‘Madainn mhath, Alba’ (Bon dia, Escòcia)

Escòcia apura les hores del seu dia més important en segles per decidir el seu futur. Ens arriben notícies d’una alta participació i això és una bona notícia per tres raons: primera perquè reflecteix la transcendència de la votació, segona perquè és una prova de maduresa democràtica, i tercera perquè, segons diuen els entesos, una alta participació afavoreix l’opció del yes.

Conec molt poc Escòcia. Hi vaig ser fa la friolera de 37 anys, en ocasió d’un viatge per tota l’illa britànica. Només vaig pernoctar-hi una o dues nits, temps clarament insuficient per fer-se una idea del país i de la societat. Els scoops de la visita es van reduir a allò tòpicament esperable: una visita panoràmica d’Edimburg (no recordo ni haver-me passejat per aquest carrer que cada dia surt per televisió), la població d’Inverness a l’extrem nord, i l’inevitable llac Ness on no vaig veure cap monstre ni res que se li assemblés com ja sospitava… De les dades sobre el país que el guia de l’autocar ens anava fornint n’hi ha una que em va quedar gravada: Glasgow era coneguda llavors com una ciutat amb un alt índex d’alcoholisme, el més alt del Regne Unit, detall reforçat per l’aspecte general que presentava la ciutat, bruta, trista i sense punts turístics d’interès.

Des del punt de vista polític o nacional, tampoc recordo cap element que em cridés l’atenció, ni tan sols si hi havia profusió de banderes (la creu de Sant Andreu o la més antiga amb el lleó, groga i vermella com la nostra). Casi quatre dècades després, la societat escocesa ha sabut prendre consciència d’ella mateixa i ha formulat un projecte de futur que avui decideixen, després d’un llarg procés polític i institucional no exempt d’obstacles però afavorit per una llarga tradició democràtica i (ai las) un poder central a Londres tant dialogant com intel·ligent.

 2014-09-11 3

Què passarà aquesta nit? Ningú no està en condicions d’assegurar res. Amb els meus amics hem fet una juguesca, una mena de porra sense apostar res, i jo he estat l’únic que, lamentant-ho sincerament, he apostat perquè guanyarà el no. M’encantarà perdre l’aposta, però és el que penso, no el que desitjo. Naturalment que, per Catalunya, és molt millor que guanyi el sí: només de pensar com serà rebut a la villa y corte ja em ve el pessigolleig del gust. Però sigui quin sigui el resultat que es proclami aquesta matinada des d’algun centre oficial d’Edimburg (preciosa ciutat a la qual m’agradaria anar alguna vegada amb més calma), aquella nació ja fa temps que ha guanyat la partida, perquè l’important no és que Escòcia haurà votat que sí: l’important és que Escòcia sí haurà votat. No és exactament el mateix.

p.d. El títol de l’apunt és en gaèlic escocès, llengua que no m’agradaria gens que quedés en l’oblit i menys en un dia com avui.

[Imatge: concentració a la plaça de la Font de Tarragona el passat Onze de Setembre; foto de l’autor]