La foto més buscada (crònica del 9N)

La meva experiència del 9-N va ser en qualitat de coordinador del procés a l’Institut Cal·lípolis de Tarragona, formada per les taules 5440-S i 5441-J. Aquestes són algunes notes i impressions:

* És diumenge, però avui toca llevar-se ben d’hora, ben d’hora per ser a les 7,30 al col·legi on m’ha tocat exercir la meva tasca, situat al Complex Educatiu, conegut per tothom com “la Laboral”. Cal accedir-hi obligatòriament en cotxe, detall que com veurem després té la seva importància. A la rotonda d’entrada, dos vehicles dels Mossos d’Esquadra amb les llumetes blaves enceses fan presagiar algun problema: falsa alarma, estan aquí pel control d’alcoholèmia de cada cap de setmana, per enxampar els que tornen de festa de Salou.

* La constitució de les taules s’efectua sense problemes. En realitat, tot el que té a veure amb la logística i amb el procediment de les votacions només pot qualificar-se d’excel·lent. Presideixen les meves meses dues persones conegudes per mi, cosa que ajuda a que tot vagi encara millor. Una altra coordinadora s’ocupa, al seu torn, de dues meses més. Seran, doncs, quatre taules encabides en una gran aula que abans fou la biblioteca de la Universitat Laboral: continua havent-hi prestatges i llibres, entre ells una gran quantitat d’exemplars de La Celestina, aquella senyora que arreglava matrimonis. Ara els catalans ens disposem a contestar si volem un divorci i tot fa preveure que la resposta serà “si, vull”.

* Repartiment de papers, adhesius al pit, inici dels ordinadors, alguna explicació… i ja pot anar entrant la gent. Però aquí no hi ha cues de bon matí, a diferència de molts altres instituts del país. Com queda dit, som lluny del centre i cal arribar-hi motoritzat. Els votants de les meves taules són del barri del Serrallo, l’associació de veïns del qual nolieja un autobús que durant el matí va i ve. De tant en tant, una glopada de serrallencs entra de sobte a l’aula per exercir el seu dret al vot, formant llargues cues i donant vida a una jornada bastant plàcida per no dir avorrida en alguns moments. Les altres dues taules corresponen al barri de Bonavista on, per raons sociològiques, s’espera una participació molt baixa. Efectivament, el primer vot es diposita a tres quarts de deu.

* Els votants protagonitzen anècdotes de tot tipus. Un home, a qui sembla que no correspon votar en aquell col·legi, marxa emprenyat estripant el sobre mentre diu “doncs ja no voto: sóc espanyol”. Una dona entra al col·legi saludant amb un sonor “bon dia, Catalunya!”. Un home es disposa a signar els fulls de suport a la denúncia davant les institucions europees tot dient: “espera, que he de signar això d”Espanya, a prendre pel cul'”.

* Si hi ha una cosa que crida l’atenció durant la jornada, avui corroborada per tots els mitjans, és la quantitat de fotos que es fa la gent mentre vota. Tothom vol el seu record gràfic d’un dia tan assenyalat. Una senyora molt gran, en cadira de rodes, mare d’una coneguda meva, es retrata amb tota la seva descendència: quatre generacions. Una altra nonagenària també és objecte de moltes fotos perquè protagonitza el moment més emotiu del dia: és la degana dels participants, camina amb certa dificultat, vota entre aplaudiments i s’acomiada dient: “que hi hagi sort!”.

La prova del delicte

La prova del delicte

* En tant que coordinador del local, em pertoca fer els honors. Converso amb el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir a Tarragona, en Francesc Xammar, que fa la seva particular i apressada anàlisi sòcio-electoral: “el Serrallo compensarà Bonavista, com Girona compensarà Tarragona” i “calen molts votants i que diguin sí perquè si no, sortirà Rajoy dient ‘a los catalanes eso no les interesa'”. Saludo igualment la directora territorial d’Ensenyament, que explica les pressions que hi ha hagut en el seu àmbit els darrers dies. Finalment, atenc els periodistes de la televisió comarcal TAC 12, que em fan una petita entrevista davant la càmera.

* El recompte és ràpid, quadren sobres i votants i no hi ha cap papereta “conflictiva”. A l’hora de retirar el material de l’aula, que ha de quedar expedita perquè l’endemà (o sigui, avui) s’hi farà classe, sorgeix la pregunta de què cal fer amb les urnes. S’organitza un petit brainstorming: guardar-les de record, convertir-les en un terrari amb serps o tortugues, instal·lar-hi un pessebre democràtic… Un arriba a dir que si no fossin de cartró, s’hi podria fer un aquari. Les tretze hores que fa que estem allí comencen a passar factura…

* Ja ha votat la gent. O participat, com es diu oficialment. El sí-sí ha obtingut el 88 % a les meves dues meses. La independència de Catalunya ja és una mica més a prop. De la paret del col·legi electoral penja un mapa d’Europa que no és actual. Hi falten Montenegro, Kosovo… i aviat algun altre país.

[Imatge: cues a l’Institut Martí i Franquès de Tarragona; l’edifici del fons a l’esquerra és la comissaria de la policia espanyola; foto Jaume Sellart/EFE, www.ara.cat]