Donar la cara és això?

Llegeixo, amb un punt d’estupefacció (més que relativa, perquè ja tinc molta mili), que la candidata a l’alcaldia de Barcelona per un poti-poti de partits i associacions Ada Colau, posarà la seva cara a les paperetes, al lloc on la resta de formacions hi inclourà les sigles o el logotip.

La idea no és original perquè el pare espiritual, o així, de la nova política regeneracionista i anticasta espanyola, el guru Pablo Iglesias, ja va fer servir similar estratagema comunicativa quan es va presentar a les eleccions europees, amb notable èxit. Veient-ne els resultats, els seus fills polítics (que no gendres) del “cuadrante nordeste” han decidit situar la cara de Colau a dalt i a la dreta del paper de votació, com si fos un segell de correus.

Repeteixo que quedo un punt estupefacte. La candidatura es denomina, oficialment, “Barcelona en Comú” i suggereix, per tant, idees o valors ben cars al segment sociopolític que representa: presa de decisions col·lectives, absència d’individualismes o lideratges, organització horitzontal i no vertical, assemblearisme… I van i posen la cara d’aquella bona senyora com a símbol de la seva opció política.

Sí, ja sé. La decisió de l’aposta té un rerefons comunicatiu, i és que a Ada Colau l’han passejada per tots els platós dels canals televisius amb important share a segons quins barris barcelonins, i això ajudarà a la popularitat d’una candidatura el nom de la qual, Barcelona en Comú, deixa ben freds a molts possibles votants que no tenen altre mitjà d’informació que l’antigament denominada “caixa tonta”. No és ben bé el mateix, però aquesta solució tan elemental em recorda poderosament les peremptòries eleccions que es fan en països del tercer món, de majoria analfabeta, on a les paperetes cada partit és representat per un sol, un elefant o una bicicleta. En tot cas suposa una soterrada falta de respecte al potencial electoral que anuncia, premonitòriament, una futura conversió d’aquests polítics en una nova casta vinguda a instal·lar-se còmodament.

De nou, les comparacions són odioses: els seus cosins segons, la CUP, mai de la vida posarien la cara de David Fernández a les paperetes, suposant que es presentés. I us asseguro que traurien tants o més vots amb aquesta estratagema. El que passa és que uns parlen de valors i els altres els practiquen. No és ben bé el mateix.

[Imatge: www.directe.cat]