Això és gravíssim

Va, reconeguem-ho: en el fons ens està bé que Núñez hagi ingressat a la presó, perquè molts li teníem mania des de fa molts anys. És un personatge que mai no va fer res per ser massa simpàtic. Va ser elegit president del Barça contra pronòstic quan, en plena efervescència de canvi polític post-franquista, “tocava” un president més o menys vinculat a la societat civil o a l’oposició demòcrata i catalanista, però en lloc d’això es va alçar amb el triomf un constructor avalat pel sectors més dretans. No sé si abans o després (han passat prop de quaranta anys) Núñez va ser protagonista de la famosa campanya “La clau la tens tu” per salvar la Casa Golferichs, amenaçada pels deliris constructius d’una empresa de la qual, amb conya, es comentava que era la que feia més cantonades de Barcelona…

Després va venir la millor època per Núñez. La lluita ciutadana per un millor paisatge urbà va perdre pistonada, vençuda pel relaxament apolític dels anys vuitanta, mentre que en tant que president del Barça es feia perdonar els seus orígens i la seva trajectòria a base de col·leccionar trofeus futbolístics. Aviat va esdevenir un personatge mig ridícul, mig entranyable, carn de programes televisius d’humor que perpetuaven el que ara en diríem les seves memes: “desde luego, sou estupendus”, “és motiu de cesse”, “al soci no se li pot enganyar”, pronunciat amb aquell accent de nou català tan característic.

Però rere els èxits esportius o empresarials i la popularitat als mitjans (segurament no volguda), s’amagaven afers més foscos que l’administració primer i la justícia tot seguit han aconseguit descabdellar, després d’anys i anys d’investigacions i plúmbia burocràcia, fins a desembocar en la sentència definitiva que han dut Josep Lluís Núñez i el seu fill del mateix nom a la presó de Quatre Camins.

La justícia, potser a misses dites, ha complert amb la seva missió en aquest cas. Els que no hem subornat mai cap inspector d’Hisenda perquè ni estem en condicions de fer-ho ni creiem que sigui ètic, que som molts, hem de sentir una certa satisfacció per la situació de Núñez, que no cal que pateixi gaire perquè, per la seva edat, aviat gaudirà de llibertat. Però una curta temporada entre reixes no li anirà malament ni a ell, com a càstig, ni a la resta de la societat, com a exemple de que qui la fa, la paga, encara que sigui amb dècades de retard.

[Imatge: www.mundodeportivo.com]