Si surt cara, guanyo jo; si surt creu, perds tu

Dit en forma esquemàtica: una de les empreses més importants de l’estat obté la concessió per emmagatzemar gas al mar, els treballs preparatoris provoquen petits terratrèmols i una gran alarma social, es decideix rescindir la concessió, en virtut de les condicions pactades en el contracte s’indemnitza l’empresa amb una respectable quantitat d’euros (de deu dígits) i la darrera, i definitiva, es liquida ben depressa aquesta indemnització. Espero haver-ho entès bé i resumit millor. Aquesta és la successió d’esdeveniments legals, tècnics i econòmics que han tingut com a protagonistes ACS, el seu president Florentino Pérez i l’anomenat projecte Castor.

Sorpresa, estupefacció, indignació… Qualsevol paraula ens ha vingut al pap quan hem sentit les darreres notícies relacionades amb aquest cas. És un verdader insult la celeritat (i opacitat, és clar) amb què s’ha produït el pagament trinco-trinco. No està de més recordar que un dels problemes centrals de la crisi econòmica que encara patim és la manca de liquiditat, la dificultat d’accés al crèdit i la morositat que afecta a tots els nivells, personal i col·lectiu, públic i privat.

Crec en el liberalisme, en l’emprenedoria, en el lliure mercat i en allò que tècnicament es coneix com a “risc i ventura”, però l’espectacle que estem contemplant les darreres dècades, especialment en llocs ben coneguts, no té res a veure amb la doctrina d’Adam Smith. Així jo també faria negocis: si surt bé, obtinc beneficis, i si surt malament, em rescabalen. Fantàstic.

Postdata: la cosa no acaba aquí. Com se sap, la indemnització milmilionària del senyor Pérez la pagarem els consumidors durant trenta anys en còmodes mensualitats. Per avui, deixem-ho així.

[Imatge: manifestació a Alcanar contra el projecte Castor; www.ara.cat]