Barceloneta, Barcelonota

Les mobilitzacions veïnals contra el denominat “turisme de borratxera” que en aquest acabament d’agost han esclatat al barri de la Barceloneta no fan altra cosa que posar al primer pla de l’actualitat el que és opinió generalitzada des de fa anys: el model turístic de Barcelona no funciona. Bé, no és que no funcioni: sí que funciona per segons qui, però no per als principals interessats/afectats, els propis barcelonins.

Els mitjans de comunicació ens tornen a recordar els greuges ciutadans mil vegades exposats: massificació de determinades zones, pèrdua de la identitat d’alguns barris i del seu teixit associatiu i comercial, sorolls a totes hores, comportaments incívics quan no delictius… Una sensació, verbalitzada ahir mateix pel president de les associacions de veïns, de que el resident barceloní ha esdevingut una mena de figurant d’aquest immens parc temàtic conegut com Barcelona, decorat amb vistós trencadís gaudinià, i amb generosa oferta de paella (entre cometes), samarretes falsificades i inexplicables barrets mexicans.

Quan al pobre barceloní se li va vendre, abans dels ara mig oblidats Jocs Olímpics, que el rellançament de la ciutat (causa i efecte de l’esdeveniment esportiu) atrauria un turisme de qualitat, culte i exclusiu, s’ho va creure. I no anaven desencaminades les autoritats perquè, efectivament, el turisme d’un cert poder adquisitiu, de congressos, creuers o de països puixants s’ha anat obrint pas amb els anys per a satisfacció, en principi, de tothom. Però aquest desitjat perfil de turista (la correcció política potser preferiria anomenar-lo visitant) s’ha vist acompanyat d’una altra mena de “visitant” (i aquest sí que és un turista, en el ptitjor sentit de la paraula) que no aporta a la ciutat més que problemes, atret per una equivocada imatge de Barcelona com a destinació de “fes el que et roti que aquí ningú no et diu res”, promugut, no ens enganyem, per unes forces polítiques que ara posen el crit al cel del que està passant i s’arrengleren amb les mobilitzacions veïnals contra l’alcalde Trias. Vénen eleccions municipals, sabeu?

Alcalde que fa el que pot: de moment posar draps calents (necessari), oferir diàleg (la seva especialitat) i propiciar que totes les parts interessades en el problema es posin a parlar seriosament per consensuar un model turístic apte per a tothom. I després, naturalment, posar-se mans a l’obra. Plans urbanístics i d’usos adaptats a cada barri i a cada situació, tolerància zero per les conductes incíviques (acompanyar l’infractor a l’aeroport, si cal, i que no torni mai més), trobar d’una p*** vegada el desllorigador al control dels apartaments turístics (ara pisos de particulars llogats a internet, cada vegada més difícil de controlar), etc.

El turisme en general, i el de les grans ciutats en particular, és avui una mena d’indústria contaminant. Ens contamina els barris, la vida diària, la nostra cultura (llengua, gastronomia, maneres de comportar-se…) Quan, fa anys, la polució dels cotxes i de les indústries va fer que la salut de persones, animals i territori comencés a preocupar seriosament, bé prou que es van prendre mesures per suavitzar els seus efectes: directrius de tota mena, la benzina sense plom, llicències ambientals, controls… i s’hi ha notat en part. Amb el turisme passa igual: una de les nostres principals fonts de riquesa (i que duri, ep!) caldrà també fer-la passar per l’adreçador perquè contamini el mínim possible.

[Imatge: el Park Güell, perfecte exemple del que és avui el turisme a Barcelona; www.barcelonapoint.com]