De nou en campanya (6: i tu més)

Em sembla que ja ho vaig dir en l’anterior campanya electoral: m’agraden suficientment els debats electorals com perquè hi dediqui una part del meu preuat temps. Ahir el cara a cara entre Rajoy i Sánchez no va ser una excepció, malgrat correspondre a les eleccions d’un àmbit d’on molts, figura, hem desconnectat.

De manera que em vaig plantificar davant la caixa tonta per sentir els conspicus representants dels dos partits del règim, diguem-ho així, que veuen amenaçada la seva hegemonia als comicis de diumenge que ve. I no m’estranya que la vegin amenaçada. El nivell va ser no gallinaci, sinó el d’algun animal que es desplaci més arran de terra. Al quart d’hora ja estava embafat de tant foc creuat a base de promeses per complir (l’un) i promeses complertes (l’altre), de retreure accions de govern (l’un) i de recordar l’herència rebuda (l’altre) i d’ensenyar les inevitables cartolines amb barres (l’un) i de llegir folis dispersos de l’argumentari (l’altre), amanit tot amb “no és veritat”, “deixi’m parlar” o “li diré una cosa”.

La cosa va arribar al seu clímax amb un encreuament de desqualificacions (indecent vs. roí), impròpies de qui presideix un govern o de qui aspira a fer-ho. L’escena em provocà una certa vergonya aliena, barrejada amb la satisfacció de saber que els nostres polítics, els d’aquí, no cauran mai tan baix, per moltes coses que se’ls pugui retreure. Satisfacció compartida amb la que causa el pressentiment de que diumenge que ve el parlament espanyol, que tant ens afecta encara, ens agradi o no, es converteixi en un formatge ben virolat i de difícil digestió.

[Imatge: www.ara.cat]