Menú del dia: els ous

El que dèiem l’altre dia del pollastre val també per al seu derivat alimentari més obvi, els ous. Si la carn d’aquell animal ja no té el mateix sabor ni la mateixa textura que tenia antigament (i no fa falta cap prova empírica per constatar-ho), tampoc els ous d’ara són els d’abans, en perfecta coherència amb el que és una deriva de la industrialització i massificació, potser inevitables, de la producció agroalimentària.

Un pronunciat sentiment d’enyorança m’envaeix cada vegada que recordo els ous ferrats que menjava de petit, el meu plat preferit llavors. Deixant de banda que els feia la mare (i això és un factor que condiciona molt el judici que en pugui fer, naturalment), aquells ous ferrats no tenien absolutament res a veure amb els que mengem avui en dia, sigui a casa o sigui en qualsevol establiment. Els rovells eren d’un groc cridaner tirant a taronja, i més grossos que ara, i estaven recoberts d’una membrana rosada que, en rebentar-se per acció de la forquilla, produïa una mena d’hemorràgia que demanava a crits sucar-hi pa, un pa que tampoc era tan dolent com el d’ara. El sabor anava en concordança amb l’aspecte, és clar. Se’m fa la boca aigua de pensar-hi. La clara feia allò que els espanyols en diuen puntillas, la part més intensament fosca i fregida. I, per cert, els ous eren indistintament blancs o rossos; els primers, per acció de l’estupidesa col·lectiva, han acabat desapareixent quan tothom sap que no influeix en la qualitat de l’aliment. I encara una diferència: fa quaranta anys la nostra terra encara no havia estat ocupada per aquesta cosa denominada huevos rotos, que la traducció literal ha convertit en uns horrorosos “ous trencats”. Trencada l’ànima, de comprovar que tot pot anar a pitjor irremeiablement.

L’altre plat estrella a partir de l’humil ou, la truita, ha resistit més el pas del temps. Vull dir que no em sembla trobar grans diferències entre el que recordo i el que menjo ara. La truita és una petita obra d’art que demana també el seu savoir faire, tant si és “a la francesa” com si és farcida d’alguna cosa, des de patates fins a carbassó, inclosa la sempre agosarada acció de donar-li la volta llançant-la a l’aire, ocurrència que ben poques vegades a la vida he tingut.

I posats a revelar intimitats personals entorn els ous, hi ha un detall que explica molt millor la meva personalitat que algun test psicològic: quan faig una truita de dos ous (o sigui, sempre), les quatre mitges closques resultants les introdueixo unes dins de les altres, com si fossin gots, no sé si m’explico, i així van a parar a la brossa. No tothom ho fa, això. Ordre, sobretot ordre, fins i tot amb les deixalles…

[Imatge: www.xtec.cat]