De Caledònia a Catalònia

Aguantarà la nostra salut física i mental aquest reguitzell d’emocionants notícies de primer ordre que, sense pausa, ens ofereix l’actualitat? La setmana no ens està donant treva en aquest sentit, per molt que tots els esdeveniments (m’estic referint a esdeveniments polítics de casa nostra, òbviament) estiguin seguint el guió més o menys previst. Els dos darrers, el resultat del referèndum d’Escòcia i la votació, fa una hora llarga, de la llei de consultes. Queda la signatura de la convocatòria de la consulta del 9-N, que no sabem ben bé quan es produirà: en aquest sentit, em sembla detectar un cert secretisme, com si es volgués jugar amb les dates per vés a saber quins càlculs jurídico-polítics dels terminis subsegüents. Des que el jutge Santiago Vidal va insinuar l’altre dia que hi podria haver eleccions (plebiscitàries o així) el 20 de novembre, que ja em ballen els números quan miro un calendari de les properes setmanes.

SalmondEl resultat del referèndum escocès ha estat per a mi, no per temut (així ho vaig avançar en l’apunt d’ahir) menys decebedor, potser perquè m’esperava un percentatge de yes més proper al 50 %. Però mirem-s’ho com una ampolla mig plena: el poble escocès ha pogut votar, en llibertat i respecte, el seu futur, i el primer ministre Salmond ha estat prou llest com per acabar aconseguint noves competències per a la seva nació d’un govern, el britànic, ja predisposat des del principi a tractar amb seriositat el dossier (que no problema, desafiament o deriva) “Escòcia”. Tota una lliçó de com es fan les coses, digna de ser escoltada (que no ho faran) a la Moncloa.

I aquesta tarda hem assistit (televisivament) a l’aprovació de la llei deParlament 1 consultes per part del 80 % dels diputats del Parlament. Una nimiesa, doncs. El PP, de nou, ha comès la descortesia d’abandonar l’hemicicle en el moment en què els grups parlamentaris es felicitaven, amb aplaudiments, per haver assolit la nova eina legal. És curiós que els que més parlen d’una hipotètica “fractura social” a Catalunya són els primers en evidenciar la fractura entre ells i la resta de parlamentaris. Si no volen fractures, haurien de comportar-se: ni Ciudadanos ha fet el lleig. Després, en compareixença davant la premsa, la Camacho ha llançat continus llamps i trons i pedregada, usant a tort i a dret conceptes com “il·legal” o “divisió”. Vestida de cuir, com si estigués buscant a algú anomenat Jack’s, tensa i parlant tota l’estona en castellà, ha dit aquesta frase: “Els catalans no poden decidir el futur d’Espanya perquè el decidim els 47 milions d’espanyols”. Com ha fet notar un tuitaire observador, els verbs poden i decidim han fet que el subconscient traeixi la senyora Camacho. Ella, segons ella mateixa, no és catalana.

Caledònia i Catalònia segueixen cada un el seu camí. Escòcia ha pogut votar i ha contestat amb un no de forma normal i respectuosa la pregunta que se’ls ha formulat. Sí però no. A Catalunya no se la vol deixar votar però ho acabarà fent igualment, i el que en sortirà serà també normal i respectuós. No però sí.

[Imatges: Vilaweb]