Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]

 

Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]