Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Foc ben poc joliu

Tornen a acumular-se les males notícies a la nostra soferta Europa. Intercalats entre diversos atemptats presumptament de filiació político-religiosa, dos dramàtics accidents han costat la vida a més d’un centenar de persones, i tots dos han tingut per protagonista el foc: l’edifici de Londres i les muntanyes de l’interior de Portugal. Els fets no han tardat en desfermar les protestes i la cerca de responsables i culpables. Com és la gent! No parlo de la desesperació dels afectats en les primeres hores, sinó d’aquesta pràctica tan habitual de picar ben amunt quan passen coses d’aquestes. Li ha tocat a Theresa May: potser sí que és reprovable la poca celeritat en fer costat a les víctimes, però també caldria tenir en consideració que les darreres setmanes no estan essent gaire plàcides per ella. No l’estic defensant, off course, però que l’edifici estigués recobert d’un material concret no sembla que ho hagi d’assumir ella personalment. Ja ho decidiran les investigacions que toquin. A Portugal, igual, i perdó per la rima. Aquí, com que el primer culpable va ser la mare naturalesa, en forma de “tempesta seca” com s’han encarregat d’explicar molt bé els meteoròlegs de TV3, els dards contra el govern de torn ho han estat per no tenir ben organitzats els operatius d’emergències, que no van poder evitar unes carreteres convertides en esgarrifoses trampes mortals. Un govern, per cert, d’esquerres, tot el contrari del de la senyora May: en aquest deplorable joc de llançar-se en cara les culpes, tothom rep.

Canviant de terç, aquestes notícies sobre focs devastadors ens arriben en el pitjor moment, quan tothom es prepara per rendir-li l’anual homenatge. Mana el calendari i s’apropen revetlles, fogueres i focs artificials, amb el seu doble missatge d’experiència tradicional (a preservar) i de pràctica perillosa (a prevenir). Que el foc té tirada en la nostra societat és un fet indiscutible. Ara, a Tarragona s’està intentant recuperar les falles, que als anys trenta van tenir un cert predicament. És d’esperar que si finalment reneix aquest fenomen (dir-ne tradició és exagerat), tota precaució sigui poca i que el foc joliu, com diu aquella cançó tan cumbaià, cremi, cremi amb gran delit. I ens alegri la nit, clar.

[Imatge: falla a Tarragona, 1933; foto Chinchilla, delcamp.cat]

Queda inaugurat l’estiu

No m’agradaria mentir (la memòria comença a fallar-me més enllà del desitjable), però juraria que mai no havia presenciat una processó del Corpus. Avui he tingut aquesta oportunitat, perquè avui és Corpus Christi, una festivitat que un conjunt de factors socials s’ha encarregat d’anar arraconant i fer invisible.

Bé doncs, avui ens hem plantat al carrer Major de Tarragona per veure passar, aquesta barreja de desfilada popular i cerimoniosa marxa, el que de tota la vida jo n’havia dit professó i que, efectivament, amb aquest nom figura al programa. Precedits per una part del seguici popular (Magí de les Timbales i gegants), han desfilats els nens i nenes que han fet la primera comunió (encara amb algun marineret), abanderats de diverses congregacions, la custòdia gegant amb el Protagonista del dia, capellans, l’arquebisbe, alcalde i regidors, i alguna representació militar, amb medalles i tricornis. Potser és el darrer Corpus al qual assistiran a casa nostra, he, he.

D’allí hem fet cap al claustre de la catedral, a veure l’Ou com balla, un per mi fascinant espectacle des que el veia a la catedral de Barcelona quan era un nen. Fascinant i hipnòtic, un ou que contra tota lògica física es manté surant dalt d’un raig d’aigua. Quan era petit constituïa un d’aquells misteris d’impossible desentrellat, a afegir als dogmes religiosos o a fenòmens més profans, com els reis d’Orient o el ratolí de quan et queia una dent. Un cartell al claustre es preocupa ara de donar-ne l’explicació científica: se’n diu “efecte Coanda” i no té res de misteriós. Del claustre hem entrat a l’interior de la catedral, just quan la professó tornava a entrar per la porta principal, que només s’obre en les grans ocasions i avui ho era. L’ambient, intens, emocionant, una mica intemporal: ple de gent, olor a encens, l’organista atacant una peça…

L’última escala de la nostra excursió pel Corpus tarragoní ha estat el tradicional repartiment de coques de cireres, a l’entrada de l’Ajuntament, on els regidors del nostre excel·lentíssim obsequien al poble amb una coca de l’acreditada casa Pijoan, que m’he menjat de forma immediata (excepte els pinyols de les cireres). Això i l’orxata que m’he pres una estona abans hauran estat el meu refrigeri vespertí d’avui. Queda inaugurat l’estiu.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Parla, poble, parla

A l’hora de parlar de l’anomenada transició espanyola (de Carrero a Felipe, per entendre’ns), és lloc comú que l’actual opinió pública la posi a caure d’un burro, com es diu habitualment. El que fins fa poc, amb una exageració ratllant el ridícul, es considerava un procés exemplar, pacífic, exportable als cinc continents com a model de com es fan les coses per passar d’un règim dictatorial a un altre de democràtic, ha passat a ser titllat de forma simplista com un mercadeig, un tapar-se les vergonyes i un dipositar a la paperera de la història (aquí també) el que no volia ser recordat i molt menys jutjat. Eh que no ens farem mal? Una mena d’acudit del dentista, però a l’engròs.

Qui segueixi aquest bloc amb interès sabrà que jo mai no m’he amagat de justificar aquell procés, també ara, no perquè el consideri exemplar, que a la vista està que passats els anys no ha estat així, sinó perquè penso que va ser l’única sortida realista i possible a la papereta amb què es van trobar l’estat espanyol i el conjunt de les forces polítiques i socials de tot signe en el moment de produir-se el tan esperat hecho biológico del 20-N: què passarà? què hem de fer? com? El resultat, durant els primers anys i amb tots els peròs i adversatives diverses que se li vulguin posar, va ser satisfactori. Refaig la meva argumentació: què hagués passat si el franquisme (el que en aquells moment s’anomenava búnquer) s’hagués fet valer i hagués continuat manant sense fer cap mena de concessió? O a l’inrevés, i si l’oposició hagués aconseguit girar la truita imposant-se a poders fàctics, sabres sorollosos o mil pressions més? Algú es pensa que amb poc temps l’estat espanyol no hagués reescrit les més negres pàgines dels seus convulsos segles XIX i XX?

Sabut doncs, el pa que s’havia pogut donar, va resultar relativament gratificant viure i veure com es desenvolupaven els fets històrics que s’anaven produint a un ritme frenètic en aquella segona meitat dels setanta. També per a un jove com jo. Mira si era jove, que no vaig poder participar directament en un d’aquests fets històrics, del qual avui commemorem els quaranta anys: les eleccions del 15 de juny. Massa jove per poder votar, però no tant per seguir el procés electoral amb un desbocat interès. Recordo haver col·laborat amb la campanya d’Unió Democràtica de Catalunya (aquella presidida pel joier Cañellas), que va organitzar un míting al teatre Tarragona, on va assistir Joaquín Ruiz-Jiménez, sor intrépida. Recordo els primers espais televisius de propaganda electoral, La Internacional precedint el discurs del professor Tamames o la intervenció de Tierno Galván, el viejo ídem. Recordo els carrers literalment empaperats de cartells a les parets i sobres i paperetes a l’asfalt: una manera de llençar diners, perquè la gent els trepitjava i ningú els collia. Recordo, en fi, un clima expectant, il·lusionat, ingenu com s’ha vist després, que presidia cada proposta política, especialment de les opcions que m’eren més properes, la progressista i, sobretot, la catalanista: “el teu primer vot, per Catalunya” (el Pacte, Pujol i aliats) o “sempre fidels al nostre poble” (l’Esquerra, encara il·legal en aquells moments, una de tantes taques del moment que, tot i així, es va esmenar ben aviat).

Les eleccions van anar bé, sense incidents especialment remarcables (per a disgust de més de quatre): la població aviat es familiaritzà amb les creuetes del Senat, i a l’hemicicle del Congrés es van poder veure imatges insospitades només uns mesos abans: Fraga, Suárez, Carrillo o La Pasionaria, junts en aparent bona harmonia. Res a veure amb els espectacles actuals que ens ofereix la mateixa cambra parlamentària, a mig camí entre un pati d’escola i el Corral de la Pacheca. En alguna cosa s’hi ha guanyat, això sí: ara ja tenen prohibit fumar.

[Imatge: mostra de pamflets electorals del 15-J; col·lecció de l’autor]

 

Cordeu-vos els cinturons

No deixa de ser curiós que en el moment més crític de les relacions polítiques entre Barcelona i Madrid (si encara n’hi ha), s’hagi reinaugurat l’avió del Tibidabo, que és una rèplica del primer mitjà de transport que uní les dues ciutats per via aèria.

Faig una incursió al record personal, i és que l’avió del Tibidabo em transporta a moments infantils feliços, i per això mateix inoblidables, de visites a la muntanya barcelonina. Em consta, per una foto que conservo, que hi vaig pujar a aquesta atracció el 1964. No cal dir que per un nen de pocs anys era tota una aventura entrar en aquella aparentment fràgil i minúscula cabina de pocs seients i contemplar la vertiginosa vista de la ciutat comtal cada vegada que l’avió donava una parsimoniosa volta. L’encant de l’atracció superava amb escreix, i supera, la seva concepció naïf.

L’avió del Tibidabo torna a donar voltes, fent companyia a la talaia, al Sagrat Cor i a la Torre de les Aigües. La imatge del regidor Collboni traient el cap per una de les finestretes i amb un somriure entre trapella i absent oferia més d’una lectura. Política, naturalment. El regidor pertany a un partit que, perquè funcioni el pont aeri Barcelona-Madrid, ofereix per tota solució un avió de joguina, sense autonomia de vol i que dona voltes i voltes i voltes… com si d’una sínia horitzontal es tractés, és a dir, que no va enlloc.

[Imatge: Vilaweb]

Ara que falten 112 dies

L’1 d’octubre d’enguany, dia de Santa Teresa del Nen Jesús, carmelita, i Sant Remigi, bisbe, el sol sortirà a les 5:48 i es pondrà a les 17:33, però això no serà el més important d’aquell diumenge. Aquell dia els catalans tindrem l’oportunitat de votar si volem que la nostra nació esdevingui un estat independent. Acabo d’anotar-m’ho a l’agenda (de paper, of course) per l’improbable cas de que se m’oblidés.

L’estat resultant, si tot va com ha d’anar, haurà de ser “en forma de república”, segons especificarà la butlleta de votació, indubtable picada d’ullet al sector que encara ara putaramoneja sobre la qüestió. Mala tàctica: l’electorat castiga les ambigüitats, i la que me’n gasten domènechs, colaus, rabells i coscubieles és cada vegada més digna de llàstima. Quan mig Parlament ha fet el pas més valent i decidit a favor de la nostra llibertat, sense possibilitat de marxa enrere, no es pot sortir ara dient que no es poden mullar fins que no sàpiguen els detalls de la moguda. Hi estan dins o fora? Si estan dins, que es comprometin i vagin a totes; si estan fora, que deixin de marejar la perdiu, perquè l’únic que fan és nosa.

La “lleial” oposició ha optat per un perfil ben baix a l’hora de reaccionar davant l’anunci de data i pregunta, amb les retòriques declaracions demanant unes eleccions autonòmiques. Més baix encara ha estat la del govern espanyol, que es limita a esperar alguna constància per escrit, per iniciar accions judicials. Sobretot, les formalitats. Com es nota que és un govern d’advocats de l’estat, inspectors d’hisenda i registradors de la propietat. Burocràcia tota la que vulguis, però política d’alt nivell i en majúscules, zero.

Ens esperen 112 (mira, el telèfon d’emergències) dies una mica de tot: trepidants, històrics, convulsos… plens de notícies de tot signe, bones, dolentes, amb satisfaccions i esglais. De fet fa molts anys que anem d’aquest pal. Quan semblava que la cosa afluixava una mica (què se n’ha fet del suflé?), l’actualitat torna a carregar-nos les piles i aquesta vegada per culminar el somni més il·lusionant de la vida de molta gent. Només cal esperar que ningú foti una relliscada de darrera hora. Continuem fent la feina ben feta, amb la determinació i seriositat que ha caracteritzat fins ara el procés. Conservem la unitat d’acció de partits i entitats sobiranistes, la clau de tot plegat. Amaguem els vidals que pul·lulin pel territori, i esperem que els hiperventilats no facin massa soroll a les xarxes. Si les coses es fan bé, acabaran bé, i el 2 d’octubre (el Sant Àngel de la Guarda) hi haurà festa grossa a Catalunya.

[Imatge: Vilaweb]

Veí de la Model

Sembla ser que, definitivament, no queda cap pres a la Model. Ho dic perquè fa no sé quantes setmanes que els mitjans ens atabalen amb la notícia de que es tanca la històrica presó, però cada vegada que en parlaven sempre quedaven presos per traslladar. Acabat aquest serial, en comença un altre: els veïns, després de reivindicar tants anys la desaparició del molest edifici o la seva transformació en equipaments socials, i després d’aconseguir-ho, ara resulta que tampoc estan contents, preocupats per la possible bombolla immobiliària que provoqui la revalorització del barri i que els obligui a marxar també. Algun d’ells fins i tot parlava avui de preferir els reclusos de tota la vida: no eren un veïnatge glamurós, és cert, però tampoc molestaven massa i el fet d’estar perpètuament vigilats per la policia donava tranquil·litat a la zona.

Efectivament, els carrers del voltant de la Model eren dels més segurs de Barcelona. Ho dic per experiència. Fins fa pocs anys teníem un pis familiar a una sola travessia de la presó i, per tant, transitava per la zona amb una certa freqüència. Si havia de fer-ho de nit, tornant a casa a hores pecaminoses, preferia fer-ho pels carrers Provença, Rosselló o Entença: els atracadors més propers estaven dins de la cangrí. Parlant de delinqüents, en una ocasió, tornant a casa (aquesta vegada de dia) vaig ser testimoni directe d’un fet noticiable: la sortida de la Model del famós Erik el Belga, aquell “col·leccionista” d’obres d’art antigues. Puc provar-ho, senyor jutge, amb el retall de diari que il·lustra l’apunt. Aquesta és la meva anecdòtica relació amb la presó (o com obliga a dir-ne la correcció política, el centre penitenciari) que avui, després de 113 anys de carregada història, clou la seva desagradable però necessària funció.

[Imatge: retall de l’Avui del 23 de febrer de 1985; no se’m veu bé, però jo sóc el noi del serrell que hi ha rere la porta del cotxe]

 

El mossèn que sempre va ser el mateix

Commemorem enguany el centenari del naixement, a l’Espluga de Francolí, del capellà i escriptor Ramon Muntanyola i Llorach. Per aquest motiu s’han organitzat multitud d’actes arreu del territori on va desenvolupar la seva intensa activitat pastoral i literària, com per exemple la conferència d’avui al Seminari tarragoní impartida per Manuel M. Fuentes, director de l’arxiu diocesà, i presidida per l’arquebisbe Pujol i David Rovira, alcalde espluguí.

A Mossèn Muntanyola li va tocar viure una joventut plena de peripècies, incloses la seva detenció durant la guerra, l’assassinat de diversos familiars, un exili a França i una estança a Mallorca, a la zona franquista, abans de ser ordenat i destinat a diverses poblacions de l’arxidiòcesi. Malgrat aquestes vicissituds, el seu tarannà sempre va ser de concòrdia i de reconciliació, en la línia del cardenal Vidal i Barraquer, de qui va ser biògraf. Buscà la proximitat amb els feligresos i una de les eines per aconseguir-ho fou l’impuls de diverses publicacions, com un Full parroquial o la revista Ressò, sempre en català. La defensa i promoció de la llengua va ser una altra de les constants de Muntanyola, que es concretà en una remarcable producció poètica que culminà amb el nomenament com a mestre en gai saber en uns Jocs Florals. La seva darrera destinació diocesana, als anys 60, fou Salou. Com que ell provenia de pobles més petits i rurals i anà a un lloc que començava a destacar com un important punt d’atracció turística, hom assegura que va afirmar: “he passat del cul del món a un món de culs”. Si non é vero, é ben trobato.

Com ha recordat Fuentes a la conferència d’aquesta tarda, Muntanyola va passar a la posteritat com un home que “sempre va ser el mateix”, és a dir, conservà les seves qualitats humanes, literàries, de servei a la seva gent i de fidelitat al seu país i a la seva llengua. Tot un exercici de coherència, virtut de la qual n’està tan mancat el món dels nostres dies.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]