Meridianament clar

El quart Onze de Setembre reivindicatiu i massiu (l’últim?) va ser un nou èxit pel que fa a participació, civisme i alegria. Aquestes són algunes notes personals de la jornada:

* L’autobús que ens transporta des de Tarragona arriba puntualment a Barcelona. En un moment donat travessa la Meridiana que en aquell moment (no són ni les quatre de la tarda) presenta una gernació blanca, realment impactant. Aplaudim espontàniament. Per cert, l’autobús ens deixa ben a prop de la plaça de toros Monumental i al davant de la cafeteria Carlos I: dues referències ben cañís, fàcils de recordar.

* Arribem caminant a la plaça de les Glòries, que és on hi ha el tram que ens correspon, el 94. Als voltants de l’horrorós edifici dels Encants (el de les goteres) s’hi concentren parades de begudes, estelades, marxantatge propi de l’ocasió i serveis de tota mena:

– Mira, aquí et pinten estelades a la cara.

– Pagant?

– Naturalment, som catalans.

* Ens plantifiquem a la zona que ens pertoca. Al contrari que la gran majoria de gent, nosaltres no estem en cap recta de la Meridiana, sinó a la corva que fa la Via a la plaça de les Glòries. Tenim al costat l’edifici Agbar (aquell “pirulí tan lleig”, segons em comenten) i més enllà el museu del Disseny (la popular “grapadora”), i en la llunyania es divisa la Sagrada Família: passat, present i futur, igual que les generacions que ens donem cita avui. Com sempre, s’hi veu de tot, i jo diria que a cada any que passa s’hi veu més jovent.

* Rebel·lant-se contra els mals auguris del matí, el sol llu amb tota la seva intensitat a mitja tarda. La gent, que és molt enginyosa, idea una segona utilitat al punter de coloraines que ens han proporcionat: una mena de visera per al sol, cosida al darrera amb una de les xapes que es venien amb la samarreta. Això també és innovació.

* En algun moment, l’espera fins que passi el punter gegant es fa una mica tediosa. Ens entretenim amb els objectes voladors que s’observen al cel. A banda d’algun globus perdut per la canalla, arribo a comptar simultàniament cinc helicòpters i dues avionetes. Quina serà la missió de cada un d’ells?:

– Aquest helicòpter deu ser dels Mossos.

– No, deu ser de la policia “nacional”, perquè és negre…

* La megafonia, imprescindible quan s’ajunten més d’un milió de persones per fer alguna cosa junts, va alternant les diferents funcions que li pertoquen. A saber, informar (“s’ha perdut un nen, el tenim a la carpa entre els trams tal i tal”), animar (“el punter ja ha passat per Fabra i Puig”) i entretenir l’espera. Qui fa de dinamitzadora deixa anar en un moment determinat: “què volem?”. Entre crits desacomplexats (i descompassats també) d'”independència” s’hi barreja el d’algun graciós: bocata calamares! A la cafeteria Carlos I potser en serveixen.

*I finalment, els discursos. Segurament sense proposar-s’ho, Jordi Sánchez fa un joc de paraules durant la seva intervenció. al dir que el nostre objectiu és “meridianament clar”. Per contra, la Meridiana no n’ha tingut res de clara, atapeïda com està de gent. Si un cas, clara pel color blanc de les samarretes.

* La Via Lliure s’ha acabat. Lentament les masses es dissolen pacíficament (com hem fet els darrers cinc anys, val a dir) a la recerca d’una cervesa (cues per aconseguir-ne), d’un lavabo (ídem a les nombroses cabines instal·lades), d’un bocata o anar directament al punt de trobada per agafar l’autobús de tornada. Una decisió de la Guàrdia Urbana fa que el nostre no hi pugui accedir i haguem de fer un llarg recorregut fins trobar-lo al carrer Almogàvers. Hem anat del molt imperial Carles I (recordeu?) als molt catalans Almogàvers. Tota una metàfora del sentit últim de la festa d’avui.

Si el dia 27 tothom ho té tan meridianament clar com avui, l’èxit serà rodó.