Ara que no plogui

Estem arribant al final del camí. Aquesta nit comença, de nou, l’espectacle electoral de consuetud. No us penseu que, pel fet de ser unes eleccions plebiscitàries (circumstància admesa implícitament fins i tot pels seus detractors) ens alliberarem del patracol habitual: enganxada de cartells, passejades per mercats i festes populars, repartiment de roses i globus, paperassa a la bústia, blocs televisius i previsibles entrevistes als diaris.

Però aquesta vegada és diferent perquè els resultats del 27 de setembre poden representar la inflexió definitiva entre el passat i el futur. Les perspectives són bones: les enquestes que s’estan publicant prèvia cocció tendenciosa, l’interès que desperta la nostra causa a tot el món, l’inestimable ajut de l’adversari (amenaces militars, cartes d’ex-presidents o mítings amb contingut demodé)… tot sembla indicar que si ningú ho esguerra el 28 de setembre ens llevarem amb un somriure col·lectiu. Per obrir boca, demà estem convocats a la Via Lliure de la Meridiana on de nou, com si d’un ritual antropològic es tractés, més d’un milió de catalans ens dedicarem per quarta vegada consecutiva a l’insòlit exercici de conjurar-se per decidir el futur col·lectiu i dur-ho a la pràctica. Només setze dies després.