en el dia a dia, i que avui, malauradament, hem perdut.

(Imatge: arxiu la Marxa, www.naciodigital.cat)

‘Nasíos p’a matar’ (i per entretenir turistes)

Ha comparegut avui a la vergonya pública el responsable últim de l’espectacle militar per a turistes d’un càmping de la Costa Brava, per presentar la seva dimissió del càrrec que ocupa, cosa d’agrair. El currículum polític d’aquest element inclou des de fotos en amigable camaraderia amb Albiol & cia. fins a una regidoria al seu municipi dins les llistes de la ja difunta Convergència i Unió. Ara era del PDCAT, partit que, pel que s’està veient, no acaba de trobar el diapasó en el seu procés de transformació entre el passat i el futur, de canviar de pell com fan alguns amfibis, tal i com ens explicaven a l’escola.

Ja és preocupant que el propietari d’un càmping organitzi aquest sarau pseudo-bèl·lic per a esbarjo dels turistes estadants. També em preocupa, però menys, l’avorriment d’aquests turistes que necessiten passar l’estona veient com uns quants homes, vestits de caqui, representen un exercici militar de factura aquàtico-terrestre. El que realment preocupa és que una unitat de l’exèrcit (que era de veritat, autèntica, no com aquells figurants que recreen la batalla de l’Ebre a la serra de Pàndols) es presti a aquest tipus de xous. Qui ho va autoritzar? Ho van fer gratis o cobrant? Què hagués passat si algú hagués pres mal?

No fa falta dir que la unitat era de l’exèrcit espanyol. Tal circumstància ja va ser convenient amplificada en un primer moment per presentar la notícia com un intent, i en van uns quants, d’acoquinar la població civil catalana: maniobres als pobles sense comunicar-ho a l’alcalde, marxes per Collserola fent companyia a runners i porcs senglars, sorollosos avions i helicòpters en hores intempestives… El que va passar al càmping gironí sembla que no hi tenia res a veure, però més d’un va caure de quatre grapes en la sospita, i això diu molt de l’estat de tensió no desitjada que viu la nostra societat els darrers mesos. Amb una mica de sort i ganes, després de l’1 d’octubre posarem fi a aquest estat (de tensió) amb la creació d’un altre estat (de veritat).

[Imatge: www.diaridegirona.cat]

Déu els cria

I ells s’ajunten. Deia Joan Fuster (o era Josep Pla?) que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i l’actualitat ens en dona una nova mostra, reunint en un mateix escenari a les tres arracades que van precedir Rajoy en la cúspide del poder polític espanyol: el del Gas, el de les Açores i l'”apoyaré”. Units en un mateix escenari però també en un mateix ànim contra Catalunya i la seva aposta per la llibertat per vies estrictament democràtiques i pacífiques. No se m’ocorre millor imatge del canguel·lo que presumiblement està envaint les altes esferes mesetàries que aquesta reunió (en bona harmonia, pel que s’ha vist per la tele) entre tres personatges que, segons sempre s’ha dit, no es poden veure ni en pintura. Però, és clar, el motiu de tanta bona predisposició bé s’ho val: la sacrosanta unitat d’Espanya, a favor de la qual tot és possible. La predisposició que no han tingut per solucionar tants i tants problemes de la societat, i que està en l’origen, entre més motius, de que els catalans volguem marxar pitant.