Confusions sexuals

És curiós el que passa amb l’Església catòlica a la nostra societat. Com menys influència té, més transcendència li donem als actes o afirmacions que protagonitza, especialment quan no agraden a una majoria. En el fons és un reconeixement implícit de que tenim por que la multisecular institució religiosa sigui més determinant a les nostres vides del que és en realitat.

Em refereixo, és clar, a la darrera notícia protagonitzada pel desconcertant bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha tingut l’ocurrència d’endinsar-se en el procel·lós món de la sexologia i la psicoanàlisi tot afirmant en un document que “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”. Tot plegat hauria d’haver quedat en el que és: una opinió expressada en el si d’una confessió religiosa concreta, en el marc de dos drets fonamentals: el de creença i la llibertat d’expressió. Hauria d’haver quedat en això i tal dia hagués fet un any, però no, ha calgut donar-li el més desproporcionat dels altaveus: sorollada a les portes de l’església per part de l’activisme LGTB, versió 2.0, innòcua declaració de persona non grata per part d’algun ajuntament i denúncies per homofòbia.

Siguem una mica seriosos: les afirmacions de Novell poden ser, i ho són, equivocades, antiquades o fora de lloc, poden ocasionar menyspreu, gràcia o indiferència, s’hi podrà estar d’acord o no, però no són en cap cas una mostra d’homofòbia perseguible o condemnable. Ni mereixen mogudes populars, ni mocions als ajuntaments ni cap sanció administrativa per part de l’organisme competent en la matèria (que serien 300 euros de multa, ja veus tu). La lluita contra l’homofòbia és tota una altra cosa i es lliura en altres camps: contra el bullying a les escoles, contra la discriminació en segons quins àmbits laborals, contra les agressions físiques en l’espai públic, contra determinats sectors socials intolerants… I no diguem si traspassem les fronteres: aquí el camp per recórrer és enorme i la lluita, titànica.

Quan abordem el tema d’una actuació desafortunada de l’Església catòlica, com és el cas que ens ocupa, sempre s’ha d’acabar traçant un paral·lelisme i formulant la mateixa pregunta que mai no obté resposta: si l’afirmació naftalínica del bisbe Novell ha merescut aquestes reaccions enragées del sector progre de la nostra societat, quina no hauria de ser la reacció contra les prèdiques de certs imams a les mesquites, justificant autèntiques salvatjades medievals? Per què és tan escandalosa una opinió sobre sexualitat simplement passada de moda i en canvi tothom calla davant dels fets (no paraules) de les versions més extremistes de la religió germana? Us ben asseguro que els gais que moren lapidats o llançats de dalt d’una torre en alguns països islàmics haguessin estat encantats de patir una “confusió en la seva orientació sexual” per culpa de la “figura absent” dels seus respectius pares, en lloc de patir el tràgic final que van tenir.

[Imatge: www.elperiodico.com]

Adeu a un delegat

Fa una setmana lamentàvem la mort de Francesc Sanuy, primer conseller de Comerç i Turisme. Els capricis de l’actualitat fan que avui haguem de fer el mateix amb Francesc Vives i Vives, que durant alguns anys fou el meu cap com a delegat territorial a Tarragona del mateix Departament de Sanuy.

Conegut per tots com a “Siscu”, recordo el delegat Vives sobretot com una persona propera, accessible i amb un peculiar i contagiós sentit de l’humor, qualitats que de ben segur va desplegar també en altres responsabilitats de la seva vida professional: els col·legis de veterinaris i de carnissers, la gerència de Cat Salut a Tortosa o la secretaria general de la Federació d’Hostaleria de Tarragona.

Se’ns en va molt jove, amb 62 anys. Descansi en pau.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

I la vaca fa mu

En l’inexorable procés d'”humanització” creixent dels animals, propi de les darreres dècades, al goril·la Floquet de Neu o a la carpa Juanita caldrà aviat afegir la vaca Margarita en el selecte club de bèsties nostrades dignes de passar a la història o, qui sap, de tenir entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’esmentat bòvid, com és ben conegut, està protagonitzant aquests dies una d’aquelles notícies que abans en dèiem “d’interès humà”, només que en aquest cas és “d’interès animal”. Resumint molt, la Margarita no té els papers sanitaris o veterinaris en regla i, dura lex, sed lex, ha de ser sacrificada. La societat civil, cada vegada més sensibilitzada i conscienciada en favor dels drets dels animals (vist que amb els de les persones ja no hi ha res a fer), s’ha mobilitzat amb les armes a l’ús (xarxes socials, signatures, etc.) per indultar-la.

Jo, que no sóc gens d’animals, però gens, estic plenament a favor de salvar la vida de la pobra Margarita, digui el que digui la reglamentació (segurament europea). No acabo d’entendre a què treu cap el sacrifici de l’animal, sempre que estigui controlat i aïllat de qualsevol perill potencial de malaltia o contagi, objectiu m’imagino d’aquesta rígida legislació. Lamentablement, el col·lectiu de suport no ha ajudat per ara a què les coses acabin bé, perquè ha traslladat la vaca de Tortosa a Marçà, sense demanar cap permís. Han tirat pel dret. Totes les consideracions per un únic animal; les mateixes que no es tenen per la humanitat en general. Crescut en la convicció de tenir tota la raó, el lobby animalista hauria d’entendre que la vida i el benestar dels animals, plenament defensables, tampoc han de ser sempre un valor absolut al qual sotmetre qualsevol mena de consideració.

No dubto que la Margarita acabarà salvant-se, però si no és així, preparem-nos perquè la venjança del PACMA power pot ser terrible.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

El conseller primer

M’ha colpit assabentar-me de la mort de Francesc Sanuy. Quan vaig entrar a treballar a la Generalitat, als anys vuitanta, el contracte com a administratiu duia dues signatures: la meva i la de Sanuy, el primer conseller de Comerç i Turisme de la llavors il·lusionant primera etapa pujolista. Un conseller jove, molt preparat i plenament compromès amb aquella política de “fer país” (en realitat, començar les llavors incipients estructures d’estat), que es va saber rodejar dels col·laboradors adequats, l’empresari Ramon Bagó o l’enyorat Pere Carbonell. Pocs anys després va fer un fer un pas enrere de la política institucional, sense deixar mai de fer les múltiples activitats a què el duia la seva inquieta personalitat. En els darrers anys el vam anar seguint com a tertulià incisiu i com a articulista clar i sense manies, sense pèls a la llengua, cosa que el feia incòmode a determinats sectors de poder del nostre país i que, segons pròpia confessió, li ocasionà alguna represàlia. Trobarem a faltar el seu estil directe però també irònic a El Punt Avui. Que descansi en pau.

[Imatge: elmon.cat]

Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]