Paisley, parlant la gent s’entén

Ha mort Ian Paisley, el dirigent protestant radical d’Irlanda del Nord (ell en deia Ulster: la divisió entre catòlics i protestants comença pel nom). No em sorprèn l’escàs espai informatiu que ha ocupat el fet, però crec que mereixia més interès.

Aquest visceral capellà es va fer especialment famós a finals dels anys seixanta, quan el conflicte civil nord-irlandès es va agreujar fins a provocar la intervenció de l’exèrcit britànic en aquell territori. Des de la nostra òptica recordo que era el “dolent” de la pel·lícula, en contrast amb la jove diputada catòlica Bernadette Devlin, avui retirada de la política. En aquella època, Paisley deia coses com aquestes: “la guerra civil pot considerar-se inevitable”, “els protestants no podem afrontar que l’Ulster es fongui amb la República d’Irlanda, que obeeix a cegues les ordres del Vaticà”, “cal combatre els catòlics, que es ‘reprodueixen com conills'”, o bé “aquests malfactors dels catòlics, bruts, amagats a les seves muntanyes, prefereixen engreixar-se a costa del govern en lloc de treballar”. Declaracions en perfecta congruència amb el seu posicionament radicalment contrari a qualsevol possibilitat no ja de negociar sinó simplement de parlar amb els seus oponents polítics (això em sona), coadjuvant així a l’enquistament del conflicte que ha provocat més morts que cap altre a l’Europa occidental.

El transcurs dels anys, l’evolució tant del propi conflicte com el context internacional, i també les pressions londinenques, van fer que el reverend anés estovant la seva actitud i el seu llenguatge, fins a acceptar els Acords de Saint Andrews, permetent compartir el govern amb els seus enemics del Sinn Fein. Aquest partit irlandès s’ha afanyat a expressar el seu pèsam per la mort de l’abans intolerant capellà.

Tota una lliçó a tenir en compte: postures radicalment oposades, que semblen irreconciliables de per vida, acaben acostant-se. Per això crec que la mort d’aquest personatge, que tot sigui dit de passada, a mi mai em va despertar cap simpatia, demanava una major atenció dels mitjans. Encara una altra raó: la seva mort és de plena actualitat: Paisley, com tots els protestants, es considerava un escocès emigrat a Irlanda. Falten cinc dies perquè els descendents dels ancestres de Paisley votin el seu futur com a culminació d’un procés presidit per la tolerància i el savoir faire de totes les parts. La tolerància i el savoir faire que durant massa anys van faltar a Irlanda del Nord.

[Imatge: www.quotessays.com]