El cranc volador (Ara és l’hora, Tarragona)

Quan l’ínclit Albiol, aquell peper de dos metres d’alçada que menja pantumaca amb Rajoy, vol recordar a l’opinió pública que hi ha un sector de la nostra societat reàcia o contrària a la independència (un sector que hauria de votar PP, segons ell), mai no perd l’ocasió d’esmentar-ne dues zones geogràfiques: l’àrea metropolitana barcelonina i Tarragona. La capital tarragonina no és una plaça fàcil ni còmoda per fer triomfar el missatge esperem que guanyador el proper 27 de setembre. Factors de diversa índole, històrics, sociològics, psicològics… que ara no és el moment d’analitzar ens donarien segurament l’explicació del perquè d’aquesta realitat. És per això que és especialment remarcable i motiu de satisfacció l’èxit de participació i d’entusiasme que es va viure ahir al Camp de Mart, absolutament ple, en el darrer acte preelectoral de la campanya Ara és l’hora.

* Precedits per una actuació del grup Els Poquers (a la imatge) i presentats per Oriol Grau i Judit Borrell, trenta-i-tantes persones representatives de tots els camps de la societat tarragonina (universitari, associatiu, empresarial, cultural, eclesiàstic, sindical, educatiu, casteller…) van disposar d’un minut, només un, per parlar del dret a decidir o de la independència. Personatges de tota mena, coneguts o no, alguna patum, els inevitables Magí Sunyer o Eudald Carbonell, representants de Súmate, l’inclassificable joier Blázquez o el bon amic David Salas (professor d’art, que va fer ús del seu minut de fama a compte dels 15 a què tothom té dret, segons Warhol), culminant amb el venerable Josep Vallverdú i amb Josep Lluís Carod-Rovira (no tan venerable per les meves veïnes de seient, que no van parar de blasmar-lo), tots van passar pel micròfon per expressar anhels, encoratjar els presents o fer reivindicacions concretes.

* D’entre tants personatges, dues aportacions de desconeguts per a mi: la d’una ecologista defensora de les platges naturals, que va gosar endinsar-se en el procel·lós món de l’economia tot proposant unes “pessetes catalanes” compatibles amb l’euro; i la d’un sud-americà que va explicar un bell conte sobre un cranc que aconseguia volar com les gavines, que va tenir la virtut de trencar una certa monotonia en el rosari d’intervencions.

576_1441490213playanc (2)* Hi va haver temps, encara, per les intervencions de Francesc Xammar, d’Eliseu Climent (ovació), de Quim Torra, de Jordi Sánchez i de l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que felicità esportivament l’auditori perquè l’equip local, el Nàstic, acabava de guanyar el seu estimat Girona per un a zero. Per cert que un ocellet em va confirmar que el començament de l’acte es va endarrerir expressament per donar temps als nastiquers per assistir-hi. Però ni aquesta petita trampa va deslluir el mèrit d’aconseguir omplir l’escenari triat.

* Un èxit al qual tampoc va ser aliena la fantàstica feina dels voluntaris de l’Assemblea i de l’Òmnium. Certament, l’acte va anar com una seda, abans, durant i, suposo, després. Acabats els parlaments, tocava actuació dels Lax’n’Busto, però un servidor es va retirar a sopar amb un grup d’amics, a comentar la jugada.

* Propera etapa, el divendres que ve a la Meridiana. A Tarragona li toquen els trams 94 i 95, i el punter ha de ser de color marró, el més lleig de l’escala cromàtica. Però no importa: tot per la causa. Allí estarem.

[Imatges: foto de l’autor i www.naciodigital.cat]