Això tampoc

S’està posant complicat ser catòlic. Ara l’Església es treu de la màniga una nova i insospitada restricció:  les cendres dels difunts no podran ser llençades al mar o guardades en una urna a casa, sinó que s’hauran de dipositar al cementiri o en un recinte equivalent. Dic que és complicat perquè sembla que la romana institució gaudeixi posant traves, limitacions o interdiccions en totes les esferes de la vida quotidiana sense que s’endevini un sòlid fonament ètic, lògic o pràctic. Potser bíblico-teològic, però no veig jo que la cosa hagi d’anar per aquí si el que es pretén és, m’imagino, fer arribar el missatge evangèlic a qui no el coneix i consolidar-lo a qui sí el segueix. Quan en el terreny afectivo-sexual l’església catòlica continua la seva lenta evolució a pas de tartana, entra en el del culte als morts amb una doctrina que només té part de sentit des d’un òptica sanitària. Efectivament, segons tinc entès, és prohibit tirar cendres mortuòries al bosc o al mar, per poètica o emotiva que pugui ser aquesta acció i per molt que respongui a una voluntat expressa del difunt en aquest sentit. Però que estigui prohibit tenir l’àvia o el tiet en una petita urna discretament col·locada en algun lloc noble de la casa (com feien els romans, per cert) ho trobo ben contradictori amb els valors que el cristianisme ha de transmetre. Concretament, el record als fidels difunts, que amb aquesta decisió vaticana quedaran oblidats al cementiri (algú hi va fora d’aquestes dates?), cosa que no passaria si ens els trobéssim a dalt d’un armari.

[Imatge: cementiri abandonat de Marmellar; foto: Enric Fontvila]