L’hora de la veritat

Amb l’aprovació de la llei de consultes, la signatura de la convocatòria a votar el 9 de novembre i la publicació al DOGC d’ambdós documents es completa la primera fase del procés sobiranista. Són unes passes de gran transcendència i, malgrat que la paraula i el conceptes estan molt gastats, també històriques. Ho corrobora el fet de que tot ho hem acollit amb gran entusiasme o, com a mínim, il·lusió col·lectiva si recorrem a premsa, opinió pública i xarxes socials. Que el que hem fet aquests dies (tots ens som partícips o com si ho fóssim) és històric ho corrobora igualment la reacció unionista, entre el desdeny i la histèria, entre l’insult i els nervis mal dissimulats. No ha estat només la reacció diguem-ne oficial, prevista i previsible, inclosa la intervenció d’aquest matí de Soraya Sáenz Santamaría, anunciant amb to xulesc el desplegament jurídic contra les decisions de les institucions catalanes. Ha estat també la reacció de personatges de tota mena: dos exemples caçats al vol: en molt poques hores ja hem donat un cop d’estat aliats amb ETA (Iturgaiz) i el president Mas ha signat la seva sentència de mort (un de les joventuts del PP balear). Segueix, doncs, la pluja d’invectives i dicteris, corregits i augmentats. I el que queda.

Fins aquí el procés s’ha desenvolupat dins la normalitat, tot i que amb dificultats, obstacles i dubtes. Cada etapa, cada decisió, s’ha efectuat respectant totes les legalitats (i, per molt que es digui, també el decret d’aquest matí), buscant l’acord, amb ple sentit de la responsabilitat i preservant la unitat entre les forces polítiques que des d’un bon començament es van comprometre a permetre que els catalans votéssim el nostre futur. Però tot el que s’ha fet fins ara ha estat fins a cert punt senzill: es tractava de planificar el futur, buscar vies jurídiques, consensuar estratègies, textos, mocions…

Però avui hem arribat a l’hora de la veritat. El moment més delicat, crec jo, de tot el camí a seguir, perquè dilluns començarà la bateria d’obligacions, manaments o prohibicions procedents dels àmbits jurisdiccionals espanyols, que posaran a prova la unitat dels partits: s’hauran de respectar o no. Seran fets consumats, no futuribles, sobre els quals caldrà prendre un determini d’alt voltatge polític, filosòfic diria jo: s’ha de respectar la legalitat o no? No valdran mitges tintes en aquest sentit: no podem organitzar una consulta devaluada, una mena de repetició de les consultes populars de fa quatre anys. O es fa bé o no es fa. Que decideixin el que creguin convenient, sempre que es faci des de la unitat: o consulta amb tots els ets i uts, peti qui peti, o cedir i anar a unes eleccions dites plebiscitàries.

Serà una llàstima prendre la segona opció pel que tindrà de prolongació d’incerteses. Desitjo ferventment que les forces del dret a decidir decideixin, valgui la cacofonia, tirar endavant. Que anirem a votar amb normalitat el 9-N sembla, ara per ara, possible i probable, a jutjar per les primeres notícies que el procés ha donat avui i que tant estan irritant a Madrid: acte solemne a Palau, discurs de Mas en tres llengües, impacte internacional, signatura dels primers convenis de preparació logística de la consulta, publicació d’un espot oficial… Passes que ens permeten, a mi i a molta gent, mirar il·lusionadament el futur amb un ull al calendari i l’altra al compte enrere que l’ANC ha instal·lat en plena plaça de Sant Jaume.

[Imatge: www.324.cat]