Justícia luxuriosa (Santiago Vidal a Tarragona)

Ple al Col·legi d’Advocats de Tarragona, ahir al vespre, per sentir Santiago Vidal. El nostre particular jutge-estrella (no hauria de ser així, però ho és i ja ens va bé) venia formalment a presentar el seu darrer llibre Els set pecats capitals de la justícia i, efectivament, va dedicar una bona estona “a parlar del seu llibre” com aquell famós escriptor espanyol miop. En síntesi, tracta de fer un “repàs”, en el mal sentit de la paraula, a la justícia espanyola, que ell coneix bé en la seva condicio de magistrat, lligant-la a cada un dels set pecats bíblics, incloent la luxúria i la gola.

L’exposició sobre el treball del jutge Vidal va anar acompanyada de les seves propostes sobre la justícia d’una futura Catalunya independent. En les seves paraules, “volem una justícia radicalment diferent”, amb jutges de proximitat, que fitxin i compleixin les seves hores, que no s’encantin amb les sentències i en nombre suficient (Alemanya dobla la ratio de l’estat espanyol en aquest sentit).

Tot i l’interès del tema, és clar que el públic que omplia la sala esperava que Vidal entrés a parlar de qüestions de roent actualitat, i així va ser. Va dibuixar els quatre escenaris que es poden presentar els propers dos mesos, en funció de si els governs català i espanyol arriben a algun tipus d’acord, de si el Tribunal Constitucional no admet a tràmit la impugnació espanyola (cosa no descartable), de si s’acaten o no les prohibicions mesetàries o de si s’ha d’anar a noves eleccions, que podrien ser, mira per on, el 20 de novembre. Si hi ha una cosa que m’agrada de Vidal és el seu capteniment optimista i la seva absoluta seguretat de que s’acabarà votant i, atenció, des de la més estricta legalitat.

L’acte d’ahir va estar presentat per l’amic Pere Grau i pel degà del Col·legi d’Advocats i, si descendim al terreny de les anècdotes, va donar de si: Santiago Vidal va arribar tard per culpa d’un accident a l’autopista (“la justícia sempre va amb retard”, va dir). En la mitja hora d’espera, algú va tenir l’ocasió de retirar de la sala l’estanquera, enmig d’un fort aplaudiment de la platea. Va ser en aquest compàs d’espera que Twitter em va informar de la trista nova de la mort de l’escriptora tarragonina Montserrat Abelló. Parlant de morts, és curiós perquè Vidal va citar a la seva intervenció Emilio Botín (“ja és casualitat dir-se així”: riallades del públic), mentre parlava d’un dels molts mals del sistema judicial espanyol: la proliferació d’indults.

Per últim, la incidència tècnica de la jornada va anar a càrrec de l’aire condicionat, que va convertir la sala en una sucursal de Grenlàndia; “estic gelada de fred” va deixar anar la senyora que tenia a l’esquerra, mentre abandonava el seu seient. Sabrà la justícia catalana jutjar adequadament els ineptes fabricants d’uns sistemes de climatització que mai funcionen correctament?

[Imatge: foto de l’autor]