Menú del dia: la pasta

Adoro la pasta (la italiana, l’altra també), en totes les seves formes i preparacions: freda i calenta, amb salses o gratinada, normal o fresca, al dente o rebullida, llarga, curta, en tub, farcida… Cal especificar més?: totes.  Potser l’especialitat que més m’agrada són els macarrons, seguits dels espaguetis i, en tercer lloc, els raviolis si pot ser amb una salsa ben contundent.

Els macarrons s’han de menjar a la manera antiga, aprofitant el suc d’un rostit. Abans tot s’aprofitava i algunes de les preparacions de pasta responen a aquesta dèria tan entenimentada (i catalana) d’aprofitar les sobres del tall tot barrejant-hi aquest senzill invent, diuen que portat per Marco Polo de la Xina segons una versió que, ben mirat, és absurda. Els canelons segueixen també aquesta lògica economicista i la relativa complexitat de la seva preparació queda plenament compensada amb el seu consum.

Menyspreada per alguns com una especialitat infantil (efectivament, és de les poques coses que agraden als crios), la pasta ha anat pujant de categoria amb els anys. Tant l’autenticament italiana (de mil noms i maneres, iguals que els formatges francesos) com la diguem-ne cosmopolita o estàndard ha entrat, com no podia ser d’altra manera, als fogons més michelinament estrellats, a la vegada que s’ha popularitzat el riquíssim receptari que admet. En aquest sentit no puc deixar d’esmentar la popular blocaire italo-catalana Antonella Speranza i el seu llibre La pasta per als catalans. D’ella vaig prendre bona nota de que els italians mai no fan servir cullera per menjar els espaguetis (i, cosa que ja sabia, fer servir ganivet és un autèntic sacrilegi). De llavors ençà que segueixo escrupolosament aquesta norma culinària.

Barata, ràpida de fer, saludable, agrada a grans i a petits… Té algun defecte aquest menjar excels?

[Imatge: www.mediavida.com]